SALVADOS, DE L'HUMOR AL REPORTATGE

Salvados és un programa televisiu dirigit i presentat per Jordi Évole, produït per El Terrat i emès des de Febrer de 2008 a La Sexta. El programa originalment estava concebut com un programa humorístic que s’endinssava en els temes del moment a través de Jordi Évole, conegut fins aleshores pel sobrenom de “el Follonero” i que d’aquesta manera s’estrenava en un programa en solitari, després de col·laborar amb Andreu Buenafuente en diversos programes.

La primera temporada de Salvados es basa en programes especials i temàtics emesos amb diferents espais de periodicitat entre Febrer i Juliol de 2008. Aquest programes van ser Salvados por la campaña (degut a les eleccions generals espanyoles de 2008), Salvados por la Iglesia, Salvados por la Eurocopa (degut a aquesta competició de futbol que va guanyar la selecció espanyola), Salvados por los toros (coincidint amb los San Fermines), Salvados por la tele i Salvados por las vacaciones. Mostra d’aquest humor latent en el programa són per exemple quan a Salvados por la Iglesia, Jordi Évole pretén fer arribar la guitarra de joguina de Rodolfo Chikilicuatre al Papa Benet XVI a través del cardenal Rouco Varela o a través d’una parella d’homosexuals. També quan a Salvados por la Eurocopa li pregunta al Rey si el partit entre Espanya i Grècia portarà conflicte a la família reial.

Degut a l’èxit que aconsegueix el programa en aquesta primera etapa, la cadena decideix renovar el programa i convertir-lo en un programa d’emisió regular cada diumenge per la nit i deixant de banda els programes temàtics. El humor segueix estant present en aquesta nova temporada on La Sexta presenta en programa com: “Una mezcla de reporterismo atrevido e irónico, que se toma la realidad con humor, que huye de los protocolos, con el objetivo de divertir y entretener. Cada semana, el programa se acercará a diferentes asuntos, situaciones y personajes, siempre con la mirada maliciosamente ingenua del Follonero, que se propone nuevos retos”. El programa manté algunes de les seccions que tenia a la primera temporada i n’hi afegeix de noves com Apatruyando, on surten Jordi Évole i Carlos Navarro “El Yoyas” dins un cotxe parlant sobre el tema del qual tracta el programa mentre van donant voltes per l’Hospitalet de Llobregat; Infiltrados, on actors anònims s’infiltren en esdeveniments i actes; o Cara a cara de perfil, on dos personatges antagonistes eren sotmesos a un mateix qüestionari. Un moment molt recordat d’aquesta temporada i que demostra de nou l’humor en que es basava el programa és quan Jordi Évole fa una visita al Valle de los Caídos i deixa un ram de flors amb els colors de la bandera republicana damunt la tomba de Francisco Franco.

A partir de la tercera temporada el programa canvia radicalment, s’abandonen les diferents seccions i es centra en un únic tema present en l’opinió pública (l’independentisme, els controladors aeris, l’educació, la sanitat...). El programa tot i tenir el mateix nom i el mateix presentador passa a ser d'un programa humorístic a un  programa de reportatges. Évole es centrava a fer un reportatge sobre temes d’actualitat tot entrevistant a persones expertes i implicades en el tema. Que Jordi Évole fora humorista i col·laborador de Buenafuente, i que Salvados originalment fora un programa amb una visió humorística de l’actualitat va fer que els entrevistats s’obrissin més que si el programa i l’entrevistador hagués estat una altra persona. Aquest nou format li ha reportat premis com el Premi Iris 2011 al millor programa d’actualitat.

Un programa dedicat a les companyies elèctriques espanyoles va mosquejar a aquestes que van demanar al president del Grupo Planeta, propietària de la La Sexta, la destitució de Jordi Évole, el que va provocar un gran moviment a les xarxes socials en favor del programa i del seu presentador. Aquesta es la polèmica més important en la que s’ha vist enmersa el programa i que va estar a punt de ser la seva desaparició d’aquest, però n’hi ha hagut d’altres com les amenaces per part de la falange pel seu acte al Valle de los Caídos o el grup HazteOir.org que va considerar Salvados por la Iglesia com una ofensa i va boicotejar el programa fent així que la marca de cervesa Heineken retirés el seu patrocini del programa. També rep força crítiques per part de la dreta que veuen que tant la cadena de televisió i el presentador porten el programa cap una perspectiva d'esquerres, al·legant que als polítics d'esquerra se'ls és més permissius a l'hora de d'entrevistar-los i en les seves preguntes.

Per últim, dir que és la primera vegada en el món de la justícia espanyola que una entrevista feta per un programa de televisió es prova en un procés judicial com ho és l’entrevista que Jordi Évole li va realitzar a l’expresident de les Illes Balear, Jaume Mata, imputat pel cas Noos.

Julio Collado

Grau de Periodisme

Crisi + Publicitat = X

Des de sempre, la publicitat ha tingut el principal objectiu d'oferir impactes audiovisuals per tal de vendre un producte, un servei, o una recomanació. Són molts els professionals del camp audiovisual els quals treballen amb tècniques i formes que cridin la nostre atenció, i que per tant, faciliti la memorització dels productes que ensenyen. La publicitat, moltes vegades (per no dir sempre), molesta, ens persegueix, ens atabala, ens fa cantar les seves cançons, i sí, ens fa modificar les nostres formes de vida i la nostre cultura. Podríem catalogar-la com a un gran monstre modificador de la nostre societat? Una arma per transmetre conductes, cultures i valors? Una forma de veure'ns reflectits en la gran pantalla? Un Big Brother (com en el famós llibre 1984) que ens controla i ens manipula? No ho sabrem mai del cert. El que si podem afirmar, és que la publicitat està aquí, ha viscut, ha sobreviscut i batallarà per a quedar-se (Veni, Vidi, Vici). Però, podríem considerar la publicitat com un intent d'acostament de les grans marques cap als seus consumidors i la societat? Podria ser un reflex del moment social i econòmic que vivim?

Si posem la mirada enrere, veurem que el material audiovisual que teníem cap als anys 80, estava molt recarregat de pessimisme. Coincidint amb la fi del moviment hippie, la societat estava vivint un moment de canvi. Manifestacions, primaveres, reivindicacions dels drets de les persones, demandes de canvis en el món laboral, social... la societat estava malament. Els milers d'artistes i directors cinematogràfics, van entrar dintre el "bucle" del pessimisme i creien que tot estava fet, tot estava inventat. Què es podia fer per tal d'intentar ser creatiu i innovador? Només s'hi podia veure una única solució i una via lliure per sortir del pas: reinventar, agafar tot el que estava creat, i tornar-ho a treure al mercat però amb modificacions que es poguessin ironitzar el que ja s'havia fet. O com el moviment del streampunk, que posaven la mirada enrere i tornaven a agafar la nostàlgia de poder imaginar objectes i elements que es podrien inventar. El fet és que la societat estava en decadència. Ens trobarem en un període igual? Estarem vivint una Segona Postmodernitat? 

D'ençà l’inici de la crisi econòmica que ens afecta des del 2008, la nostra societat ha entrat en un període de decadència, mal estar i pessimisme. Cada vegada són més les persones que creuen que hem de viure el dia a dia, sense pensar en un futur: hi haurà futur? Que en serà de nosaltres en els pròxims anys? On estarem? La veritat és que moltes respostes sobre el nostre camí i el nostre destí, segueixen obertes, expectants a trobar una resposta. Cada vegada són més les persones que es troben en la situació de desocupació laboral, i per trist que soni, cada vegada hi ha més desocupació. Tot això fa que la societat en general, entri en una espècie de bucle de pessimisme i d'alteració de la seva conducta i del seu estat psicològic. La gent se sent sola, sense ningú amb qui confia ni recolzar-se. Tots sabem del cert que, un dels nostres objectius en aquesta vida és el fet de tenir una ocupació laboral, d'aquesta forma, ens sentim realitzats i útils en la societat (m'agradaria dir que, aquest "fenomen" ja el vaig "criticar" amb el meu Treball de Recerca). Però malauradament, totes les persones que actualment no en tenen, es senten inútils i "poc servibles" en la societat. Cada vegada són moltes les persones que, per molts estudis universitaris que tinguin, ajuden (i dic ajuden amb un toc irònic), a créixer i augmentar les taxes d'atur del nostre país. Dia rere dia, són més els casos de violència i morts que els mitjans de comunicació intenten amagar amb altres notícies per tal de desviar l'atenció de l'opinió pública. Crec que, ara mateix, podríem recolzar, afirmar i canviar, allò que sempre hem sentit: Els diners no fan la felicitat; per un: Els diners fan la felicitat. Actualment, si realitzéssim un estudi sobre el grau de felicitat de la població, els números estarien en negatiu i amb unes taxes elevadíssimes de no-felicitat. En definitiva, ens sentim sols.

La publicitat, sempre ha sigut un reflex sobre l'estat de la societat: quant l'economia global anava en augment, els mitjans de comunicació eren una batalla campal entre la competència de preus i de productes. Molts impactes publicitaris intentaven fer que el públic consumidor d'una determinada marca, es canviés i comencés a consumir productes de la competència. El fet és que tothom estava amb un bon estat anímic, i per tant, els publicistes i comunicadors, no s'havien de preocupar pas pel que la societat pogués pensar ni sentir. S'havia de vendre, consumir i produir; s'havia de cridar l'atenció del públic amb espots i impactes publicitaris de gran format i amb una gran despesa econòmica darrere de cada campanya. El cert és que, actualment cada un dels impactes publicitaris que rebem pels nostres sentits, ha canviat de rol. La societat no es troba en un estat anímic alegre (sempre hi poden haver excepcions, està clar), sinó que la situació actual és molt preocupant. La gent se sent sola, i necessita sentir el recolzament d'algú altre el qual li digui: "Ei, tot i que et recordem i volem que consumeixis els nostres productes, estem amb tu".

Ara per ara, i la meva opinió és que, la batalla campal que abans deia que feia sis anys podíem veure en els impactes publicitaris, ha desaparegut per complet. No vull donar a entendre que actualment estiguem exemptes de veure una certa competència entre les diferents marques, sinó que vull fer especial referència al fet que, el caire competitiu de la publicitat ha estat atenuat per tal d'oferir el seu costat més càlid i fer-se més proper al ciutadà afectat per la crisi. Per tant, abans podíem veure en alguns espots publicitaris algunes vides "elitistes" (gent amb una certa classe social), per passar a veure escenes d'una vida quotidiana on un dels punts més importants a transmetre és que per molta crisi que hi pugui haver, hem de seguir cuidant dels nostres.

Un exemple d'això, seria l'espot publicitari que va realitzar aquest mateix any la marca de llet: Central Lechera Asturiana, creat per l'agència publicitària Bassat Ogilvy.  

                                            Espot Central Lechera Asturiana Febrer 2013 

Tal i com es pot veure, el missatge d'esperança el qual es crea, és l'element central d'aquest espot. Tot i les penúries que estigui passant aquest país, s'ha d'apostar pels joves i els nens (en aquest cas). Un missatge en el qual s'apel·la als sentiments i a les emocions, per demanar que els nens intentin créixer feliços. Tot i així, si es llegeix entre línies el missatge publicitari, veure'm clarament que "es demana" que la llet per excel·lència, per preservar i aconseguir la felicitat en cada casa, és la llet de la marca Central Lechera Asturiana. 

Però, aquest intent d'acostament a la societat, no només es pot veure en aquest espot; sinó que aquests mateixos missatges els quals estic fent referència, s'estan tornant l'element central en cada un dels espots publicitaris. Un altre bon exemple d'això, seria l'espot que va fer la fundació Once pels seus 75 anys (que també ha sigut creat per l'agència publicitària Bassat Ogilvy). La Fundación Once, des de sempre ha apostat molt fort per intentar construir la igualtat sense importar el fet de tenir una discapacitat que redueixi les capacitat psíquiques d'una persona. Tot i així, i tal i com diu en un determinat moment de l'espot, hem d'aconseguir tenir il·lusió i energia en tot moment per sortir endavant. Repeteixo, que s'aposta molt fort per aquest col·lectiu (i que des del meu punt de vista, si ho portem a la situació social i econòmica actual, és un dels més afectats per la crisi), tot i així, per tal d'esborrar els estereotips que creem nosaltres mateixos, l'espot no deixa de fer referència a la societat en general. 

                                                

                                               Espot Fundación Once Desembre 2012

Per tant, i per tancar aquesta reflexió, m'agradaria establir un debat i que deixéssiu les vostres opinions respecte la meva. Vull deixar constància que en tot moment, aquesta reflexió és pròpia i que per tant, és totalment discutible. 

Encetava aquesta entrada remarcant els objectius comercials de la publicitat des dels seus inicis. Grans empreses i marques, inverteixen en publicitat per a donar a conèixer els seus productes, i d'aquesta manera, aconseguir molts més clients. Any rere any, les aportacions audiovisuals que s'han fet en el camp publicitari, han anat augmentant, aconseguint que cada espot cridés molt més l'atenció, i que per tant, d'aquesta forma, s'aconseguís "memoritzar" d'una forma més fàcil. Des del meu punt de vista, la publicitat ha anat evolucionant i s'ha anat acostant (cada cop més) cap a la població. Per sort (o per desgràcia), és la primera crisi econòmica que visc, i per tant, la meva reflexió pot ser nul·la. Però d'ençà l'any que vaig decidir estudiar Publicitat i Relacions Públiques, poc a poc, m'he anat fixant molt més en els anuncis publicitaris, i he aconseguit veure'ls des d'una altre òptica. Al meu entendre, la publicitat, sempre ha hagut de recrear escenes que fossin properes al públic al qual es vol dirigir. D'aquesta manera, si s'està anunciant un producte encarat cap a un públic "adinerat" les imatges i el fraiming que se'ns mostrarà, seran pròpies de la "categoria" que se li vol oferir al producte. Tot i així, d'ençà que vam entrar en aquest període de crisi global, la publicitat ha deixat d'oferir-nos grans imatges on es podien veure famílies en bona posició econòmica, per tal d'oferir-ne amb famílies humils i que d'alguna forma, estan afectades per la crisi. És obvi, que si portem aquesta reflexió al mercat dels perfums i altres productes més cars, les imatges que hi podrem veure seran les de sempre: situacions elitistes i d'alt standing. Tot i així, les marques que han sigut sempre més familiars, han canviat totalment el seu rol, i estan començant a oferir escenes per potenciar l'esperança i l'esperit que ha de seguir viu tot i estar en temps de crisis. Cal dir que, darrere d'aquest missatge positiu, també hi juga un terreny important el fet de remarcar la idea de què tot i la situació aquella marca sempre estarà allà. 

Des del meu punt de vista, tal i com passava en l'era de la postmodernitat que a l’inici d'aquesta reflexió esmentava, crec que ens estem trobant en una situació igual, si més no, semblant. Tot està inventat, i com aquell qui diu, tot està fet. Què hem de fer per cridar l'atenció? Tal i com ens cantava Bob Dylan: "Els temps canvien", però sincerament, crec que el nostre temps canvia i cap a pitjor. No vull entrar en una discussió política ni social, però al parlar de comunicació, és inevitable parlar d'aquests dos termes. Tot i així, crec que estem revivint el mateix context, i que per tant, el millor que es pot fer es recrear, i aprofitar qualsevol cosa i element per tirar endavant.

Així doncs, creieu que el món publicitari s'està transformant i està aconseguint fusionar el caire tradicional de la publicitat juntament amb el context social? O bàsicament és una altra tècnica de màrqueting per tal d'aconseguir més consumidors? Creieu que és possible aquesta fusió del caire comercial amb el context social, o bàsicament s'està apel·lant als sentiments i les emocions de les persones per tal d'aconseguir el seu objectiu? Podríem parlar d'una nova tècnica de màrqueting?

Gràcies pel vostre temps!

Marc Fàbregas Roselló - Grau en Publicitat i Relacions Públiques

'Callejeros' o l'anècdota feta quotidianitat

Cuatro va aterrar al panorama televisiu espanyol per cobrir la vacant que deixava el Canal Plus, del mateix Grup PRISA. L'aposta era agosarada: obrir un canal gratuït per tal de poder competir les 24 hores amb les úniques televisions existents en aquell ja llunyà (en temps i tele) any 2005. Cuatro va néixer amb la voluntat de deixar de banda el cinema (intenció de què va desistir pocs mesos després de sortir a l'aire) i d'abocar-se a una televisió dirigida a un públic jove i amb un contingut innovador, tot inspirant-se en formats de programes que ja tenien èxit a d'altres televisions europees o dels Estats Units.

I si Cuatro té algun buc insígnia (amb perdó dels ja emèrits Gabilondo, Lama i Carreño), sens dubte duu el nom de Callejeros. Aquest programa, que ja s'ha fet un lloc en la vox populi televisiva, acumula vora 350 edicions repartides en les vuit temporades en què el canal l'ha mantingut en antena: des de 2005 fins avui. Callejeros respon a un dels formats emmarcats en el si de la Neotelevisió; una de les noves formes que justifiquen el trencament amb els trets que, històricament, havia caracteritzat l'espectre televisiu des del seu naixement.

Es tracta d'un docureality que presenta, ja en la seva definició, la primera disjuntiva pròpia de la Neotelevisió: és un informatiu que, a més, entreté o és un programa d'entreteniment que, a més, informa? O altrament dit: no ens podem permetre de catalogar Callejeros només en el camp de la ficció o només en el de l'entreteniment, atès que el programa es dedica a retratar determinades realitats (funció informativa), però se centra en aquells aspectes, com ara espais o protagonistes que poden captar d'una manera més fàcil l'atenció de l'espectador (funció d'entreteniment). 

A més, Callejeros també incorpora d'altres característiques intrínseques de la Neotelevisió. Així, és una clara demostració del fet que no tan sols l'star-system del moment pot dominar el protagonisme televisiu, sinó que la gent anònima i els seus problemes quotidians també poden ser objecte del focus d'atenció d'aquests tipus de televisió. Aquest era, segurament, un dels vessants principals del programa que es palesava, sobretot, en les primeres edicions (atès que, actualment, ha anat fent un gir cap a una òptica més sensacionalista), tal com podem veure en la primera edició de Callejeros, que recollia el desenvolupament d'un part: 

Callejeros, tant en els seus inicis com actualment, que, com s'ha dit, té un punt més groc (enfoca realitats com la misèria, la nit o la delinqüència), no deixa de ser un programa de reporters que segueix una temàtica determinada en cadascun dels seus programes. La controvèrsia que hi podem trobar és en la funció de creació de realitats que el programa duu a terme: mostren com a comunes determinades situacions que ben segur que no ho són, tan sols pel fet d'atraure públic i donar èmfasi als aspectes que poden suscitar més polèmica o crear més crítiques. A tall d'exemple: moltes de les frases de joves ebris que després tenen fama gràcies a programes de zàpping, són una mostra representativa de qualsevol dels controls d'alcoholèmia que tenen lloc a les carreteres? És evident que no, cosa que fa paradoxal el fet que es dediquin uns quants minuts del programa a aquests 'espectacles' que no tindrien lloc si no hi hagués una càmera. Evidentment, aquest és un dels exemples més paradigmàtics d'aquesta realitat no-existent (o 'anecdòticament existent') i creada, a partir de la presència d'una càmera, per la televisió i el docureality Callejeros:

Cal entendre el fet que no tan sols es tracta d'un programa estrictament documental, sinó que també vol un punt d'espectacle, basat això sí, en la quotidianitat. La pregunta és si la quotidianitat (la part de 'reality' del docureality) de Callejeros és real o no; si és comuna o s'aproxima més a les realitats que reflecteixen els reality shows (aquestes sí, més hàbilment determinades per tal de generar polèmica). I sí és així: Callejeros ha perdut la seva part de 'documental'? Tot plegat, preguntes per a una reflexió per tal de mesurar el biaix d'allò que ens mostra Callejeros.

L'aproximació del programa a les característiques de la premsa groga vénen marcades també pels reportatges enregistrats als barris i zones més empobrits de les principals ciutats de l'Estat espanyol. La quotidianitat reflexada aquí ja no és la de la ciutat sinó la del barri més pobre de la urbs. 

Així, per posar un exemple, quan el programa fa un reportatge de Madrid, se centra en el barri de Lavapiés (i també en la Puerta del Sol, d'on només mostren actes delictius com ara robatoris); quan es roda a València, entren a les cases més modestes del Cabanyal i a Barcelona, al Raval:

És obvi que aquestes realitats existeixen i que no cal amagar-les, però tornem al cap del carrer: en tant que 'reality', Callejeros hauria de mostrar d'altres vessants de la ciutat de Barcelona. El fet que no ho faci evidencia el tret dels reality show de crear espectacle, amb la diferència que Callejeros els busca fora i els fa passar per habituals.

Amb tots aquests elements damunt la taula, Callejeros presenta les característiques habituals, en major o menor grau, d'un docureality, format pròpiament característic de la Neotelevisió. Ara bé, pot (o podrà) preservar la condició de programa entre la informació i l'entreteniment, o el seu acostament a la premsa groga ha sentenciat aquesta definició? Capritxos de la Neotelevisió.

Gerard Recasens Pérez

Grau de Periodisme