El 7 de setembre de 2003, Antena 3 va començar a
emetre la sitcom espanyola Aquí no hay quien viva. Els seus inicis no van ser gaire alentadors,
però amb el pas del temps la sèrie d’humor va anar guanyant adeptes. Es tant
així que ha estat l’única sitcom espanyola que ha arribat a certs límits
d’audiència, als que fins ara ninguna altra sèrie ha pogut superar.
Les seves trames enrevessades, els conflictes
veïnals, els mals noms que definien la personalitat de cada veí, frases que
encara perduren en la nostra memòria (“Vayasé señor Cuesta, vayasé”, “Que mona
va esta chica siempre”, ...), són alguns dels elements
que van fer que la vida quotidiana d’una peculiar
comunitat de veïns es traslladés cada setmana a moltes llars espanyoles.
Molts crítics afirmen que l’èxit d’Aquí no hay
quien viva es troba en el protagonisme col·lectiu de tota la comunitat de
veïns, i a més a més en el fantàstic recull d’actors, que comptava amb
nombroses cares conegudes com Loles León o Mariví Bilbao entre d’altres.
Aquí no hay quien viva s’apropa bastant a la
descripció de comèdia coral, és a dir, es tracta d’una sitcom en la que tots
els personatges o quasi tots tenen un protagonisme col·lectiu, a través del
qual molts personatges amb característiques personals molt diferents creen
interrelacions entre si que fan que la història de la sèrie estigui
plena d’humor irònic.
Després de varies temporades arriba la primera gran
pèrdua de la sèrie, la marxa de Loles León, una de les més reclamades entre
els espectadors. Tot i que va ser un gran encert la seva substitució, ja que el
paper de la dona del president el va passar a interpretar “la hierbas”, que es
va convertir també en un dels personatges més reconeguts.
5 temperades després del inici de la sèrie, Telecinco
va comprar una part de les accions de la productora de la sitcom i Antena 3 es
va veure obligada a finalitzar el seu rodatge. D’aquesta manera, les termites van arribar a l’edifici més mític de
la televisió i els veïns de Desengaño 21
es van veure abocats a deixar les seves cases, que tants bons moments ens havien
donat.
Per últim m’agradaria fer una reflexió a la que
espero que doneu resposta:
Aquesta sitcom espanyola es caracteritza per
parodiar i ironitzar les comunitats de veïns espanyoles, però realment la sèrie
és un reflex (evidentment portat a l’extrem) de les comunitats veïnals en les
que vivim? Els espanyols es senten identificats amb els propietaris de Desengaño 21? Pot ser en la resposta a
aquestes preguntes es troba realment la clau de l’èxit d’aquesta sèrie.
Moltes gràcies per la vostra atenció!!
Dèlia Ramírez
Periodisme
Yo soy boliviana, no conozco a porfundidad las relaciones humanas dentro de las viviendas que ocupan un mismo edificio en España, pero he podido apreciar que como en todo sitio hay algunos que parecen mas "simpáticos" que otros aun parecer muy subjetivo; imagino que el individualismo impera en la sociedad occidental y se ve reflejada en el núcleo más proximo a la existencia de una persona, despues de su familia, imagino que con quien se debe "convivir" es con los vecinos de tu comunidad.
ResponEliminaPersonalmente la serie me encanta, y pienso que el éxito se debe precisamente a un humor inteligente, rico en referencias (parodia) a la situación económica y política que esta viviendo este país, creo que la brillantez de la serie recae en la capacidad que tiene la sociedad española para reirse de sí misma, como lo hacen los franceses, son muy críticos e irónicos consigo mismos y aquí, en España, se está viendo reflejado este sentir: la necesidad de afrontar la cruda realidad y tomarla con buen humor.
Hola Dèlia, aquesta ha sigut la millor sitcom espanyola que ha sortit per la televisió, i tal ha sigut L'èxit que m'agradaria compartir aquest enllaç on curiosament s'emet la versió colombiana d'aquesta sèrie, són els mateixos diàlegs, suposo que els hauran comprat a la productora espanyola, perquè si compares el primer capítol de les dues versions, només varien els personatges.
ResponEliminahttp://www.youtube.com/watch?v=IwkKeD9F1yM
Alan Pardines
Referent a la teva entrada considero que des de Desengaño 21 a l'edifici de Montepinar ha hagut una evolució que s'ha anat adaptant als nostres dies seguint la mateixa línia. És a dir, és cert que tant l'humor, les històries, alguns actors i l’estètica de l'edifici han canviat d'una sèrie a l'altra, però tant el contingut com la idea segueix sent el mateix. Tot gira entorn una comunitat de veïns on els conflictes i els malentesos formen part del seu dia a dia. Això es transmet, a través de les nostres pantalles, d'una manera irònica i divertida, uns aspectes que caracteritzen a aquestes sitcoms. Ara bé, la relació entre les dues sèries, a banda dels actors i de les seves trames, està en què tant l'una com l'altra comparteixen els creadors i els guionistes.
ResponEliminaFins fa poc, no sabia que, abans de "La que se avecina", s'havia creat "Atocha 20" per a Telecinco, una seqüela d' "Aquí no hay quien viva" que mai va arribar a veure la llum. Creieu que s'allunyaria molt d'allò que veiem actualment a l'edifici de Montepinar?
A banda d'això, m'agradaria respondre a les teves reflexions. Tenint en compte que Caballero, un dels guionistes de les dues sèries, va declarar que s'aprofiten de les situacions quotidianes per portar-les a un terreny més surrealista amb un humor absurd, considero que, en certa manera , representa les nostres circumstàncies veïnals, malgrat que aquestes són portades a l'extrem per parodiar-les. D'altra banda, crec que tant "Aquí no hay quien viva", com bé has dit, com "La que se avecina", ens han arribat amb unes frases inèdites que serveixen d'influència per als joves de la societat, els quals les reprodueixen a diari. Així, d'aquesta manera, observem com entre nosaltres trobem, a vegades, una figura semblant a Juan Cuesta, Marisa Benito, Amador Rivas o Antonio Recio, entre altres.
Per aquests motius, estic d'acord en què aquest tipus de sèries han evolucionat seguint el fil d'allò que viu la societat espanyola, una societat que es representada segons la seva situació econòmica i política des d'un punt de vista satíric, un recurs del qual s'ha pogut treure suc fins avui dia.
Aida Paredes Font (Periodisme)
[Sóc la Caterina Rúbies: publico des del compte de la Dèlia Ramírez]
ResponEliminaDèlia, des del meu punt de vista, aquesta sèrie només ens mostra una petita part del total de la població espanyola i per tant, crec que no és un clar reflex de la nostra societat.
S'han limitat a ensenyar-los una mostra; aquesta mostra de "comuninitat" és la més barruera, escandalosa i malparlada que podem trobar dins la nostra societat.
A mi sincerament em sap greu, m'incomoda pensar que a tots ens veuen d'aquesta manera tot i saber que no som així. Cal dir que si que és veritat que en segons quines ciutats i concretament barris, podem trobar similituds amb la sèrie però d'aquí a dir que som tots com aquests...
En cap moment t'estic criticant a tu, però als seus creadors sí.
M’ha agradat molt aquest post, m’ha fet recordar les nits dels dimecres de fa uns quants anys quan la recent estrenada sèrie d’Antena 3, Aquí No Hay Quien Viva, competia amb Los Serrano. Però aquesta sèrie es va saber superar i va aconseguir vèncer a la sèrie de Telecinco.
ResponEliminaPersonalment, penso que la sèrie no reflexa les comunitats de veïns, a part que moltes de les situacions no passen en les comunitats de veïns, si la sèrie fos un reflex real de molts blocs, no tindria ni la meitat d’audiència, perquè el que l’interessa a la gent són les situacions que s’aparten del seu dia a dia.
Aquesta sèrie va triomfar sobretot pel seu humor i per la varietat de personatges, que reflecteixen la societat espanyola, cadascun diferent de l’altre, passant des de la serietat i la responsabilitat de Juan Cuesta a la innocència de Vicenta o al mal humor de Concha.
Ha sigut tant el seu èxit que set anys després de l’emissió de l’últim capítol allà pel 2006, encara es continuen repetint els seus capítols tots els dies i encara continua havent persones que no es cansen mai de veure’ls.
Una volta finalitzada la sèrie, Telecinco es va aprofitar de l’èxit i de l’acceptació del públic per produir-ne una molt semblant i amb els mateixos personatges, La que se avecina, i pel que sembla a la gent ja li està casant aquesta sèrie, quan les audiències cada volta estan sent més baixes.
En definitiva, que l’èxit i la qualitat que va tindre d’Aquí No Hay Quien Viva (també degut a l’època de bonança prèvia a la crisi actual on predominava un estat de felicitat entre la societat i on no hi havia tantes dificultats econòmiques alhora de realitzar sèries), serà difícil que una sèrie espanyola torni a tindre aquest èxit.
Raül Monterde
Hola Dèlia :D
ResponEliminaMe ha gustado mucho tu entrada ya que yo soy una fiel seguidora de estas series, tanto de Aquí no hay quien viva como de La que se avecina (debo haber visto casi todos los capítulos).
Para contestar al comentario de Caterina, no creo que estas series pretendan mostrar una sociedad española "barroera, malparlada i escandalosa" y mucho menos que representen a comunidades de ciertos "barrios" (yo vivo en un barrio y no me considero vulgar e inculta, y mi comunidad tampoco es así), ya que, primeramente, si miras la serie podrás ver que los vecinos del edificio no son de clase baja (hay una psicóloga, un concejal, etc.), si no personas de clase media y con cultura (unos más que otros, pero de eso se trata, de la diversidad de personajes), pero que en la serie aparecen caricaturados para hacer reír a los espectadores, que es lo que pretende la serie al fin y al cabo. Y si, es verdad que para lograr esto hacen uso de palabras malsonantes, pero utilizando un lenguaje COLOQUIAL y no VULGAR, es decir, un lenguaje que nosotros mismos utilizamos diariamente en nuestras vidas.
A mi parecer, estas sitcoms, más a allá de si representan o no a las comunidades de vecinos españolas, pienso que son un reflejo de muchos de los problemas que tenemos hoy en día en nuestro país, comenzando -como no- por la crisis económica.
Centrándome en La que se avecina, ya que es la serie actual, en ella podremos apreciar como, capítulo tras capítulo, aparecen diversos elementos que preocupan hoy en día a los españoles: la crisis, la corrupción política, el paro, la subida de precios, la explotación laboral de los inmigrantes, los desahucios, las estafas, etc; además de otros no tan evidentes, pero que también existen: el conservadurismo, el fanatismo religioso, la intolerancia, el egoísmo, etc. Todos estos temas han sido y son tratados en la serie.
Por ejemplo encontramos la de Amador y Maite, ambos en paro y con cuatro hijos, los cuales fueron desahuciados en el último capítulo de la 6ª temporada que se emitió de la serie. Esta situación, como todos bien sabemos, la están viviendo hoy muchas familias en España y es un problema que nos preocupa realmente a todos.
Otro ejemplo: en diversos capítulos de la serie ha aparecido el personaje del Alcalde, el cual aparece como un político corrupto: lo vemos aceptando dinero a cambio de favores, manejando como quiere a los trabajadores del ayuntamiento, etc. Sí, la corrupción también es un tema a la orden del día y en La que se avecina aparece parodiado, pero que podría interpretarse como una forma de denuncia y crítica.
En resumen, para mí estas series sí son un reflejo de nuestra sociedad actual, pero más bien de los problemas que tenemos, los cuales utiliza para crear sus enredadas tramas y, a la vez, hacer una fuerte crítica a través del humor absurdo y fácil.
Núria Rodriguez Vallés (Publicitat i relacions públiques)
Hola Dèlia! Molt bon post, dedicat al que és per mi la millor sitcom espanyola, i segurament per molta gent també ho sigui. Aquí no hay quien viva va dominar el panorama televisiu espanyol completament durant els anys que va estar en antena (literalment, ja que molts dels seus episodis superen el 25% de share, el que suposa que un quart de la població espanyola que estava mirant la televisió, ho estava fent a Antena 3).
ResponEliminaUna de les claus de l'èxit d'aquesta comèdia va ser la manera en que feia un reflex de la societat espanyola, sobretot amb el llenguatge que utilitzaven els personatges, amb els quals la població s'hi sentia identificada, així com per l'estil de vida que portaven i les seves professions i hobbies. Era un sèrie realista, on tot i haver-hi esdeveniments que sortissin fora del normal, estaven tan ben justificats que no semblava que sortissin de la quotidianitat.
Els personatges també presenten prototips de la societat espanyola, tot i que trivialitzats i portats a l'extrem: trobem les típiques velles xafarderes, que sempre volen estar en tot (la Marisa, la Concha i la Vicenta), el pare responsable (Juan Cuesta) i els seus fills, amb les seves preocupacions i problemes de la típica edat de l'adolescència, també joves que estan a l'atur (com la Lucía o la Belén), que han de dependre dels seus pares per poder pagar el lloguer del pis o per tirar endavant), i un llarg etcètera de situacions que ens traslladen al panorama actual, de manera exacta.
La relació entre els diferents personatges crec que reflexa perfectament com és una comunitat de veïns, tot i que en aquesta sèrie s'exterioritza, i en les comunitats de veïns no s'acostuma a dir de la manera que es fa a Aquí no hay quien viva; estic parlant del meu cas, tot i que suposo que cada comunitat de veïns és un món.
A més, la caracterització ha fet que el públic els agafés un apreci molt important, i hem arribat a adoptar cunyes, com les que exposes en el post, i fent que aquesta sèrie sigui recordada com una de les grans sèries del gènere sitcom que s'hagin fet a Espanya, i crec que cap més sitcom la podrà superar, per molts esforços de l'equip tècnic de José Antonio Moreno, el director, que després es va moure a Telecinco per intentar continuar amb l'esperit de Aquí no hay quien viva, i que ja havia mort.
Antonio Mellado Cardoner
Periodisme