Sempre s'han fet remakes, és a dir, noves versions de pel·lícules precedents, però en les dues últimes dècades, a més dels nombrosos films que tornen sobre els mites clàssics del cinema negre, el terror i la ciència-ficció, s'han llançat al mercat nombrosos títols que són versions actualitzades i postmodernes dels films clàssics.
L'últim
que he vist, ha sigut Evil Dead -Posesión Infernal- (2013), la nova versió de la pel·lícula de terror de 1981
dirigida per Sam Raimi. Mia és una noia vulnerable que està
intentant deixar les drogues. Ella i altres quatre joves se'n van de
viatge a una solitària cabanya per ajudar-la a superar els seus
problemes. No obstant això, hi descobreixen un llibre amb el qual és
possible despertar a una temible força demoníaca. A continuació,
el lloc i l'estada es converteixen en un aterridor bany de sang.
Sam
Raimi és la marca que ven el producte, ja que aquesta possessió
infernal poc té a veure amb l'anterior. És el problema dels
remakes: si calques l'original, et diuen imitador barat, i si et
desvies massa, la referència perd el seu sentit. Desproveïda,
doncs, de coartades creïbles i personalitat pròpia, què ens
ofereix la nova Evil
Dead?
una aposta decidida pel cinema gore de multisales. Si la comparem amb
l'anterior, Fede
Álvarez deix de banda la trama i l'humor que utilitzà Raimi per
centrar-se en la sang i així poder convertir el seu film en un dels
més transgresors (amputacions, desmembraments, decapitacions, talls, llengües partides, pistoles de claus...), en defintiva, sang i més sang.
Un
exemple diferent el trobarem en el remake del famós film de
Hitchcock, Psicosis
(1960).
La majoria dels remakes (bons o dolents), com he dit abans,
busquen fugir instintivament de la dependència de l'obra original,
intentant trobar vida pròpia prenent com a punt de partida una
història ja explicada. Psycho (1998), en canvi, pren aquesta
dependència i la converteix en el lei-motiv
de tot el seu metratge. Van Sant pretén reproduir i reciclar
completament el guió de Joseph Stephano i la música de Bernard
Herrmann, mantenint fins i tot el mateix estil dels crèdits
inicials.
En aquest vídeo podeu veure com es busca reproduir quasi idènticament el film de Hitchcock.
La idea a la que vull arribar és que molts crítics de
cinema consideren que la majoria dels remakes no aporten res de nou
respecte als films originals, ni pel que fa al tractament del tema i
dels personatges, ni a altres aspectes estètics o narratius. Es creu
que no tenen la força ni la intensitat dels seus predecessors.
Principalment, es diferencien dels originals per les seves seqüències
de contingut sexual o violent, que apareix molt més explícit, i per
una major superficialitat en el tractament dels continguts.
Però,
en la meva opinió, una gran part de la joventut coneix les històries que ens aporten meravellosos films del passat gràcies als remakes. Siguem sincers, la majoria de nosaltres no es posa a
veure pel·lícules de fa 40 anys. Ens agraden i optem per veure pel·lícules que compten amb els impressionants
efectes especials que ens han proporcionat les noves tecnologies. El primer exemple que em ve al cap és Las
colinas tienen ojos,
segurament, molts de vosaltres l'haureu vist i no sabeu que és un
remake del 1977. Per tant, penso que en cert mode els remakes no són tant
negatius, ja que “ressusciten” alguns dels grans clàssics del cinema.
Així
doncs, us plantejo la següent qüestió:
Creieu
que aquests tipus de films rebel·la la manca d'imaginació que
pateixen els actuals guionistes i el poc risc que demostren les
productores, que prefereixen apostar sobre trames d'èxits clàssics? O creieu que són positius?
M'agradaria que reflexionéssiu sobre això i si us ve de gust, que
donéssiu més exemples sobre algun remake i la vostra opinió de la
versió clàssica i l'actual.
Gràcies
pel vostre temps!
Sergi
Jiménez Prades
Grau
de Comunicació Audiovisual
Bones a tothom.
ResponEliminaJo intentaré contestar a la teva pregunta final però seré una mica ambigu. Crec que la teva pregunta s’ha de contestar segons la pel•lícula perquè en alguns casos si es cert que demostra (una cosa que sembla que es sap des de fa temps) que el cinema americà, en aquest cas, no està en un gran moment i hi ha una manca d’imaginació important. Això fa, como has plantejat, que s’intenti només obtenir una bona xifra econòmica als cinemes utilitzant un èxit anterior però modernitzat.
Per altra costat, s’ha de remarcar que hi ha moltes pel•lícules antigues que a causa dels recursos que es tenien abans no van poder explotar les seves característiques com actualment si es pot, fent que moltes pel•lícules millorin les seves prestacions. Per exemple no és el mateix el primer film de Superman que el que s’ha fet en l’actualitat, perquè al primer es veien els cables com subjectaven a l’actor mentre que ara amb els efectes especials que es poden realitzar sembla fins i tot real. Un altre cas, encara que no es un remake en si, es amb el Senyor dels Anells ja que al 1978 Ralph Bakshi va fer un llargmetratge basat en la novel.la de Tolkien, però no té, ni de bon tros, la qualitat que tenen les actuals dirigides per Peter Jackson.
Per últim crec que també s’ha de considerar certs remakes com a homenatges als films en qüestió o als directors que les van elaborar, i que per tant tracten de re-elaborar-les perquè siguin recordades, a més de que molts actors actuals desitgen realitzar molts papers de pel•lícules antigues i posen totes les seves ganes en fer-les.
Jo m'atreviria a fer una resposta molt àmplia, per desgràcia, i que em porta a unes conclusions molt concises que en són la conclusió de tots aquests efectes.
ResponEliminaPer començar vull afirmar que és cert que les productores no es volen arriscar en temps de crisis i opten per remakes o segones, terceres, quartes parts i fins i tot cinquenes parts de films d'èxit comercial per assegurar guanys en un moment de crisis mundial i d'una decadència innegable en el mon del cinema, com ja expressaré més endavant.
Clarament, també és una falta d'imaginació per part dels directors i guionistes cinematogràfics que s'amparen únicament als remakes, adaptació de novel·les (acció que em sembla totalment errònia) i que estan destinats a la frustració general, fruit de la postmodernitat i que ens a fet veure com les idees se'ns acaben, ja poc ens impresiona, i en aquest sector audiovisual està tot, o quasi tot inventat.
Per tot això, crec que estem davant la mort del cinema, els remakes són totalment negatius i no hi ha cap excusa per fer-ne un, des de Robin Hood, a Romeo i Julieta, passant pel Gran Gatsby, etc. És un fet que esborra tot tipus d'imaginació i només té una única fi ecònomica o d'èxit a la desesperada que no porta enlloc. Una cosa es millorar visualment una pel·lícula i l'altre ja és el fet d'abusar d'un clàssic per obtindren més beneficis a costa de l'espectador, només falta fer un remake de Casablanca i ja deixo de veure cinema.
Com a bon postmodern, espero un resorgir del cinema però, d'una altra manera, diferent, com la reencarnació d'una persona vida rere vida, cada qual diferent de l'anterior.
Estic d'acord i recolzo els arguments que han donat l'Unai i el David.
ResponEliminaJo crec que fer aquests tipus de treballs aporten beneficis fàcils i segurs, no els calen fer més dissenys i tenen assegurades moltes ventes, és a dir, diner fàcil.
Per una banda, si que penso que és una manca d'imaginació i originalitat ja que també estem veient dia a dia l'estrena de series i pel·lícules molt semblants unes a les altres, si més no, tenen arguments molt semblants.
En part, també, podríem pensar que actualment no vulguin arriscar-se a innovar per por al fracàs, a les males crítiques i comparacions ja que diuen que en els temps que corren ja està tot inventat i temen que els seus treballs no superin les espectatives que han deixat pel·lícules anteriors i prefereixen assegurar les audiències i adaptar-se a allò que més ven.
Per altra banda s'ha de dir que, com també proposa l'Unai, que aquests treballs han ajudat a remodelar (positivament) la versió original partin de millors tècniques cinematogràfiques, ja que actualment aquesta indústria està molt ben desenvolupada.
Espero haver-me explicat i expressat bé!
Pel que fa a la pregunta que ens planteges al final de la teva entrada, diria que actualment trobem remakes contínuament a les nostres cartelleres. Quin es el motiu d’aquest fet? Doncs, des del meu punt de vista, i com han dit els meus companys anteriorment, les productores veuen en aquestes pel•lícules una via fàcil cap a la recaptació d’audiència i alhora de guanys. Aquests, saben que els films que fa anys van tenir èxit, possiblement ,avui en dia també rebran la mateixa bona acollida. Tot i així, en molt casos, com be has dit, ni tan sols som conscients del fet de que allò que estem visualitzant no és més que el remake d’una pel•lícula antiga. I això, juga a favor del director ja que al no ser coneixedors de la versió original no tenim l’ull crític de comparar l’una amb l’altra.
ResponEliminaPer altra banda, crec que la màgia del setè art recau en la imaginació dels directors i guionistes. El cinema proporciona aquella porta cap a la materialització de tot allò que anteriorment ha sorgit a la ment d’ algú. I és això el que emociona al públic. Aquest espera emocionat que el director o guionista el sorprengui, el dugui a una realitat que ell ni tan sols podia imaginar subtilment.
Nuria Rivera Herraiz
Comunicació Audiovisual
Jo penso que un altre dels motius pels quals es decideix a fer un remake és tema de nacionalitats i cultures. és a dir; pel·lícules que han sigut produïdes en països asiàtics, per exemple, i les productores americanes en fan el remake perquè entri millor pels ulls dels espectadors americans. Hi ha moltíssimes persones que no mirerien una pel·lícula d'una cultura totalment diferent a la seva. No és racisme, només que no estàn acostumats i se els fa estrany. Per altre banda també penso que alguns remakes és deuen fer per poder aplicar les noves tecnologies i les noves tècniques cinematogràfiques a les gran obres, o almenys això és el que m'agrada creure.
ResponElimina