Polseres Vermelles és una sèrie catalana que es va emetre per primer cop
el gener del 2011 a
TV3. La sèrie i la trama s’ambienta en un hospital, però no segueix el format
típic de les sèries d’hospitals convencionals com podria ser Hospital Central, House, Anatomia de Grey o Urgencias.
A Polseres Vermelles els protagonistes són els pacients i no els metges, i es
dóna més importància al que els hi passa als personatges principals i a les
seves emocions que al fet de narrar una vida d’hospital o a la simple
consecució, episodi rere episodi, de la resolució de casos de pacients amb
malalties tal i com passa a les sèries que hem comentat anteriorment. Tot i
així, com és lògic, no es pot evitar que ens trobem situacions típiques
d’hospital, convivència amb els altres pacients, metges, etc. ja que tots els
personatges principals, fins a l’últim capítol emès el passat dilluns, viuen en
un hospital. Però aquest no és l’objectiu principal que persegueixen els
creadors de la sèrie, no pretenen fer una sèrie com qualsevol altre i que es
pogués comparar amb les anteriorment esmentades, sinó que volen explicar com
viuen la vida des del punt de vista d’uns nois que per diferents motius s’han
conegut en un hospital i han fet una gran amistat.
Un dels factors més importants que hem de comentar d’aquesta sèrie és la
decisió que van prendre els directors i creadors a l’hora d’escollir un públic
al qual dirigir la sèrie, és a dir, establir un target per tal de centrar tots
els esforços a produir una sèrie que agradi, i que per tant tingui audiència, a
un grup concret de la població, i en aquest cas van decidir establir el target
del públic adolescent. Això va fer que a principis de la segona temporada, TV3
s’adonés que era necessari, a banda d’emetre el capítol en l’horari habitual
que és al voltant de les 22.30, emetre’l abans mitjançant la pàgina web de TV3
i en streaming per tal que els aficionats de la sèrie més petits poguessin
veure el capítol i alhora poder anar a dormir aviat. Aquesta característica
d’establir un target per a una sèrie és una característica principal de la
neotelevisió ja que en les sèries anteriors a aquesta època no es tenia en
compte aquest factor i per tant es considerava l’audiència com un concepte que
englobava tota la població i per tant era unitària, homogènia i coincident pel
que fa als seus gustos.
Amb tot això que acabo d’explicar, podem dir que Polseres Vermelles, és
el primer serial en català per a un públic adolescent, quan normalment aquest
format televisiu és per un públic més adult com es podia veure en les sèries de
El cor de la ciutat, Nissaga de poder o actualment amb La Riera.
Una altre característica de la neotelevisió és la interacció entre el
públic i els creadors de la sèrie en qüestió. Com gairebé tots els programes de
televisió o sèries tenen una pàgina al Facebook i un compte a Twitter, i Polseres Vermelles no n’és una excepció. Durant el capítol, i al final
d’aquest, hi ha la possibilitat de comentar l’episodi i dir què en penses,
factor que fa més viva la sèrie . I també via aquestes xarxes socials van crear
un bloc de la sèrie en el qual, Albert Espinosa, comenta el capítol, com el van
fer i fotos inèdites del rodatge. Us adjunto un enllaç on podreu veure l’entrada
d’Espinosa explicant el capítol 10 de la segona temporada: http://blogs.tv3.cat/polseres-vermelles.php?itemid=49774
Una altre de les característiques que observem a Polseres Vermelles és
la inclusió de música durant l’episodi amb cançons que tenen relació amb la
trama que es presenta. Tant és així que la promoció de la segona temporada es
va fer només amb una cançó, Fil de llum d’Andreu Rifé, que també és actor a la
sèrie, i que va ser un èxit. També cal comentar, seguint amb aquest argument
que, fa pocs mesos va sortir al mercat un disc amb les millors cançons i més
populars que han sonat al llarg de la temporada i que reafirma un cop més la
importància de les cançons al llarg de la sèrie i l’abús o no, depèn de com es
miri ja que és un factor molt subjectiu, que se’n fa d’aquest recurs.
Albert Espinosa ja ho va anunciar abans que s’estrenés la segona
temporada quan va dir que la trama estaria més pujada de to ja que els
personatges tenien dos anys més i eren més adults. I la veritat és que hi ha un
gran canvi entre la primera i la segona temporada pel que fa a com actuen els
protagonistes, abans eren més innocents i ara són més valents i amb empenta,
com per exempe el cas que el Lleó decideix deixar el tractament perquè té molt
poques possibilitats de sobreviure.
Però el que crec que està passant en aquesta segona temporada és que hi
falta bastant de realisme en tots els aspectes de la trama i fa que el nivell
de la sèrie baixi en picat, segons la meva opinió. Moltes coincidències juntes
i fets que són difícilment explicables com per exemple veiem a continuació el Toni
podia parlar amb el Roc, quan estava en coma a la primera temporada.
Una altra cosa que no passa massa sovint a la realitat és que hi hagi un
segrest a un hospital, i menys en un hospital català, doncs a Polseres
Vermelles n’hi va haver un. I uns dels que van resoldre el segrest, juntament
amb la policia, eren nens.
I per últim cas, tot i que en trobariem molts més casos similars a aquests,
comentar que en aquesta segona temporada el Jordi veia i conversava amb l’Ignasi, que com hem comentat havia mort.
No seria tant greu si es tractés d’una sèrie en la qual no els importés
apropar-se a la realitat i busquessin punts de ficció, però els temes dels que
parlen i, per exemple, la trama de la història de la
malaltia del Lleó que és similar a la situació real que va viure l’Albert
Espinosa, ens fan pensar que el que volen els creadors de la sèrie és donar
exemple de superació a persones que passen per les mateixes malalties que els
personatges de ficció i que per tant volen fer una sèrie realista. Però aleshores
et trobes amb aquestes situacions poc versemblants i te n’adones que aquesta
sèrie pugui ser criticable perquè presenta aquests punts de surrealisme o poc
creïbles quan el que en teoria pretenen els guionistes i directors és fer una sèrie
realista.
Per acabar, tan sols fer un apunt i és que d’aquesta sèrie ha sorgit un
fanatisme, considero que exagerat, per part del sector més adolescent tot i que
en aquest mateix sector també hi ha força detractors d’aquesta sèrie que es fan
notar per les xarxes socials com Twitter i que peer tant podriem dir que les
opinions envers aquesta sèrie estan bastant igualades.
Arnau Jordà Queral
Publicitat i Relacions Públiques
Estic molt d'acord en tot el que has dit, i sobretot en l'última part. Aquesta temporada la serie s'ha tornat totalment irreal, i sobretot els últims capítols. A més d'això també s'ha tornat un negocio rodó, venen samarretes, polseres, discs... estan aprofitant qualsevol excusa per fer negoci, a més penso que vendre una polsera que et posen a un hospital després d'una operació és una mica macabra.
ResponEliminaFinalment cal destacar que moltes de les cançons, per no dir totes, que sonen a la sèrie ja porten anys en el mercat, i promocionades, i tothom en algun moment de la seva vida les ha escoltat, i això ha estat un dels grans secrets per fer que la sèrie tingués èxit, a part del que has comentat de les xarxes socials, i de triar uns actors que precisament cap d'ells són lletjos, d'aquí ha sorgit el fanatisme exagerat.
És cert tot el que has escrit, tot i que m'agradaria remarcar que l'objectiu final de la majoria de sèries és justament aquest: tenir èxit, crear fanatisme per aconseguir, d'aquesta manera, benefici.
ResponEliminaPodrà semblar tant irreal com el cas de "El Barco", producció d'Antena 3, però no es pot discutir amb els autors el fet que incloguin elements fantàstics a l'obra perquè justament no deixa de ser una sèrie. Està clar que guanyaria qualitat si fós més realista, però en aquest cas, els interessos van per un altre camí.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaBona entrada Arnau. En la meva opinió la gran majoria de serials televisius tenen una data de caducitat la qual haurien de respectar o bé tenir en compte per renovar qualsevol dels elements i formats ja empleats en altres series. Això és el que justament penso que està passant amb "Polseres vermelles", està arribant la seva data de caducitat, no hi ha cap aspecte nou a tractar o que ens pugui sorprendre. El que realment ens ha sorprès i captivat al públic (fent que, fins i tot, el gran Steven Spielberg volgués obtenir els drets per poder realitzar la versió americana) és aquesta sensibilitat amb la qual es tracten diferents malalties de caràcter greu en edats prematures de nens i adolescents que estan en constant contacte i fent pinya de manera honorable i amb una actitud positiva que els permet veure la vida d'una altre manera i que transmeten un missatge d'esperança i de fe per totes aquelles persones que ho puguin patir. L'error d'aquesta segona temporada és que un cop tot això s'ha fet de la millor manera possible, dotant la sèrie de personalitat i entitat pròpia, arriba un moment en que no queda res més per ensenyar que pugui sorprendre, i més, quan es tracten temes tan delicats com són les malalties greus. Quan es passen aquests límits, el guió se'n va de les mans i comença a obtenir aquestes pinzellades fictícies i extraordinàries que fan que tot perdi la seva essència i que la delicadesa amb la qual es tractaven las seves històries comenci a desaparèixer. Podem dir, que ha arribat el moment en el qual el que realment importa és que els seus personatges no perdin aquest "aspecte atractiu" pel públic adolescent que és, a la vegada, el que penjarà els pòsters dels seus ídols a les seves habitacions, portarà la samarreta de la sèrie i una polsera vermella que no es traurà mai. Esperem que o bé es recuperi la seva essència especial com a sèrie, la seva sensibilitat, o trobin un bon final i no passi com a "Los Serrano" que tot acabi en un somni per trobar una forma ràpida de finalitzar-ho tot.
ResponEliminaSylvia Martínez,
Publicitat i RRPP.
Sota el meu punt de vista, un dels grans triomfs d’aquesta sèrie és, aquest sentiment d’emoció que pots viure en cada capítol. És cert que una de les claus que la distingeix de les altres series és precisament el fet d’utilitzar els pacients com a protagonistes, ja series relacionades amb els hospitals ja són bastant “típiques” o si més no ja n’hi ha hagut unes quantes abans, però amb aquest nou format, crec que han encertat molt. Per altra banda, és evident que va dirigit a un públic jove, ja que la majoria de protagonistes són adolescents i això fa que aquests es sentin identificats amb els personatges que veuen a la pantalla, un altre fet que influeix positivament és l’horari tant accessible per tots els públics.
ResponEliminaUn dels fets més “distintius” de la sèrie és la banda sonora que utilitzen en cada capítol, crec que saben escollir molt bé quins temes musicals posar en cada escena per representar el que surt i per ajudar ha crear emocions, fins a tal punt que els discos que s’han tret al mercat han sigut un èxit absolut.
Com has dit, aquesta segona temporada està agradant molt menys que la primera, i penso igual que tu, crec que el problema principal d’aquesta segona és aquesta falta de realisme que se’ns està mostrant, és evident que cal introduir noves formules per obtindre més públic i per no cansar al públic actual, però fins a quin punt cal portar-ho? , crec que volien que la sèrie impactés més, però el que s’està aconseguint és que el públic deixi de creure en allò que veu.
Marta Olivé
Hola Arnau!
ResponEliminaM’agrada molt que hagis parlat de “polseres vermelles”, ja que aquesta ha estat una sèrie que tot i apostar per un públic juvenil, ha captivat a grans i petits darrere les pantalles i aquesta és crec, la màgia de la sèrie, aconseguir ajuntar una família sencera davant de la televisió.
Aquesta és una sèrie que toca la “fibra sensible”, a part de que sensibilitza al públic envers una malaltia tant complicada i tant poc tractada en formats audiovisuals com aquest. Tot i el film del mateix Albert Espinosa, “Planta 4”, que sí que parla de joves amb càncer. Perquè com molt bé dius al post, aquest director ha passat per una situació similar a la d’en Lleó i per tant podem dir que el que fa especial aquesta sèrie és el recolzament de l’experiència d’Espinosa al darrere. Ja que enlloc de veure’s com adolescents amb càncer i evocats a la depressió, es veuen adolescents que han superat o no diferents malalties, que poden recaure i també poden estar tristos, però tractat amb un optimisme i positivisme característics de la sèrie que ha captivat gran part de la seva audiència.
Així com també crec que el capítol del segrest o l’aparició de l’Ignasi com a consciència del Jordi, sí que son poc reals, però formen part d’aquesta màgia tant i tant singular de la qual es conforma la sèrie.
Per acabar, m’agradaria apuntar que estic molt d’acord amb el comentari que has fet sobre l’evolució dels protagonistes, tant com a evolució interpretativa (Actors), que permet donar més dramatisme i menys innocència a l’escena, com passava a la primera temporada ja que eren actors inexperts. Com a l’evolució del propi personatge que interpreten, ja que com en el cas del Toni, que pateix un retràs mental, ha evolucionat moltíssim pel que fa a la interpretació.
Blai Melgar Anguera - Periodisme
Hola Arnau!
ResponEliminaM'agradaria donar la meva opinió sobre aquesta magnífica sèrie. Crec que és de les millors series catalanes que s'han emès a TV3 i a més considero que no només han enganxat al públic adolescent, que és cap al que està encarada la sèrie, sinó que a la vegada també ha agradat a molt públic adult que és fidels als polseres cada dilluns.
Estic totalment d'acord amb tu amb que el nivell d'aquesta segona temporada ha baixat respecte a l'anterior, ja que les trames s'han tornat en moltes ocasions irreals i amb les que no ens podem sentir identificats i per aquesta raó crec que s'està perdent l'ànima amb la que va començar. Tot i així, no dubto que l'Albert Espinosa i el seu equip ens sorprendra.
Dèlia Ramírez Martí - Periodisme
Hola Arnau!
ResponEliminaAbans de res, dir-te que estic totalment d’acord amb l’opinió que dones sobre Polseres Vermelles.
D’ençà que va acabar la primera temporada (que vaig veure després per internet) he estat seguint la sèrie amb molta fidelitat i de la mateixa manera que tu, penso que en aquesta segona temporada els elements que s’utilitzen per elaborar el guió dels últims capítols s’escapen una mica de la concepció que teníem de la sèrie al seu inici. Com bé dius, inicialment se’ns presentava com una sèrie que volia traspassar la pantalla i arribar a explicar una realitat d’una manera molt propera i fidel. Tot i aquesta “primera impressió” hem acabat veient capítols que s’allunyen completament d’aquesta afirmació. Hem pogut veure un segrest, una noia que podia fer veure el que passaria si en Lleó no tingués càncer, el fet de que la Cristina tornès a la vida d’una manera imminent o descobrir que el tumor que tenia en Jordi era benigne (fet que, com diu la doctora a la sèrie, és molt poc probable).
Segons la meva opinió, aquests fets que, d’una manera o altra desvien el fil conductor principal de la sèrie, fan que Polseres Vermelles baixi tant en qualitat com a sèrie adolescent, com en audiència per part d’altres franges d’espectadors.
Per acabar, m’agradaria esmentar que tot i que aquests últims capítols m’han decebut una mica com a seguidora incondicional de la sèrie, crec que és una de les sèries catalanes que millor s’han adaptat als gustos de l’audiència i que tant els actors com els guionistes i creadors fan un molt bon treball.
Salutacions!
No s'ha de perdre mai la prespectiva de que no deixa de ser una serie de ficció. El fet de que fos molt realista, podía fer que gent que en aquell moment estigués passant per quelcom semblant es sentís massa identificada amb la serie.
ResponEliminaEl que es preten és entretenir, divertir, emocionar, però no arribar a tocar massa la sensibilitat de la gent, per això ja estan els documentals.
Clar que ha sortit un segrest, i mil coses més que es poden arribar a inventar, per tal de treure una mica de realisme a la trama. Em sembla perfecte que ho haiguin fet. Improbable que passi a un hospital català, però això no treu, per a que resulti creible.
El fet de que en la primera temporada un dels nois pogués parlar amb una persona en coma, posa de manifeste el fet de que hi ha gent que té una sensiblitat especial. Tampoc no s'ha de jutjar tot tal i com és, ens hem de permetre deixar volar la nostra imaginació una mica.
Lluitar per sobreviure, clar que sí! Aquesta pot ser la part més realista de la serie, l'inesgotable fortalesa que té l'èssser humà davant les situacions més adverses possibles.I el que ens fa a tots, en un moment determinat, tirar endavant.
No tiraré d'arguments buscats a la xarxa, ni faré apología de res. Crec que és una bona serie, com moltes que ha fet TV3, i que està molt aconseguida.