OK Go: El videoclip per sobre de la música

Estem en l’època de la postmodernitat. Sabem que el videoclip és un suport audiovisual que els diferents grups del panorama musical utilitzen per promocionar la seva música. Des de Bohemian Rhapsody de Queen, el 1975, passant per la consolidació d’aquest format amb l’aparició de cadenes dedicades exclusivament a la seva projecció, sent la MTV (1981) la pionera, el videoclip ja forma part d’un concepte inseparable de qualsevol single que treu un cantant: irremeiablement, associem single amb videoclip, i tendim a associar aquella cançó amb allò que ens explica aquell videoclip. Durant tot el segle XX, van dominar les superproduccions, com Thriller, de Michael Jackson (1983), per destacar-ne una, i van sorgir directors abocats només a la creació de videoclips, com Michel Gondry, Chris Cunningham, John Landis o Romain Gavras, entre molts d’altres.

Amb el canvi que va fer la MTV a finals del segle XX, es va témer per la continuïtat del format videoclip com es coneixia fins aleshores, i més amb la crisi en la indústria musical. Això, però, va suposar el sorgiment de formats més amateurs, que van trobar en YouTube (2005), una plataforma ideal on compartir aquestes “petites produccions” amb la resta d’usuaris d’arreu del món, i poder veure’n el feedback, mitjançant les reproduccions i els comentaris, a més de la seva difusió per la xarxa.

El fet de no dependre de cap companyia a l’hora de produir aquests videoclips oferia una llibertat quasi total pels grups de música amateurs, i trobem moltes mostres de creativitat desbordant a l’hora de fer aquests formats en YouTube (i últimament, Vimeo), que ha suposat el punt de partida en l’ascens a la fama de molts conjunts.

El cas que vull analitzar en aquest post és el de OK Go. Aquest grup és una banda de rock americana formada a Los Angeles i integrada per Damian Kulash, Tim Nordwind, Dan Konopka i Andy Ross, i es caracteritzen principalment pels seus videoclips, on es destaca la seva creativitat i originalitat, i on es dóna molta més importància al vídeo que acompanya la cançó que a la cançó en sí. El seus videoclips no són ni narratius, ni performatius, ni poètics ni fins i tot mitxes, són d’un estil totalment diferent, made in OK Go, i que van tenir el seu punt de partida amb YouTube, una de les noves tendències del segle XXI. Un dels seus videoclips, Here it goes again, fins i tot va guanyar el Grammy al millor videoclip de l’any 2007.

A continuació, faré un recorregut pels seus videoclips més destacats, aturant-me a esmentar les característiques de la postmodernitat que podem trobar en els seus treballs visuals, i també comentaré el creixement exponencial que van tenir en la plataforma de YouTube, per així demostrar com aquesta plataforma ha contribuït a donar la fama a un grup que ha necessitat molt poques maniobres de màrqueting per donar-se a conèixer, ja que el seu nom s’ha anat propagant a través de la xarxa gràcies als seus videoclips. És més, fins i tot a molts de vosaltres us sonaran alguns dels videoclips.

A million ways (2005)

Aquest és el primer videoclip de OK Go, A million ways (2005). En aquest vídeo, hi figuren els quatre membres del grup, de vint-i-un botons, al jardí de casa de Damian Kulash, el cantant, realitzant una coreografia molt simple però alhora original, en una única presa. En principi, el vídeo no estaba previst de llançar-se com a videoclip de la cançó, però vist l’èxit que va tenir entre els amics més propers del grup, van decidir arriscar-se i pujar-ho a YouTube, la que en aquell temps era una nova plataforma on-line que permetia compartir d’una manera ràpida i senzilla vídeos arreu del món. Efectivament, l’èxit no tardaria en arribar, i la seva peculiar coreografia serviría per impulsar aquest grup cap a la fama, i continuar amb la idea de promocionar els seus videoclips d’una manera original, creativa i exempta de costos en aquesta pàgina web.

Here it goes again (2006)

Seguint el mateix format de one-shot i amb el toc de creativitat que els havia fet destacar en A million ways, el 2006 van treure el seu segon videoclip, Here it goes again, i amb aquest vídeo van consolidar-se com els líders de YouTube, amb més de 52 milions de visites, convertint-se en el vídeo més vist de la pàgina. En aquest vídeo, que com he dit abans, també estava gravat amb en una sola presa, surten els quatre integrants del grup ballant sobre vuit cintes de córrer, que estan col·locades alternant direccions; la coreografia és original i amb un toc d’humor, i s’aprofita la disposició de les cintes per realitzar moviments estètics i, tot i que no ho pugui semblar, bastant complexos de fer (va costar 17 intents aconseguir que tot sortís bé). Un altre cop, el vestuari dels quatre és bastant estrafolari, vestits amb colors cridaners, com el rosa o el vermell.

WTF? (2009)

Després de tres anys sense videoclip, per fer la corresponent gira per promocionar el seu anterior àlbum, Oh no (2005) i treure’n un de nou, Of the blue colour of the sky (2009), la banda americana va tornar amb un nou vídeo musical, WTF? (2009). Aquest cop, no s’inclou cap coreografia, i es va una mica més enllà, utilitzant la tecnologia. Els integrants surten davant d’un croma, al qual li han posat un efecte delay, que fa que quedi el rastre dels moviments que segons abans s’han fet. Aprofitant aquest efecte, els integrants es carreguen d’objectes colorits per “pintar” la pantalla i fer fons originals amb aquests mateixos; s’utilitzen bastons pintats amb diferents sanefes, tossos de tela de diferents colors, cintes de rítmica, bombolles de sabó i pilotes de platja, entre d’altres elements, tots comprats al tot a cent, continuant amb el principi d’austeritat que OK Go fa servir en els seus videoclips, i també amb una única presa i amb un vestuari singular, que ha caracteritzat el grup des dels seus inicis.

This too shall pass (2010)

L’any 2010 va suposar un canvi en les aspiracions del grup, que va decidir portar més enllà el que al principi havien de ser videoclips senzills, austers, però conservant la creativitat i originalitat que els havia caracteritzat. El primer videoclip del 2010 va ser This too shall pass, del qual se’n van fer dues versions: la primera seguia una mica la dinàmica dels anteriors videoclips de OK Go: vestits peculiars (els quatre membres anaven vestits d’uniforme de banda de marxa), una única presa i coreografies curioses; tot i que aquest cop, la música no era la d’estudi, sinó que es feia servir la música que es gravava en directe en aquell mateix moment. En un camp, els músics anaven tocant i se’ls hi unien altres persones, per acabar amb una gran coreografia grupal.

També se’n va fer una segona versió de la mateixa cançó, i que per mi és el videoclip més original que ha fet aquesta banda. Caracteritzant de nou el seu one-shot, el vídeo és un gran efecte dominó fet amb més de 700 objectes quotidians, que van des de caniques, pilotes, cotxes de joquina, fins a pianos, televisions i automòbils. Tim Norwind inicia el recorregut empenyent un petit cotxe, que impulsa un seguit de peces de dominó, que van caient una darrere de l’altra. Durant aquesta odissea, s’alterna la versió d’estudi amb sons en directe que encaixen perfectament amb la cançó, i el membres de la banda van apareixent en els diferents trams del trajecte; al final, els quatre es retroben i acaben sent colpejats amb boles de pintura. Seguidament, la càmera enfoca cap amunt i es veu una cinquantena de persones, les encarregades de muntar tot el sistema i d’estar pacient els dos dies que va durar el procés de gravació i els més de 50 cops que es va haver de repetir.

Un aspecte interessant d’aquest videoclip és el fet que s’hi mostra un dels elements del llenguatge postmodern, l’autorreferencialitat, que consisteix en introduir elements propis, en aquest cas, del mateix grup, en les seves obres; en dues ocasions veiem aquest concepte: en primer lloc, quan el cotxe de peces Lego avança, al fons es veuen unes figures que semblen estar ballant, i fa referència a la primera versió de This too shall pass, que he explicat anteriorment; en segon lloc, i aquesta més clara, es veu una televisió on es projecta el videoclip que els va portar a la fama, Here it goes again, i després és colpejada per un martell; segurament sigui una manera de mostrar al món que han trencat amb els seus inicis, i que aquell videoclip, tot i haver-los donat la fama, ara queda enrere.

End Love (2010)

El següent videoclip que els de OK Go van treure va ser el de End Love (2010), que va ser gravat a los Angeles, a Echo Park. En aquest vídeo, hi surten els quatre membres del grup, vestits amb colors cridaners, realitzant diferents moviments en consonància amb la cançó. El fet curiós d’aquest vídeo rau en què, com porta sent característic en aquest grup, està gravat en una única presa, de 18 hores de durada (òbviament, accelerada), incloent-hi les hores de dormir, on els quatre d’OK Go, enfundats en sacs de dormir, van prenent torns durant la nit per continuar cantant la cançó.

S’utilitzen molts efectes amb la càmera, com el time-lapse (consistent en anar realitzant moltes fotografies seguides i ajuntant-les, per així aconseguir efectes com el fet de moure’s instantàniament d’un lloc a un altre, o moure’s sense caminar, entre molts d’altres); algunes parts, curiosament, estan relentitzades, com en el començament, on els integrants posen el peu al terra, o pel final, on fan un salt a l’uníson. També cap al final, se’ls uneix un grup de gent, i acaben realitzant una coreografia conjunta, que recorda a la primera versió de This too shall pass Al final, la càmera fa una vista general del parc, i el temps s’accelera encara més, mostrant-nos aproximadament vuit dies de la vida en aquell parc (el que són unes 200 hores), mentre que el vídeo es va fonent.

White Knuckles (2010)

Si semblava que l’estil de OK Go anés a innovar-se, en el següent videoclip, White Knuckles (2010), el grup torna als seus “orígens” i realitzen, en una única presa i sense efectes càmera, una coreografia simple, amb objectes minimalistes i barats, d’IKEA; aquest cop, l’element sorpresa el trobem en el fet que hi participen gossos (ensinistrats durant les dues setmanes anteriors al rodatge) i una cabra, que s’aniran intercalant perfectament entre els moviments que facin els integrants del grup.

El fet de treballar amb animals va suposar una doble feina a l’hora de gravar el videoclip, i es van fer un total de 124 preses, de les quals 30 van arribar fins al final de la cançó, i només 10 d’aquestes van ser considerades bones. La presa que finalment va ser la que es va penjar al seu compte de YouTube com a definitiva va ser la número 72, i l’èxit va ser immediat: durant el primer dia, més d’un milió de persones van visitar el vídeo, i va rebre molt bones crítiques per part de la comunitat d’aquesta plataforma; el 2012, es va fer una “reedició” del videoclip, en la seva versió en 3D.

Last Leaf (2011)

Aquest videoclip suposa un trencament total amb l’estil de videoclip que OK Go ens tenia acostumats fins aleshores: ja no trobem els membres del grup en escena, ni colors cridaners, ni preses one-shot: ara veiem un fons blanc, i mitjançant la tècnica del stop-motion, veiem una història animada dibuixada sobre una torrada: el grup aclareix que les torrades que s’utilitzen en aquest vídeo van ser agafades després d’haver caducat, i que no en són tantes com puguin semblar: només en són 215, reutilitzades al llarg del vídeo. De la mateixa manera, l’estil de la cançó és molt diferent: el ritme, aquest cop més serè i lluny de la pompositat dels altres temes, i l’animació ens mostra el pas innegable del temps, i com aquest deixa enrere tots els bons moments i l’única manera de tornar a viure’ls és gràcies a la nostra imaginació.

Needing/Getting (2012)

El penúltim vídeo que vull presentar d’aquesta banda americana és Needing/Getting, l’aposta més ambiciosa d’OK Go, amb gran diferència dels anteriors videoclips, fins i tot del de This too shall pass, que tot i això, va servir d’inspiració a l’hora de fer el vídeo que em disposo a explicar. En aquest vídeo, els quatre integrants del grup es troben dins d’un cotxe. Aquest cotxe, però, té nombroses “extremitats”, que en arrencar, aniran xocant amb diversos elements que s’han col·locat en un circuit; del xoc, s’emetrà una nota, i amb la suma d’aquestes es composarà la melodia de la cançó.

El circuit, que va tardar 4 mesos en ser dissenyat, a més de trobar els intruments adequats i de la seva afinació, està compost de diverses parts, formades per diversos instruments musicals, com pianos, guitarres, o objectes de la vida quotidiana, com cistelles de plàstic o gots. El cotxe, conduït pel cantant, Damian Kulash, anirà passant per aquest circuit, i gràcies a uns micròfons col·locats al cotxe es podrà enregistrar la música aquesta cançó, i la lletra està cantada en directe també per Kulash, amb les segones veus de la resta d’integrants del grup. És el primer vídeo que no està gravat en una sola presa, però sí que ho està fet l'àudio, pel qual podem dir que el concepte de one-shot encara està present en el grup, d’una manera o altra.

Tot i així, el concepte d’austeritat del grup ja no es pot continuar referenciant, ja que va costar més d’un milió de dòlars, a més del patrocini de la marca Chevrolet, de la qual era el cotxe. El cantant, Damian Kulash, va haver de fer classes de conducció per dur a terme tots els girs bruscos i les marxes enrere a la velocitat exacta perquè l’àudio no quedés desfasat. Tot el grup va haver d’aguantar la calor sufocant del desert de Mojave, a Los Angeles, durant els quatre llargs dies de rodatge, i els més de 1.100 instruments reals que van ser utilitzats durant el rodatge, entre els quals es troben 288 guitarres elèctriques i 55 pianos, van ser donats per la caritat.

Skyscrapers (2012)

L’últim vídeo d’OK Go és incert, i pot ser que deixi entreveure un canvi en l’estil que posteriorment la banda hagi de prendre pel que fa a la producció dels seus videoclips. Com a Last leaf, no surten els membres de la banda, sinó que surt una parella de ball, que es va movent per diferents escenaris (de nou, ja no trobem el concepte de one-shot), cadascun dels quals està en consonància amb el vestit que porten en aquell pla els ballarins. El fet que cada color sigui el mateix pel que fa al fons i als vestits proporciona estabilitat en el microcosmos de la parella ja que, un cop la dona surt d’aquests plans i es troba en un carrer normal amb roba quotidiana, es troba confosa, i ha de buscar la mà de la seva parella perquè, des d’un costat, l’arrossegui de nou al seu món. Cal destacar el nom de la ballarina, Trish Sie, la germana de Damian Kulash, el cantant d’OK Go, i la directora de coreografies de molts dels seus vídeos, com Here it goes again o White Knuckles.

Un cop analitzats els videoclips que aquesta banda nord-americana ha produït, podem arribar a la conclusió que la seva proposta creativa ha cridat l’atenció a moltíssima gent de YouTube, vist el ràpid creixement de les visites en els seus vídeos. La seva originalitat en els videoclips ha sobrepassat, s'ha de reconèixer, la qualitat de les seves cançons, que queden eclipsades per la seva representació en vídeo. 

A part d’això, també en podem extreure unes característiques en comú, que es relacionen amb el concepte de postmodernitat pel que fa al caràcter pop (d’una cultura suburbana) o a la reivindicació de l’art per l’art:

• Utilització de diversos efectes amb la càmera (càmera ràpida, lenta, time-lapse, stop motion, etc)
• Vestuari variat i cridaner, que acostuma a participar en el videoclip, ja sigui com a suport al què s’està desenvolupant en el vídeo com per mostrar contrast.
• Videoclips molt colorits, abunden els colors cridaners i absència dels foscos
• Realització dels seus vídeos en una única seqüència, sense importar quants cops s’hagi de repetir.
• Integració d’elements quotidians en els seus videoclips.
• Relativa “austeritat”: la majoria dels seus videoclips estan realitzats amb pocs materials, o bé molt barats.
•  Directors amateurs o autoproduït: no compten amb la presència de directors de videoclips reconeguts, sinó que agafen a familiars (com Trish Sie, la germana del cantant), coneguts propers del món audiovisual o fins i tot produït per ells mateixos.

Personalment, no he vist videoclips més originals i creatius que els d'aquest grup, i crec que la fama de OK Go no hagués estat la mateixa, ni molt menys, si la seva forma de fer els videoclips hagués sigut la convencional. També m'agrada la forma amateur amb la que fan els videoclips, sense haver de dependre de gran empreses, i tenint quasi total llibertat en el que vulguin fer, cosa que un altre cantant més comercial no podria permetre's el luxe de fer, ja que estarà lligat a un tipus de videoclip més volcat a mostrar una cara més eròtica o controvertida, per cridar l'atenció de les masses.

Quin videoclip us ha agradat més? Creieu que defineixen el concepte de videoclip en la postmodernitat que hem estudiat? Marcaran OK Go un referent per als futurs videoclips?

Si voleu veure vídeos dels making off de cada videoclip o de les notícies referents a nous vídeos, podeu anar al canal del grup: http://www.youtube.com/user/OkGo?feature=watch 

Moltes gràcies pel vostre temps!

Antonio Mellado Cardoner

Periodisme