Chicago, la fama sempre té un preu!

Quan érem petits hem somiat alguna vegada que érem famosos però el que no sabíem és que la fama sempre té un preu, tal i com saben  ben bé les protagonistes de la pel·lícula Chicago, Roxie Hart i Vilma Kelly.

Aquesta pel·lícula de l’any 2002 nominada a 13 Oscars, dels quals en va guanyar 6 va ser dirigida per Rob Marshall. Ens narra les històries  de dues dones, Roxie Hart (Renée Zellweger) i Vilma Kelly (Catherin Zeta-Jones), que tenen un objectiu en comú arribar i conservar la fama en el món del cabaret de Chicago dels anys 20. Això les portarà a realitzar un seguit d’actes desagradables produint d’aquesta manera que les seves vides es creuin en un lloc on ningú voldria ficar-hi un peu, la presó.

Després de llegir la petita sinopsis de la pel·lícula podríem començar a deduir que ens trobem davant d’una pel·lícula de caire postmodern. Al llarg de la pel·lícula podem trobar característiques típiques del cinema postmodern i la majoria trenquen amb l’estil clàssic de les pel·lícules que estem acostumats a veure als cinemes, televisions,... A continuació realitzarem un petit anàlisi de la pel·lícula, el seu argument, els protagonistes, els escenaris on es desenvolupa la història, i els anirem comparant amb les característiques del cinema postmodern per tal de què pugeu veure les semblances amb aquest.

Per començar trobem una hibridació de gèneres. Aquesta hibridació es produeix entre el musical, la comèdia, la podem percebre al llarg del film quan tracten temes “tabús”, com són l’assassinat de les seves respectives parelles o familiars, amb un to irònic i satíric. I per últim trobem el drama, ja que no deixa d’haver-hi assassinats i d’altres drames per tal de poder arribar on volen.

Al llarg de la pel·lícula es van produint un seguit de fragmentacions i barreges entre la història o trama principal barrejada amb escenes musicals apartades de la realitat en la qual ens trobem durant les històries, tal i com es pot veure en les pel·lícules de Tarantino. En aquestes interrupcions musicals la lletra que canten els personatges expressa els sentiments i pensaments que en aquell moment no pot donar a conèixer en la situació real on es troba, i això ajuda a l’espectador a entendre la mentalitat d’aquests.

Un altre punt del cinema postmodern que es veu i s’aprecia és que predominen les microhistòries de dues dones en principal però de retruc també es tracten les històries que expliquen les dones empresonades de com van cometre es crims, perquè ho van fer i si són culpables o no trencant d’aquesta manera la frontera entra la vida pública i privada i realitzant una teatralització (extimitat) de la vida privada de les dones que es troben a la presó però de manera més marcada la de les dues protagonistes.

A la mateixa vegada que se’ns presenta la culpabilitat o innocència de les empresonades també podem observar una multiculturalitat, és a dir, apareixen tant dones de color, com una noia de l’Europa de l’est, també es trenquen les classes socials d’una certa manera ja que d’una maner indirecte com subornant a la vigilant de la presó pot aconseguir el que vulguis fins i tot el millor advocat que a banda de poder treure’t de la presó els hi proporciona la fama que totes busquen tenir i així ho aconsegueixen a base de mentides i manipulació de la premsa (marionetes inútils fàcils de manipular i de fer creure el que tu vols).

Una curiositat que podem observar a la pel·lícula és que cada vegada que se’ns presenta un nou personatge, una situació emocionants se’ns dóna a conèixer amb una veu en of que s’encarrega de realitzar aquesta presentació com una actuació de cabaret.

Per últim podem veure clarament una de les característiques més importants de la postmodernitat en general que és “El significant per sobre del significat, és a dir, que la imatge de la dona, en aquesta cas, predomini i ressalta per sobre de la història i del significat que aquesta vol tenir. 

Com s'ha pogut veure al llarg de l'escrit s'ha de dir que Chicago compleix la majoria de requisits i característiques que compleixen les pel·lícules postmodernes per excelència com Moulin Rouge

 

 Ivet Gutiérrez Ramon. Grau en Publicitat i Realcions Públiques