Roster Music, la companyia que sap el que vols
En aquesta ocasió
he decidit centrar-me en el segell discogràfic Roster Music que va ser fundat
l’any 2011 i que està presidit per Ricardo Campoy, ex membre d’una de les grans
companyies de música com és Vale-Universal. Els seus propòsits són clars: descobrir
talents per poder-los promocionar i treure el màxim benefici possible.
Com tots sabem l’àmbit
musical ha patit una evolució. Fa uns anys el que coneixem per música comercial
estava encarat cap una altra direcció, els cantants de pop i la música electrònica
dura com el Hardcore eren els predominants a discoteques i pubs. Però avui en
dia podríem afirmar que tot i que podem escoltar aquest tipus de música a les sales, ha hagut
una certa evolució i un canvi de direcció cap als temes electrònics més suaus i
cantats, i sobretot per un nou gènere anomenat Electro-latino.
Aquests dos estils
han estat el segell d’identitat que vol mostrar Roster Music, amb el qual té la
capacitat per poder atreure una gran quantitat d’adeptes i consumidors del
gènere. Però aquest estil està mal vist per una part de la societat, aquella
que diu que això no és música, que les lletres son masclistes i no tenen
sentit... Però finalment tothom acaba ballant al seu ritme quan surt de festa.
El meu objectiu en
aquest blog és analitzar el contingut dels videoclips musicals, ja que en
moltes ocasions poden arribar a tenir més rebombori que la pròpia cançó. En
aquest cas faré una comparació amb els dos tipus de música que he esmentat,
l’electro-latino i la música electrònica comercial.
Una de les
diferencies que hi ha son els vocalistes. Parlant en el cas de l’Electro-latino
molt difícilment podrem veure que aquesta sigui una veu femenina, tot al
contrari de la música electrònica comercial on sí que hi predominen. Nuria
Swan, Nervo o Andreea Banica en serien un clar exemple, encara que jo
preferiria mencionar a les russes Serebro.
De ben segur que tothom coneix el seu single “Mama lover” més pel videoclip que per la cançó en si. El seu objectiu és clar: utilitza la provocació per captar l’atenció dels clients. Per la seva realització no han hagut d’utilitzar gran varietat de localitzacions, simplement l’interior d’un cotxe els ha sigut suficient.
De ben segur que tothom coneix el seu single “Mama lover” més pel videoclip que per la cançó en si. El seu objectiu és clar: utilitza la provocació per captar l’atenció dels clients. Per la seva realització no han hagut d’utilitzar gran varietat de localitzacions, simplement l’interior d’un cotxe els ha sigut suficient.
Com bé comentava
anteriorment, aquest videoclip busca provocar i per fer-ho què millor que ficar
tres noies que entren dintre dels estereotips actuals de la nostra societat,
són joves, guapes i tenen bon cos. A més la seva forma de vestir, més aviat amb
poca roba, també té la intenció de suggerir més que mostrar, tot i que en
alguna ocasió aquest llistó es pugui passar. El rol que els volen adjudicar és
de noies “malotes”, rebels, que cometen actes que socialment estan prohibits o
mal vistos, com seria parlar pel mòbil mentre condueixes, ballar, canviar-se de
posició dintre del cotxe mentre està en marxa, o fer-se un petó a la boca entre
elles.
Un altre dels jocs
que hi predominen són els relacionats amb la sexualitat: es mostra com
s’aixequen la falda i es toquen el cul, i fins i tot juguen amb les metàfores
visuals com seria el moment on es mengen el gelat, de forma suggerent, i tot
seguit li fiquen un preservatiu. Tot això es fa amb un to juganer i clarament
intencionat. Tècnicament no és
cap obra mestra, simplement tenim un pla fix sense cap moviment de càmera i la única
transició que utilitza és el tall.
La campanya de
marketing de la cançó va ser molt efectiva, hem pogut veure gran quantitat de
paròdies, però sense cap mena de dubte la més sorprenent va ser la que van
realitzar dos policies de Cerdanyola del Vallès que els va costar 6 mesos de
suspensió del seu treball i 6 punts del carnet per conducció temeràriament.
Charly Rodriguez
En aquest cas analitzarem
els videoclips de “Me enamoré” i “Te pido un beso”, ja que degut a que són del
mateix cantant hi podem veure moltes similituds, tot i que amb alguna diferència.
Una de les diferencies
que trobem és la utilització d’un objectiu ull de peix per fer una sèrie de
plans; aquesta tècnica és un recurs visual atractiu per donar més importància a
la persona que està en el centre, en aquest cas el cantant. A més en aquest
podem veure una transició en encadenament, tot i que el tipus de transicions
que més utilitza són per tall.
La càmera en mà
també seria un element comú, ja que dóna un caràcter més realista i ajuda a que
hi hagi més moviment, produint en l’espectador una sensació més dinàmica l’hora
de veure els plans. Aquí concretament, també utilitzen un volant com podem
veure al making of que he ficat a continuació. Juga amb imatges lentes i en el primer cas amb una llum molt saturada
per donar un efecte que recreï un somni.
Les localitzacions
són un altre punt en comú: en els dos casos podem comprovar com ens mostra
l’interior d’una sala de festa, que com he comentat anteriorment és l’objectiu
principal d’aquest tipus de productes musicals. Però d’altra banda al primer clip
també ens mostra una localització a l’aire lliure, una piscina amb un jardí, un
aspecte molt utilitzat en la confecció d’aquest tipus de treballs perquè
d’aquesta manera propicia que les noies puguin portar poca roba i amb aquest aspecte
ho puguin “justificar”.
Però el videoclip
vol mostrar-nos no només a la dona com un producte, sinó també com una persona
desitjada, ja que en tots dos casos el seu objectiu es arribar a conquistar-la.
I això es remarca al primer cas amb el fet que no ho aconsegueix mitjançant el
luxe, que és una altra de les característiques d’aquests tipus de videoclips,
sinó que per arribar a conquistar-la necessita despertar-li uns sentiments
mitjançant els detalls com l’ús de nens o fins i tot amb animals com seria el
cas del gos.
Si ens fixem amb el
rol del cantant apareix com ell mateix i també com l’actor principal del vídeo,
per tant està fent dos papers o fins i tot multi funcions. El fet que fa
diferenciar-lo és la seva indumentària, el cantant és una persona que vesteix amb
roba actual de la gent jove,el estil de la factoria Inditex, combinada amb un
estil de camiseta de basket o baseball. D’altra banda el món del luxe es vol
representar amb camisa i corbata, donant un caire de persona més elegant i
formal.
Finalment, ja per
acabar, voldria mostrar algunes de les característiques noves que incorpora els
segon vídeo. Primerament la inclusió de personatges coneguts, televisivament
parlant, entre els quals podem trobar tertulians del cor, ex-concursants de
Gran Hermano i de Mujeres y Hombres i Viceversa. A més durant la cançó podem
veure com el propi cantant menciona el segell discogràfic Roster Music, per
tant estem veient la gran importància i influencia que té aquesta a l’hora de
realitzar les peces musicals.
Per últim comentar
una de les característiques del videoclip que també hi apareix reflectida, la
durada d’aquest és més llarga que la cançó en si ja que s’hi han afegit
elements cinematogràfics o televisius per confeccionar com una mena de
representació teatral per donar més versemblança a l’obra.
Jordi Bel
Comunicació Audiovisual
Hola Jordi, com ja saps no sóc gaire seguidora de la música Electro-latino, i després de veure els vídeos reafirmo encara més la meva posició. Crec que en aquests vídeos s'utilitza molt a la dona com un objecte per cridar l'atenció. És a dir, no és l'únic estil musical que fa això en els seus clips, però trobo que en aquest gènere concretament és fa d'una manera més explícita.
ResponEliminaTot i així estic totalment d'acord en el que dius: ens agradin o no aquestes cançons són les que sonen a tot arreu, i sempre que sortim acabem ballant-les i cantant-les. Crec que el que ens ha passat és que relacionem aquest tipus de música amb la festa, i per això a molta gent li ha acabat agradant i altres ens hi hem acostumat.
De totes maneres, com ja dius en el post, no és l'únic estil musical que aprofita la sensualitat de la dona per vendre el producte, tal com podem veure en el videoclip de les Serebro. Però curiosament en aquest vídeo em sembla menys ofensiu perquè la dona és el centre: són les protagonistes, les que tenen el poder i desafien a les convencions socials: a diferència dels altres dos vídeos de què parles, on l'home és el centre i la dona hi apareix de complement.
Finalment només vull dir que m'ha agradat que també hagis analitzat aspectes més tècnics d'aquest vídeos, ja que normalment els passem per alt quan només ens fixem en el seu contingut.
Jo encara aniré un pas més enllà que la Helena. A mi no només no m'agrada en absolut l'estil electro-latino, sinó que sóc incapaç d'acostumar-me a aquesta música, sentint com el meu interior es destrueix i vaig perdent vida a passos forçats.
ResponEliminaL'Helena ha mencionat molt bé la diferència principal entre les Serebro i Charly Rodriguez, sent aquest últim com un referent a tots aquells canons de la societat dels quals es vol fugir (en principi): masclisme, dona objecte, etc. Tot allò pel que la societat porta anys lluitant, després ho posen en ràdios i discoteques i sembla que a tothom li doni igual. La meva sensació és que fan música deficient per a gent deficient (opinió completament personal).
A banda d'això, tot i ser un estil el que jo considero pèssim, no es pot passar per alt la bona feina que hi pot tenir al darrere, com en el cas del videoclip. Solen disposar de pressupostos força elevats, i treballen amb equips molt professionals, aconseguint il·luminacions cinematogràfiques acabats molt nets en les seves produccions.
Va Jordi, escolta bona música :D
Bona publicació!
Xavier Fornós.
A banda de si m'agrada o no l'electro-latino, a mi, el que sempre m'ha molestat són els seus videoclips. La gran majoria d'ells mostren als cantants com a triunfadors: rics, plens de joies, amb un cotxe d'alta gamma, una gran mansió, vaixells, etc. A més a més apareixen envoltats de noies espectaculars, majoritàriament en bikini o lleugeres de roba.
ResponEliminaPer una banda, em crida l'atenció és que, venint de Llatinoamèrica, on hi ha tanta pobresa i la gent es mor de gana, els cantants i productors d'aquesta música facin aquests videoclips on es mostra una vida plena de luxes que només tenen quatre privilegiats en aquells països.
Per l'altra banda, el tractament, al meu parer, totalment denigrant que fan de la dona en els seus treballs audiovisuals, és una clara mostra del masclisme que encara perdura en el nostre món, i en especial en els països sudamericans i Espanya (perquè al nostre país és on més èxit té aquesta música), i mostra a unes dones que només són objectes de desig sense veu, només parlen els homes per poder conquerir-les i convertir-les en "seves", com si una persona fos una possessió.
A més a més, es que gairebé tots els videoclips d'aquest tipus de música utilitzen els mateixos "arguments", els mateixos elements, i, en definitiva, jo els trobo tots iguals, potser el que canvia es que alguns estan en un veler i altres en una mansió, pero la resta d'elements (noies maques i em bikini) són idèntics.
Per acabar, dir que estic d'acord amb la meva companya Helena en que trobo que aquest post és interessant perque Jordi ha fet un bon anàlisi dels videoclips, tant de la part tècnica, la qual acostumem a passar per alt, com de la part de contingut.
Núria Rodriguez Vallés
Publicitat i relacions públiques
Es cierto que estos dos estilos de música predominan en la mayoría de las discotecas, aunque la verdad... me indigna bastante, pero por otro lado entiendo que las discotecas siempre optan por tener la mayor cuota de mercado recurriendo a lo fácil, ya que es una música "que se lleva ahora" y "esta de moda", pocos recintos apuestan por poner música alternativa en sus salas, saben de sobras que no vende tanto.
ResponEliminaNo es que me apasione este estilo de música (sobretodo el electro-latino) más de una vez me visto en medio de la discoteca de pie y con los brazos cruzados, la verdad sea dicha... aunque más me sorprende la cara que ponen muchos conocidos o amigos cuando me preguntan y les contesto "no me gusta esta música".
Aunque dejando a parte mi indignación a esta clase de música, me quiero centrar en el contenido de sus letras y de sus videoclips, lo que realmente me preocupa son los valores y los estereotipos que se transmiten y llegan a nuestra sociedad, especialmente a la gente joven. Dejando a parte lo que muestran estos grandes peces de este sector musical (sensualidad, lujo, dinero, fama, poder, lujuria, machismo, mujer-objeto) es la manera de como absorbe la juventud estos conceptos y al mismo tiempo los acepta y los hacen suyos, creando falsas expectativas y ciertos valores a través de estos conceptos propagados creando así su propia identidad.
Gran aportación Jordi, a la hora de centrarte con la parte técnica de estos videoclips, después de todo conlleva mucho trabajo y esfuerzo la realización de estos. Más aun intentando dar la vuelta y cambiar el punto de perspectiva. como bien dicen mis compañeros pasamos por alto la parte técnica, centrándonos solo en el contenido.
Una abrazo!
Gisela Trillas.
Publicidad y relaciones públicas