Plats Bruts, la Sitcom catalana per exel·lència

Si ens remuntem uns anys enrere, concretament a l’any 1999, TV3 va apostar fort per un format audiovisual totalment innovador a Catalunya, provinent dels Estats units i incorporat dins l'anomenada neotelevisió, la Sitcom (Comèdia de situació).  Als Estats Units, ja havien triomfat Sitcoms com ara “The Simpsons”, “El príncep de Bel-Air” o “Friends”, mentre que actualment triomfen altres Sitcoms com "How I met your mother" o "Two and a half man". Per tant, veient l’èxit d’aquestes primeres, la televisió pública catalana, va apostar per aquest format, amb Plats Bruts. En aquesta còmica aposta de TV3, es feia palpable com aquest format entrava amb força a totes les llars catalanes amb unes grans xifres d’audiència només començar a emetre capítols, i mostrant així l’èxit d’aquesta.

Aquesta Sitcom, coproduida pel “Terrat” i Televisió de Catalunya, dirigida Oriol Grau i Lluís Manyoses i protagonitzada per Joel Joan i Jordi Sánchez, s’ambientava en un pis de l’Eixample d’una Barcelona a les portes del segle XXI (Localització real, per donar realisme i credibilitat a l'escena). Ja per començar, trencava amb el format  “clàssic” de la Sitcom (Si es que es pot anomenar així ja que les Sitcoms es van començar a desenvolupar a la dècada dels 50 i a emetre a la dècada dels 60), ja que trencava amb el concepte habitual d'una família, dut a terme a les primeres Sitcoms, que vivia situacions còmiques. Per tant podem afirmar que aquest és un trencament amb el format familiar "clàssic" de les Sitcoms. Tot i que podem coincidir en dir que amb el temps, aquell pis compartit entre un infantil i immadur estudiant de teatre (David Güell), un fracassat i pintoresc locutor de radio (Josep Lopez), una peculiar assistenta (Carbonell) i una excèntrica veïna, i personatge típic de les Sitcoms, que entra a casa sense preguntar (Emma), conformaven una família encantadora i entranyable, que va robar el cor a mitja Catalunya gràcies a les múltiples situacions còmiques que vivien. Per tant, aquesta Sitcom, com també va fer la coneguda “Friends” a la dècada dels noranta, s’allunyen el concepte de família clàssic.

Aquesta gran família, formada per personatges pintorescos i totalment diferents però molt propers al públic, feia que les situacions viscudes encara fossin més còmiques i d’aquesta manera ironitzaven sobre situacions quotidianes i realitats properes. Aquestes eren tant exagerades, fins al punt de caure a l’absurd, provocant així aquest humor absurd al qual farem referència després. Aquestes situacions còmiques de les quals es conforma un capítol, les podem considerar l’essència de les Sitcoms, ja que a partir d’una petita anècdota com ara retrobar un antic amic, estar malalt, o enamorar-se s’en pot extreure una trama molt sucosa i amb una gran quantitat de situacions còmiques, que comporten problemes i contradiccions que els mateixos integrants de la Sitcom han de resoldre amb els 25-30 minuts que dura cada capítol. 

A més a més, Plats Bruts, podia incorporar objectes innovadors constantment, gràcies a la flexibilitat i dinamisme dels quals es composen les Sitcoms. Flexibilitat, ja que l’estil de la Sitcom permet aquesta hibridació amb formats totalment diferents com ara el musical, com així es va conformar a la dècada dels 90. El musical és format que incorpora Plats Bruts en el capítol “Tinc ritme”. Aquest dinamisme al qual fem referència, no es altre que el que és emprat al capítol "Tinc meta", per exemple, on un dels personatges de la Sitcom decideix parar el rodatge del capítol a causa d'una incongruència amb el guió. És llavors quan els actors, representa que deixen d'interpretar els seus personatges i cada un d'aquests representa la persona que és a la vida real. En aquest capítol innovador, els actors discuteixen els uns amb als altres i interactuen molt amb el públic. Per tant, Plats Bruts és una Sitcom que va innovar també amb el model de guió convencional (Situació dins de la realitat televisiva), canviant aquest per un guió innovador en aquest capítol (Realitat fora de la Sitcom en si).

També veiem com la localització es basa majoritàriamant en un pis de l'Eixample, un estudi de ràdio i un bar, la qual cosa significa que s'incorpora l'anomenada fòrmula de repetició, ja que totes les trames sempre ocorren en els mateixos espais, però sempre dins un plató. No com fa “Modern Family” per exemple, que té la capacitat de enregistrar escenes al carrer o centres comercials entre d’altres espais.
L’estil amb el qual esta enregistrat, que no és altre que el ja conegut “pla mig”. Aquest pla, permet que a part del humor verbal, també s’hi representi l’humor físic que no treu context ni proximitat dramàtica a l’escena, però si que es treballa molt més el gest físic que no pas la gesticulació facial, com així ho explica el realitzador el en “making off”. A part de l’enregistrament també m’agradaria emfatitzar amb el vocabulari emprat, ja que és un llenguatge fresc, fàcil i ple d’incorreccions, a mode de fer més creïble l’escena. Arribat a aquest punt del llenguatge aquí s’hi incorpora un altre aspecte, l’humor, la base de la paròdia. Aquest humor, podríem classificar-lo com un humor molt "nostrat" ja que s’ironitza molt sobre la tradició o els costums típicament catalans, o es fan crítiques constructives de la que llavors era la actualitat política, que van més enllà de buscar l’humor fàcil. És a dir, podríem classificar l’humor de Plats Bruts com un humor fàcil, tot i que no sempre. I també com un humor absurd, ja que gairebé totes les trames sorgeixen de l’absurd, i  finalment també com un humor negre en contades ocasions incorporant aquest també, la ironia i la sàtira. A part d'aquest humor que es transmet per televisió, no podem ignorar la importància del públic a la comèdia, ja que durant les gravacións dels capítols, el public assistent a aquests, riu (Rialles de fons típiques de les Sitcoms o riures enllaunats). Les seves rialles queden enregistrades i aquestes marquen l'anomenat "tempo" de la comèdia.

Al vídeo que tenim a continuació podem fer un petit tast d'aquest humor "nostrat" i aquest llenguatge fàcil als quals feiem referència, en una divertida explicació sobre Catalunya en 47 segons.

 

Per tant, podem concloure dient que Plats Bruts incorpora aspectes com la innovació amb el trencament de família clàssica (Com també va fer Friends), un peculiar llenguatge ple d’incorreccions que fa que l’espectador empatitzi ràpidament amb la sèrie, ja que és un “parlar de carrer” totalment diferent al llenguatge d'altres formats televisius de TV3. Observem com també incorpora el “pla mig”, l’humor fàcil i absurd. Tot plegat fa que l’interelació de tots aquests aspectes, molts típics de les Sitcoms, provoquin aquest humor fàcil i aquesta sàtira que han fet tant i tant exitosa aquesta Sitcom. Després TV3 ha apostat per altres Sitcoms com ara, “Jet Lag”, “Lo Cartanyà”, o “13 anys i un dia”, però cap d’aquestes ha aconseguit omplir el buit que va deixar Plats Bruts. Em refereixo a un buit emocional, perquè si no, no s’explica com una sèrie emesa entre els anys 1999 i 2002, amb un total de 73 capítols, la segueixin emeten cada estiu i amb un índex d’audiència notable per ser una sèrie estrenada fa més d’una dècada.

Aquí us deixo el "Making Off" de la Sitcom per veure com esta feta.

 

Moltes gràcies a tots pel vostre temps!

Espero que us hagi agradat.

Blai Melgar Anguera

Grau de Periodisme