La idea d’aquesta
pel·lícula de Quentin Tarantino va sorgir mentre es rodava “Pulp Fiction”, on
aquest va quedar enamorat de l’actriu Uma Thurman i va decidir que el seu pròxim
treball seria protagonitzat per ella. Diverses idees van rondar pel seu cap
però finalment va inclinar-se per una història de venjança, d’una assassina que
busca justícia i rendició.
Tarantino admira el
cinema asiàtic d’arts marcials, kung-fu i sobre samurais; per tant, podem
observar com reflecteix aquest entusiasme en la pel·lícula que anys enrere va
acabar de donar forma a aquesta idea posant com a personatge principal una núvia
en busca de venjança.
Finalment, Kill
Bill apareix l’any 2003, escrita i dirigida per Tarantino. Tal i com havia pensat,
la protagonista és Uma Thurman, junt amb altres actors com Lucy Liu, David
Carradine i Daryl Hannah.
Uma Thurman
L’argument d’aquesta
pel·lícula tracta sobre el cas d’un home anomenat Bill que dirigeix un grup d’assessines
d’èlit conegut com “Escuadrón Asesino Vívora Letal”. La més perillosa de totes,
Black Mamba, és traïda pel seu cap i les seves companyes el dia del seu
casament, els quals interrompen la cerimònia deixant-la en coma a causa d’un
dispar al cap i matant a tots els assistents. Quatre anys més tard desperta a
un hospital, adonant-se del que havia succeït i de que havia perdut al seu nadó
que esperava. A partir d’aquest moment, inicia una sanguinolenta venjança
contra tots aquells que la van trair i van arruïnar la seva vida.
Amb aquest film,
Tarantino intenta aconseguir la màxima llibertat creativa, imposant el seu
estil i les arts marcials, amb acció i sang a cop de Katana, aconseguint així un
gran entreteniment i traient una part d’allò més bèstia amb el sabor de la
venjança sanguinolenta, tot regat amb litres de sang.
La protagonista Uma
Thurman va haver de preparar-se per poder fer aquest paper i això va provocar
que, tot i tenir-ho tot pensat, es trigués un temps per fer el rodatge.
Tarantino va afirmar que no es podria haver rodat amb una altra actriu i per
això va esperar a que Thurman estigués llesta per a poder desenvolupar a la
perfecció el seu paper, molt difícil i complex, ja que havia d’efectuar salts,
manejar la Katana, parlar japonès i posar un sentit tràgic i d’ira per
contagiar a l’espectador la seva odissea venjativa, el de la núvia, amb el qual
aconsegueix un personatge del seu estil.
En aquest film emergeix
el seu costat més salvatge i sanguinolent, però a la vegada també divertit, amb
escenes iròniques i amb una banda sonora força sorprenent pel tipus de pel·lícula, com per exemple "Woo Hoo" de The 5 6 7 8's. Juga amb múltiples referències com sol fer en
el seu cinema; mescla anime, spaguetti western i cinema asiàtic, com he
esmentat anteriorment, per vestir aquesta violència excepcional que desencadena
al llarg de la pel·lícula.
Amb aquests cossos
mutilats i plens de sang, l’interès de l’autor és recrear allò que guardava
dins, irrompre allò més rebel a través dels capítols, jugant amb salts
temporals a mesura que la protagonista va assassinant.
Llavors, tot i que
l’autor sabia que aquesta violència el portaria a les crítiques, tenia la
necessitat de demostrar que pot tractar-se amb bon gust estètic, amb un poder
de la imatge sobre el diàleg.
Spaguetti western
Per tant, no hem d’oblidar
que el director de Kill Bill té molt clar que vol donar brillantor a un cinema
de sèrie B. En aquesta història de justícia i rendició, la violència és
essencial, sense por i amb llibertat creativa, deixant que la katana faci el
seu curs sense cap impediment.
En conclusió, amb
aquesta obra Tarantino demostra el domini i el talent per a l’espectacle
visual, amb un argument simple però ple de minuciositat, respecte i homenatges.
La violència en les pel·lícules es pot mirar de diferents maneres; l’espectador
en demana ja que sinó la trama podria perdre sentit i emoció, però per una
altra banda s’ha de saber distingir entre realitat i ficció i això suposa un
problema per a tots aquells que són més susceptibles.
Aida Recasens Pujol
Una història de venjança totalment diferent a la resta de pel•lícules sobre comptes pendents i assassinats. Està carregada d’escenes memorables, una estranya fusió entre còmic i realitat que resulta fascinant si s’observa amb la ment ben oberta. La música, com és habitual en Tarantino, agafa un elevat protagonisme i s’entremescla amb les extravagants imatges sagnants per formar un film amb molta personalitat. Uma Thurman està sensacional, carismàtica i amb uns grans dons per protagonitzar escenes de gran acció. Tal i com dius tu, estic d’acord en que el director ens mostra les excel•lents escenes filmades i destacar l’apartat visual i estètic del conjunt per demostrar el seu talent i domini.
ResponEliminaTambé em vaig fixar en la facilitat amb la que integra per un cantó una escena de lluita que recorda a Bruce Lee, per després filmar una altra amb la lluita de katanes típica del cine samurai japonès. Aquest és el gran mèrit de Tarantino, no descobreix res nou, però mostra com a ningú aquests elements sense que ninguna de les parts decaigui. El resultat de tot això és un espectacle manejant amb habilitat la informació, una pel•lícula amb molta acció i poc diàleg, totalment recomanada.
Bona entrada, Aida!
Nàdia Mata Freixedes
Es muy interesante como Tarantino nos muestra la violencia en sus películas. Hay alguno autores que hablan de la "estetización de la violencia", dado de que esta pasa de ser un problema moral y ético para el espectador, a convertirse en una forma de expresión bella y aceptada por todos. Y es aquí donde creo que más se identifica el director americano, que no esconde su pasión por la plasticidad de esas imágenes de violencia extrema que filma a menudo, sino que a más a más, se recrea a través de ellas, mostrándose como su mayor defensor.
ResponEliminaLa espectacularización de la violencia unida a esa manera de plantear sus películas, totalmente desestructuradas y presentadas cual rompecabezas (Pulp Fiction por ejemplo), y también junto a ese pastiche de géneros audiovisuales que desata cinta tras cinta (revisando géneros pasados y reinterpretándolos a su manera), hacen de su cine todo un icono de la postmodernidad más canalla y gamberra que podamos encontrar en el séptimo arte.
Dani Bachiller
Aida, com tu molt bé dius, Kill Bill vol donar brillantor al cinema de sèrie B. Hi estic molt d'acord, i ho remarco afirmant que Kill Bill Vol.1 és la prova que demostra que l'anomenat cinema de sèrie B és molt més complex (o pot ser-ho) de lo que aquesta catalogació (serìe B) pot denotar.
ResponEliminaM'agrada molt el cinema de Tarantino, per moltes coses, com ara el fet que hagi aconseguit que tan sols veient un fragment d'una de les seves obres la puguem identificar com a seva. Però, centrant-me amb el tema dels homenatges als altres cinemes, amb aquesta pel·lícula aconsegueix el que moltes pel·lícules de baix pressupost no van poder aconseguir, tot i comptar amb grans idees.
Quant a la violència, tenint en compte aquest tipus de ficció tant particular de l'autor, així com l'humor que rodeja contínuament la citada violència en aquest film, no crec que les crítiques que atacaven Kill Bill Vol.1 per aquest flanc poguéssin anar molt més enllà que reafirmar els més conservadors que compartien aquesta opinió.
Considero que no hi hauria d'haver debat sobre aquest aspecte, i encara menys a Kill Bill. El cinema és un mitjà d'expressió lliure, i tot lo que el privi d'això és censura.
Gràcies a pel·lícules com Kill Bill podem desconectar per una estona de la sovint rutinària vida real i així, fantasejar amb les possibilitats i la màgia del setè art.
Sergi Coll-Vinent Quiroga
Periodisme
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina