El 7 de setembre de 2003, Antena 3 va començar a
emetre la sitcom espanyola Aquí no hay quien viva. Els seus inicis no van ser gaire alentadors,
però amb el pas del temps la sèrie d’humor va anar guanyant adeptes. Es tant
així que ha estat l’única sitcom espanyola que ha arribat a certs límits
d’audiència, als que fins ara ninguna altra sèrie ha pogut superar.
Les seves trames enrevessades, els conflictes
veïnals, els mals noms que definien la personalitat de cada veí, frases que
encara perduren en la nostra memòria (“Vayasé señor Cuesta, vayasé”, “Que mona
va esta chica siempre”, ...), són alguns dels elements
que van fer que la vida quotidiana d’una peculiar
comunitat de veïns es traslladés cada setmana a moltes llars espanyoles.
Molts crítics afirmen que l’èxit d’Aquí no hay
quien viva es troba en el protagonisme col·lectiu de tota la comunitat de
veïns, i a més a més en el fantàstic recull d’actors, que comptava amb
nombroses cares conegudes com Loles León o Mariví Bilbao entre d’altres.
Aquí no hay quien viva s’apropa bastant a la
descripció de comèdia coral, és a dir, es tracta d’una sitcom en la que tots
els personatges o quasi tots tenen un protagonisme col·lectiu, a través del
qual molts personatges amb característiques personals molt diferents creen
interrelacions entre si que fan que la història de la sèrie estigui
plena d’humor irònic.
Després de varies temporades arriba la primera gran
pèrdua de la sèrie, la marxa de Loles León, una de les més reclamades entre
els espectadors. Tot i que va ser un gran encert la seva substitució, ja que el
paper de la dona del president el va passar a interpretar “la hierbas”, que es
va convertir també en un dels personatges més reconeguts.
5 temperades després del inici de la sèrie, Telecinco
va comprar una part de les accions de la productora de la sitcom i Antena 3 es
va veure obligada a finalitzar el seu rodatge. D’aquesta manera, les termites van arribar a l’edifici més mític de
la televisió i els veïns de Desengaño 21
es van veure abocats a deixar les seves cases, que tants bons moments ens havien
donat.
Per últim m’agradaria fer una reflexió a la que
espero que doneu resposta:
Aquesta sitcom espanyola es caracteritza per
parodiar i ironitzar les comunitats de veïns espanyoles, però realment la sèrie
és un reflex (evidentment portat a l’extrem) de les comunitats veïnals en les
que vivim? Els espanyols es senten identificats amb els propietaris de Desengaño 21? Pot ser en la resposta a
aquestes preguntes es troba realment la clau de l’èxit d’aquesta sèrie.
Moltes gràcies per la vostra atenció!!
Dèlia Ramírez
Periodisme
