Pare! Pare! Com va morir el cinema?

No se per on començar la meva entrada... Sincerament vaig una mica perdut però, el que més greu em sap de tot és que la meva afirmació sigui totalment certa. Per tant, estructuraré diferents visions d'aquest fet, perquè és un fet, i intentaré explicar-ne les causes, efectes i posterior futur.

Definitivament el cinema tal i com el coneixem avui en dia ESTÀ MORT. Senyors, res és per sempre. Però confio a pensar que aquest art és com l'energia: no es destrueix sinò que es transforma.

El Cinema, nascut durant diferents períodes determinats de la història, és el resultat d'un conjunt d'investigadors i llurs invents que van acavar conformant un aparell capaç de generar moviment, també és una evolució (com tota cosa que neix) que passa pel blanc i negre mut, el blanc i negre sonor, el sonor i a color, el digital, el 3D i... I què? què hi ha més enllà de tot això? Està tot inventat? He d'agraïr a la meva professora de corrents estètics l'afirmació de que tota trama s'ha repetit al llarg de la història del cinema. Fins i tot al blanc i negre mut ja hi havia trames que es repetien! Però ara ja és tot molt exagerat, frases que es repeteixen, escenes que ens són familiars, plànol rere plànol que ja no ens sorpren... La càmara ja no dona més de sí.

On està el problema llavors? En la falta d'idees? D'originalitat? Renovació? Masses preguntes ja. Jo crec que el cinema ha de reestructura la seva forma d'una manera diferent a la que hem vist fins ara. No ens queda cap dubte de que el cinema és un art com és la música, la pintura, la fotografia, el teatre... I si ens fixem una mica més, veiem que és una barreja de totes elles, cadascuna li dona una forma totalment diferent a la que tindria sense ella. Llavors? Llavors jo opino que hi ha un excès de paraules en un art que es basa en la imatge i el so. Els actuals fonaments del Cinema han estat i són les paraules, un paper escrit del qual se n'extreuen unes idees, una estructura totalment calculada. S'hauria de donar més acció a la part dreta del cervell sincerament.

Des de ven petits ens ensenyen a sumar, restar i llegir com a prioritat davant del dibuix i la creativitat, aquí trovem el primer error, i aquest és un fet que no es passa per alt, ja que, més endavant, quan ideem una trama, no la pensarem en imatges, no la elaborarem en imatges, sinó que ho farem en una cosa que s'anomena guió, deixant de banda una cosa tant valuosa com l'observació i el dibuix. Si es vol escriure ja hi ha els llibres i els poemes, caiem en l'error d'escriure allò que volem en imatges, hauriem d'apendre a gravar i observar més avans que endinsar-nos en un món més científic, tot forma part de nosaltres però es dona prioritat a una intel·ligència per sobre d'una altra menor però, la nostra identitat és la cultura, si només fos per les lletres i els números seriem robots.

Bé, faig un parèntesis tot i saber que encara no he resolt la meva preocupació principal, com li diria un pare a un fill, amb calma i amor, no tinguis por, el Cinema no va morir, sinó que aspirava a convertir-se realment en un art superior que englovés a la resta. Imagina't la millor melodia del món, els millors colors del món, les millors paraules del món... tot en un mateix lloc. Això és el cinema, la potència del so i la imatge en harmonia, sense donar prioritat a cap element en concret, parlant el necessari i just per a cada moment (lliurant-se d ela tirania de les paraules), posant la música exacta en cada moment, el silenci allà on toca, el negre de la imatge inexistent al seu lloc i llavors obtindràs un nou Cinema, cinema que deixa de banda l'anterior i tots els bons records que comporta, les sales plenes fins a dalt d'espectadors, les tires i més tires de rotlle de negatius per filmar...

El nou Cinema es retira als grans certamens, festivals nacionals i internacionals, és torna més exclusiu, dona pas a noves generacions com les sèries, sitcoms, etc. Noves generacions que interactuen amb l'espectador, li donen més vidilla. Però el cinema, ai fill, el cinema es desplaça per deixar de ser un fenòmen de masses, la gent el veurà a les seves cases per internet i aquest seguirà evolucionant, no se cap a on, ni de quina forma, però continuarà i amb la imatge com a bandera principal, n'estic segur. Això és tot.

A continuació citaré algunes pel·lícules que personalment opino que són el camí a seguir pel nou Cinema i la etapa posterior al postmodernisme:

http://www.drive-movie.com/
http://www.moonrisekingdom.com/
http://www.filmaffinity.com/es/film676866.html

Moltes gràcies per la vostra atenció,

David Aymerich Herreria

PADRE DE FAMILIA Y LA CULTURA POP AMERICANA

Padre de familia expresa una parodia sobre la cultura pop americana y basa su gran parte del humor en este movimiento.

Padre de familia (Family Guy) es una serie de televisión de dibujos animados para adultos creada por Seth MacFarlane en 1999. La serie se centra en una familia disfuncional y basa su gran parte del humor parodiando la cultura pop estadounidense. 

Las características de la serie las podemos agrupar en tres bloques:

 - Flashbacks

En la mayoría de episodios, la trama es interrumpida por al menos un sketch denominado flashback aleatorio. El segmento a veces guarda alguna relación con el argumento del episodio que contiene una referencia cultural.

 - Banda sonora

En varios episodios se ha recurrido a la música  la mayoría en forma de numero musical, los cuales son usados como partes del argumento, algunos ejemplos son: Brian Sings and Swings y From Method To Madness

 - Episodios Road to...

Los episodios tipo "Road to..." son considerados de algún modo, una característica mas de la serie. Road to Rhode Island, emitida en el 2000, fue la primera de una larga serie. Las cuales fueron una idea de MacFarlane el realizar una parodia de las siete Road to... protagonizadas por Bing Crosby, Bob Hope y Dorothy Lamour.

MacFarlane se basó en las películas como fuente de inspiración debido al cariño que sentía por ellas y por algunos números musicales, como lo es Road to Rhode Island, relacionado de manera directa con los filmes. También mostró interés en hacer un especial o un episodio direct to video

La cultura pop surge en Gran Bretaña pero coge una fuerte importancia en EEUU. El pop art nace como contracultura de los sesenta y es una reacción contra el expresionismo abstracto, quiere volver al realismo y la figuración. La cultura pop es un arte mecánico y seriado, en contra de la obra artesanal única. 

Conecta con características propias del dada. Incorpora objetos de la cultura de masas en el ámbito artístico, utiliza una perspectiva irónica del arte y desmitifica el proceso artístico. 

La cultura pop estadounidense se ha hecho oír a través de todos los medios desde películas, cómics y deportes, entre otro. La televisión es uno de los medios con más influencia. Un 99% de la población dispone de como mínimo un televisor en casa. La televisión en EEUU es utilizada por la cultura pop para integrar casi la totalidad de la programación televisiva, por ello, se considera a EEUU la potencia numero uno del discurso televisivo. 

David Fernández Luengo

1r Publicitat y RRPP