Polseres Vermelles és una sèrie catalana que es va emetre per primer cop
el gener del 2011 a
TV3. La sèrie i la trama s’ambienta en un hospital, però no segueix el format
típic de les sèries d’hospitals convencionals com podria ser Hospital Central, House, Anatomia de Grey o Urgencias.
A Polseres Vermelles els protagonistes són els pacients i no els metges, i es
dóna més importància al que els hi passa als personatges principals i a les
seves emocions que al fet de narrar una vida d’hospital o a la simple
consecució, episodi rere episodi, de la resolució de casos de pacients amb
malalties tal i com passa a les sèries que hem comentat anteriorment. Tot i
així, com és lògic, no es pot evitar que ens trobem situacions típiques
d’hospital, convivència amb els altres pacients, metges, etc. ja que tots els
personatges principals, fins a l’últim capítol emès el passat dilluns, viuen en
un hospital. Però aquest no és l’objectiu principal que persegueixen els
creadors de la sèrie, no pretenen fer una sèrie com qualsevol altre i que es
pogués comparar amb les anteriorment esmentades, sinó que volen explicar com
viuen la vida des del punt de vista d’uns nois que per diferents motius s’han
conegut en un hospital i han fet una gran amistat.
Un dels factors més importants que hem de comentar d’aquesta sèrie és la
decisió que van prendre els directors i creadors a l’hora d’escollir un públic
al qual dirigir la sèrie, és a dir, establir un target per tal de centrar tots
els esforços a produir una sèrie que agradi, i que per tant tingui audiència, a
un grup concret de la població, i en aquest cas van decidir establir el target
del públic adolescent. Això va fer que a principis de la segona temporada, TV3
s’adonés que era necessari, a banda d’emetre el capítol en l’horari habitual
que és al voltant de les 22.30, emetre’l abans mitjançant la pàgina web de TV3
i en streaming per tal que els aficionats de la sèrie més petits poguessin
veure el capítol i alhora poder anar a dormir aviat. Aquesta característica
d’establir un target per a una sèrie és una característica principal de la
neotelevisió ja que en les sèries anteriors a aquesta època no es tenia en
compte aquest factor i per tant es considerava l’audiència com un concepte que
englobava tota la població i per tant era unitària, homogènia i coincident pel
que fa als seus gustos.
Amb tot això que acabo d’explicar, podem dir que Polseres Vermelles, és
el primer serial en català per a un públic adolescent, quan normalment aquest
format televisiu és per un públic més adult com es podia veure en les sèries de
El cor de la ciutat, Nissaga de poder o actualment amb La Riera.
Una altre característica de la neotelevisió és la interacció entre el
públic i els creadors de la sèrie en qüestió. Com gairebé tots els programes de
televisió o sèries tenen una pàgina al Facebook i un compte a Twitter, i Polseres Vermelles no n’és una excepció. Durant el capítol, i al final
d’aquest, hi ha la possibilitat de comentar l’episodi i dir què en penses,
factor que fa més viva la sèrie . I també via aquestes xarxes socials van crear
un bloc de la sèrie en el qual, Albert Espinosa, comenta el capítol, com el van
fer i fotos inèdites del rodatge. Us adjunto un enllaç on podreu veure l’entrada
d’Espinosa explicant el capítol 10 de la segona temporada: http://blogs.tv3.cat/polseres-vermelles.php?itemid=49774
Una altre de les característiques que observem a Polseres Vermelles és
la inclusió de música durant l’episodi amb cançons que tenen relació amb la
trama que es presenta. Tant és així que la promoció de la segona temporada es
va fer només amb una cançó, Fil de llum d’Andreu Rifé, que també és actor a la
sèrie, i que va ser un èxit. També cal comentar, seguint amb aquest argument
que, fa pocs mesos va sortir al mercat un disc amb les millors cançons i més
populars que han sonat al llarg de la temporada i que reafirma un cop més la
importància de les cançons al llarg de la sèrie i l’abús o no, depèn de com es
miri ja que és un factor molt subjectiu, que se’n fa d’aquest recurs.
Albert Espinosa ja ho va anunciar abans que s’estrenés la segona
temporada quan va dir que la trama estaria més pujada de to ja que els
personatges tenien dos anys més i eren més adults. I la veritat és que hi ha un
gran canvi entre la primera i la segona temporada pel que fa a com actuen els
protagonistes, abans eren més innocents i ara són més valents i amb empenta,
com per exempe el cas que el Lleó decideix deixar el tractament perquè té molt
poques possibilitats de sobreviure.
Però el que crec que està passant en aquesta segona temporada és que hi
falta bastant de realisme en tots els aspectes de la trama i fa que el nivell
de la sèrie baixi en picat, segons la meva opinió. Moltes coincidències juntes
i fets que són difícilment explicables com per exemple veiem a continuació el Toni
podia parlar amb el Roc, quan estava en coma a la primera temporada.
Una altra cosa que no passa massa sovint a la realitat és que hi hagi un
segrest a un hospital, i menys en un hospital català, doncs a Polseres
Vermelles n’hi va haver un. I uns dels que van resoldre el segrest, juntament
amb la policia, eren nens.
I per últim cas, tot i que en trobariem molts més casos similars a aquests,
comentar que en aquesta segona temporada el Jordi veia i conversava amb l’Ignasi, que com hem comentat havia mort.
No seria tant greu si es tractés d’una sèrie en la qual no els importés
apropar-se a la realitat i busquessin punts de ficció, però els temes dels que
parlen i, per exemple, la trama de la història de la
malaltia del Lleó que és similar a la situació real que va viure l’Albert
Espinosa, ens fan pensar que el que volen els creadors de la sèrie és donar
exemple de superació a persones que passen per les mateixes malalties que els
personatges de ficció i que per tant volen fer una sèrie realista. Però aleshores
et trobes amb aquestes situacions poc versemblants i te n’adones que aquesta
sèrie pugui ser criticable perquè presenta aquests punts de surrealisme o poc
creïbles quan el que en teoria pretenen els guionistes i directors és fer una sèrie
realista.
Per acabar, tan sols fer un apunt i és que d’aquesta sèrie ha sorgit un
fanatisme, considero que exagerat, per part del sector més adolescent tot i que
en aquest mateix sector també hi ha força detractors d’aquesta sèrie que es fan
notar per les xarxes socials com Twitter i que peer tant podriem dir que les
opinions envers aquesta sèrie estan bastant igualades.
Arnau Jordà Queral
Publicitat i Relacions Públiques
