Black Swan és una pel·lícula nord-americana dirigida per Darren
Aronofsky estrenada l'any 2010. És un film de suspens psicològic protagonitzada
per Natalie Portman, Vincent Cassel y Mila Kunis que va
obtenir nominacions a premis com els BAFTA, els Globus d'Or i als Oscars
com a millor pel·lícula.
Es tracta d'una noia, Nina (Natalie Portman), estudiant de ballet clàssic
en una prestigiosa acadèmia de dansa de Nova York on el director d'aquesta,
Thomas Leroy (Vincent Cassel), vol interpretar d'una
manera més innovadora el famós ballet del "Llac dels Cignes". Vol
aconseguir que la nova protagonista faci, a la vegada, el paper del cigne blanc
pel qual es idònia Nina, per la seva delicadesa i elegància; i el cigne negre,
pel qual es perfecta una altra ballarina, Lily (Mila Kunis), que és més astuta
i sensual. El director del ballet, Thomas Leroy, tria a nina per executar el
paper però la seva adversària també lluitarà de manera bruta pel paper
protagonista. Nina, mentre, degut a les pressions que pateix a causa de la nova
responsabilitat que té, comença a patir alteracions que s'intueix que són
psíquiques i aquí comença a aparèixer la seva part més obscura, el seu cigne
negre.
 |
| Les dues cares de la protagonista (la doble personalitat) |
|
|
|
Podem considerar la pel·lícula un bon símbol de la postmodernista ja que si
en descrivim les seves característiques veurem com reuneix peculiaritats
cinematogràfiques postmodernistes.
|
Per començar hem de saber
quina es la situació de Nina, la protagonista, que com ja he dit anteriorment
la seva ment sofreix trastorns, bogeries, fantasies, al·lucinacions i malsons
que és el que el director vol plasmar al llarg de la pel·lícula formant un
caos, amb salts i discontinuïtats que a
vegades fa que l’espectador perdi el fil de la pel·lícula i no sàpiga que és el
que succeeix de veritat i el que no. Com podem
observar a la fotografia de dalt, la protagonista adopta dues personalitats (un alter ego) que
la converteixen en dues cares oposades, aquest fet el director el plasma a
través de metàfores com per exemple la dels cignes (blanc o negre). El color de
l’animal indicarà quina és la personalitat adquirida en aquell moment per la
protagonista. Aquests fets que li ocorren a Nina, són fets desvinculats del món
real, artificials i per suposat estan lligats a l’art de la dansa.
Quant al gènere de la pel·lícula,
és molt discutible assimilar quin seria el que més s’hi adaptaria ja que ens trobem
davant un film multiforme i eclèctic on s’hi barreja el thiller, el drama , el terror i l’intriga generes que poden ser,
molts cops, diferents entre ells. Aquesta
pel·lícula, també podem dir que recicla o referencia al món clàssic precisament perquè
està basada en el ballet del Llac dels
Cignes , a més, es fa evident que ressalta la imatge,
la espectacularitat i la bellesa del ball i la dansa, per sobre de la història.
I com a pel·lícula que es
pot considerar postmoderna, no s’hi troben reflexions, a més d’un poc contingut
ideològic. Però si que es tracta el tema de la violència, on el podem veure en
varies de les ultimes escenes.
Per acabar també hi trobem un final ambigu, que
no se sap com interpretar i deix molt a debatre.
Laia Elias
Grau en comunicació audiovisual.
Hola Laia. La pel·lícula que has comentat em va sorprendre molt. Quan la vaig acabar de veure em vaig quedar molt confusa perquè hi havia coses que no entenia (per exemple, quan suposadament Nina mata a Lily, però aquesta, després apareix viva). No és que no m'agradés, sinó tot el contrari. De fet, totes les pel·lícules de ball que he vist fins al moment m'han agradat i, fins i tot, emocionat perquè la dansa és quelcom que m'apassiona. Però aquesta pel·lícula en concret és molt diferent a les que estic acostumada a veure (com les de Step Up, per exemple), en les quals l'únic tema tractat és el ball en sí.
ResponEliminaBlack Swan, a diferència d'aquestes, tracta també qüestions psíquiques, com bé has dit, que giren en torn a la voluntat de Nina per interpretar a la perfecció el paper d'Odette (la reina cigne); voluntat que s'acaba convertint en obsessió i que comporta contínues alucinacions que aconsegueixen, com he dit anteriorment, confondren's, fins al punt de no saber qué passa de veritat i qué és el que Nina s'imagina.
Personalment penso que és una pel·lícula interessant, perquè com has dit, és bastant polifacètica, al presentar característiques de gèneres diferents, però sobretot perquè -encara que hi hagi coses que no acabes d'entendre per molts cops que la vegis- és una pel·lícula que et fa pensar tota l'estona al fer que intentis predir o descobrir quina part és una alucinació de la protagonista i quina és real, i això fa que t'enganxis més.
Black Swan... la meva pel·lícula preferida la qual em va fer reflexionar i em va fer arribar a la conclusió de què la mentalitat de la protagonista representada per Natalie Portman s'acosta bastant a la dels adolescents. Quants/es adolescents volen arribar a aconseguir el seu somni i per això estan disposades a fer el que sigui per atrapar-lo? Realment, allò que reflexa la pel·lícula és allò que passa al món de la dansa i de la moda. Els superiors exigeixen un estat físic a les models o bé a les ballarines la qual cosa acaba originant un fort trastorn psicològic. Quan pateixes un trastorn, per molt que t'avisin (com fa la mare de Nina) ets incapaç de reconèixer que aquesta persona té raó. D'altra banda, també reflexa aquesta forta rivalitat entre les persones que formen part del món de la dansa, per exemple: quan inicialment, Nina sap que no li han donat el paper principal i va a persuadir el director de l'obra per tal que li doni el paper i ho aconsegueix emprant mètodes de seducció. Tot seguit va al labavo i quan surt veu algo escrit al mirall: Worst. Aquí, una clara mostra de gelosia i rivalitat. Tot seguit també podem trobar la rivalitat entre Nina i Lili. Lili arriba a fingir que es la seva amiga, manipulant-la, tan sols amb únic objectiu: aconseguir que Nina no pugui assistir al dia de la presentació l'obra i així substituir-la. Podríem dir que aquestes actituds són les que tenen lloc al món professional, tanmateix, es duen a l'extrem. Tot i que sembli increïble, em vaig arribar a sentir identificada amb Nina, pel perfeccionista que sóc, pel fet de què m'agrada esforçar-me per aconseguir allò que vull, perquè m'agrada destacar, pel poc conformista que sóc... i a vegades això et pot conduir a una forta obsessió. D'altra banda, el final de la pel·lícula era previsible, és lògic que un trastorn psicològic no pot acabar bé de cap manera, i més, si no és tracta o si tens persones al costat que contribueixen a incrementar aquesta forta obsessió que tens. Finalment, aquesta pel·lícula té una clara "moraleja": tot i la rivalitat que hi hagi en el món professional, no t'obsessionis, prente les coses amb calma, desconfia dels éssers que fingeixen ser els teus amics i fés més cas a aquells que t'estimen, la família.
ResponElimina