I tu de qui ets Electro-latino o House comercial? Els videoclips de Roster Music

  Roster Music, la companyia que sap el que vols

En aquesta ocasió he decidit centrar-me en el segell discogràfic Roster Music que va ser fundat l’any 2011 i que està presidit per Ricardo Campoy, ex membre d’una de les grans companyies de música com és Vale-Universal. Els seus propòsits són clars: descobrir talents per poder-los promocionar i treure el màxim benefici possible. 

Com tots sabem l’àmbit musical ha patit una evolució. Fa uns anys el que coneixem per música comercial estava encarat cap una altra direcció, els cantants de pop i la música electrònica dura com el Hardcore eren els predominants a discoteques i pubs. Però avui en dia podríem afirmar que tot i que podem escoltar  aquest tipus de música a les sales, ha hagut una certa evolució i un canvi de direcció cap als temes electrònics més suaus i cantats, i sobretot per un nou gènere anomenat Electro-latino. 

Aquests dos estils han estat el segell d’identitat que vol mostrar Roster Music, amb el qual té la capacitat per poder atreure una gran quantitat d’adeptes i consumidors del gènere. Però aquest estil està mal vist per una part de la societat, aquella que diu que això no és música, que les lletres son masclistes i no tenen sentit... Però finalment tothom acaba ballant al seu ritme quan surt de festa.

El meu objectiu en aquest blog és analitzar el contingut dels videoclips musicals, ja que en moltes ocasions poden arribar a tenir més rebombori que la pròpia cançó. En aquest cas faré una comparació amb els dos tipus de música que he esmentat, l’electro-latino i la música electrònica comercial.

Una de les diferencies que hi ha son els vocalistes. Parlant en el cas de l’Electro-latino molt difícilment podrem veure que aquesta sigui una veu femenina, tot al contrari de la música electrònica comercial on sí que hi predominen. Nuria Swan, Nervo o Andreea Banica en serien un clar exemple, encara que jo preferiria mencionar a les russes Serebro.

 De ben segur que tothom coneix el seu single “Mama lover” més pel videoclip que per la cançó en si. El seu objectiu és clar: utilitza la provocació per captar l’atenció dels clients. Per la seva realització no han hagut d’utilitzar gran varietat de localitzacions, simplement l’interior d’un cotxe els ha sigut suficient. 

Com bé comentava anteriorment, aquest videoclip busca provocar i per fer-ho què millor que ficar tres noies que entren dintre dels estereotips actuals de la nostra societat, són joves, guapes i tenen bon cos. A més la seva forma de vestir, més aviat amb poca roba, també té la intenció de suggerir més que mostrar, tot i que en alguna ocasió aquest llistó es pugui passar. El rol que els volen adjudicar és de noies “malotes”, rebels, que cometen actes que socialment estan prohibits o mal vistos, com seria parlar pel mòbil mentre condueixes, ballar, canviar-se de posició dintre del cotxe mentre està en marxa, o fer-se un petó a la boca entre elles. 

Un altre dels jocs que hi predominen són els relacionats amb la sexualitat: es mostra com s’aixequen la falda i es toquen el cul, i fins i tot juguen amb les metàfores visuals com seria el moment on es mengen el gelat, de forma suggerent, i tot seguit li fiquen un preservatiu. Tot això es fa amb un to juganer i clarament intencionat. Tècnicament no és cap obra mestra, simplement tenim un pla fix sense cap moviment de càmera i la única transició que utilitza és el tall.

La campanya de marketing de la cançó va ser molt efectiva, hem pogut veure gran quantitat de paròdies, però sense cap mena de dubte la més sorprenent va ser la que van realitzar dos policies de Cerdanyola del Vallès que els va costar 6 mesos de suspensió del seu treball i 6 punts del carnet per conducció temeràriament.

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/01/21/catalunya/1358787457_498007.html

Charly Rodriguez

En aquest cas analitzarem els videoclips de “Me enamoré” i “Te pido un beso”, ja que degut a que són del mateix cantant hi podem veure moltes similituds, tot i que amb alguna diferència.

Una de les diferencies que trobem és la utilització d’un objectiu ull de peix per fer una sèrie de plans; aquesta tècnica és un recurs visual atractiu per donar més importància a la persona que està en el centre, en aquest cas el cantant. A més en aquest podem veure una transició en encadenament, tot i que el tipus de transicions que més utilitza són per tall. 

La càmera en mà també seria un element comú, ja que dóna un caràcter més realista i ajuda a que hi hagi més moviment, produint en l’espectador una sensació més dinàmica l’hora de veure els plans. Aquí concretament, també utilitzen un volant com podem veure al making of que he ficat a continuació. Juga amb imatges lentes  i en el primer cas amb una llum molt saturada per donar un efecte que recreï un somni.

Les localitzacions són un altre punt en comú: en els dos casos podem comprovar com ens mostra l’interior d’una sala de festa, que com he comentat anteriorment és l’objectiu principal d’aquest tipus de productes musicals. Però d’altra banda al primer clip també ens mostra una localització a l’aire lliure, una piscina amb un jardí, un aspecte molt utilitzat en la confecció d’aquest tipus de treballs perquè d’aquesta manera propicia que les noies puguin portar poca roba i amb aquest aspecte ho puguin “justificar”.

Si parlem de la tipologia de plans podem parlar d’una gran varietat, des de plans mitjos fins a plans generals, però els que més hi predomina son els plans detall. I en aquesta ocasió és on ens trobem amb l’estereotip de la dona com a producte que ven. La gran majoria són plans curts de les parts del cos de les noies.

Però el videoclip vol mostrar-nos no només a la dona com un producte, sinó també com una persona desitjada, ja que en tots dos casos el seu objectiu es arribar a conquistar-la. I això es remarca al primer cas amb el fet que no ho aconsegueix mitjançant el luxe, que és una altra de les característiques d’aquests tipus de videoclips, sinó que per arribar a conquistar-la necessita despertar-li uns sentiments mitjançant els detalls com l’ús de nens o fins i tot amb animals com seria el cas del gos.

Si ens fixem amb el rol del cantant apareix com ell mateix i també com l’actor principal del vídeo, per tant està fent dos papers o fins i tot multi funcions. El fet que fa diferenciar-lo és la seva indumentària, el cantant és una persona que vesteix amb roba actual de la gent jove,el estil de la factoria Inditex, combinada amb un estil de camiseta de basket o baseball. D’altra banda el món del luxe es vol representar amb camisa i corbata, donant un caire de persona més elegant i formal.

Finalment, ja per acabar, voldria mostrar algunes de les característiques noves que incorpora els segon vídeo. Primerament la inclusió de personatges coneguts, televisivament parlant, entre els quals podem trobar tertulians del cor, ex-concursants de Gran Hermano i de Mujeres y Hombres i Viceversa. A més durant la cançó podem veure com el propi cantant menciona el segell discogràfic Roster Music, per tant estem veient la gran importància i influencia que té aquesta a l’hora de realitzar les peces musicals. 

Per últim comentar una de les característiques del videoclip que també hi apareix reflectida, la durada d’aquest és més llarga que la cançó en si ja que s’hi han afegit elements cinematogràfics o televisius per confeccionar com una mena de representació teatral per donar més versemblança a l’obra.

En conclusió, tot i que en una ocasió sigui els homes els protagonistes i en altra les dones, és veu clarament el rol que juguen aquestes dintre dels videoclips musicals. Podem dir que aquestes són un factor clau per atreure clients i les companyies i en aquest cas Roster Music juguen amb aquest fets per treure els màxims beneficis i arribar al màxim de població possible. La seva estratègia és clara: l’ús d’actes políticament incorrectes, escenes on es mescli l’erotisme i la sensualitat, la provocació i mostrar-nos unes situacions idíl·liques que fascinin a l’espectador a consumir aquest producte. 



Jordi Bel
Comunicació Audiovisual