La “Vida de Brian” dels Monty Python pot semblar una pel·lícula simplement còmica i desmitificada sense gaire sentit, però hem d’advertir que conté varis detalls històrics de gran interès. Primer de tot, però, m’agradaria fer una petita introducció del que van ser i van suposar per la cultura britànica els Monty Python, un grup britànic d’humoristes que van sintetitzar l’humor britànic dels anys 60, 70 i 80. Van obtenir la fama amb la sèrie de televisió Monty Python’s Flying Circus (El Circ Ambulant dels Monty Python), una sèrie basada en sketchs breus que en moltes ocasions incloïen una càrrega de crítica social i on l’absurd total i el surrealisme tenien un paper important. Podríem dir que, d’alguna manera, suposen el paradigma de l’humor anglès. El seu estil irreverent, flegmàtic i de marcat accent sexual, els hi ha proporcionat major popularitat ara que quan estaven en actiu, per allà els anys 80. Amb la seva presència van aportar no solament un humor absurd, sinó que ens van mostrar una filosofia de vida centrada en l’acceptació d’una vida rutinària, plena de tòpics i vulgaritat.
La pel·lícula comença amb un to molt cerimoniós que aviat es trenca amb la intervenció de la mare de la criatura... Comencem ja amb les confusions i els mal entesos quan els Reis Mags es confonen d’estable. La història del Brian adult comença amb l’assistència a un dels suposats sermons que el Jesús va fer; malgrat això, els Python focalitzen l’atenció en una absurda discussió entre alguns dels assistents, que ve motivada per una acusació de “narizotas” (cal tenir en compte que els Python sempre jugaven amb les dobles lectures entre els nassos i els jueus, llençant-los dures crítiques).
Continuem parlant del personatge de la mare del Brian, que suposa l’antítesi de la Verge Maria, i podem dir que es tracta d’un personatge groller, molt interessat i que es prostitueix a la milícia romana oblidant-se del patiment del seu poble (jueu). Per l’altra banda, l’aparició d’una bona quantitat de predicadors, fa referència a un moment històric en què la gent necessitava ser guiada, necessitava escoltar i creure en allò que se li estava explicant. Per aquest motiu, al Brian li apareixeran tota una sèrie d’adoradors als que ni tan sols pretenia parlar. Ràpidament, Brian es converteix en un Déu al que cal adorar; un Déu en el què es creu amb els ulls tancats faci el que faci o digui el que digui. Cada acció seva, desemboca en una interminable discussió entre els seus seguidors i les interpretacions que se’n poden fer. Curiosament, els seus seguidors, passen a multiplicar-se per centenes en qüestió d’una nit, sense cap tipus de criteri.
Tornant a parlar del rerefons cultural de les aportacions dels Monty Pyhton, veiem el “treballet” que ha de fer Brian per al grup; quan comença a fer pintades a les parets contra els romans, i és sorprès in fraganti, el soldat romà l’obliga a fer un repàs de les declinacions llatines en tota regla i a fer 100 còpies. En definitiva, un dels ensenyaments que els Monty Python ens volen fer entendre durant tot el film, és que aprenguem a pensar per nosaltres mateixos, que reivindiquem la nostra individualitat i la nostra autonomia, i ho fan a través de la figura del Brian (seudoJesús) en un dels moments importants de la pel·lícula, quan es dirigeix a les masses des de la balconada de la seva humil casa.
Com a curiositat i per comprovar de nou la transcendència i la importància del grup humorístic que ens ocupa, cal dir que el propi George Harrison (membre de The Beatles, possiblement el grup musical més conegut del món), hi apareix, per petició pròpia, a la pel·lícula, i a més a més, n’és el productor principal.
El final de la pel·lícula, és una exaltació a la vida, i com és molt recurrent i típic en els Python, es redueix a una cançó, que ha passat a ser mundialment coneguda com un cant a l’optimisme amb l’estampa dels crucificats de fons que ballen al seu compàs: Always look on the bright side of life (Mira sempre cap al cantó brillant de la vida).
Explicats els principals moments i escenes de la pel·lícula, cal fer un últim apunt: la Vida de Brian no és cap crítica ni a l’Esglèsia com a entitat, ni com a religió ni res per l’estil; el que pretenien Monty Python, era, com no, fer riure, i ho fan agafant la història d’una figura universal com a marc de referència. Així, al recórrer els passos de la vida de Jesús, el que pretenen i aconsegueixen és crear una història que ens desperta el nostre costat més humà, amb un principi i un final (trist o alegre i esperançador?) La resposta està en la cançó.
Nàdia Mata Freixedes
Grau de Periodisme
Nàdia Mata Freixedes
Grau de Periodisme
