diumenge, 21 d’abril del 2013

IMAGINACIÓ AL PODER. Publicitat viral i de guerrilla.



IMAGINACIÓ AL PODER. Publicitat viral i de guerrilla.


Imaginació al poder es llegia a les parets de les universitats franceses el Maig del 68, la olor de canvi d’aquelles paraules pintades per els estudiants van donar la volta al món. Lluny queden els dies del convencionalisme. Al llarg de la història, mai cap generació ha viscut tants canvis com els que ara són avis.  La societat canvia molt ràpid i aquí, sembla que la publicitat hi juga un paper important. Aconseguir transmetre un missatge, un concepte o una idea i que aquesta arribi com es pretén a les persones que es busca, sembla cada dia més complicat. L’accés a grans quantitats d’informació s’ha simplificat de tal manera que sembla saturar-nos, la gran quantitat de notícies, propaganda i publicitat que rebem cada dia ens activa mecanismes per no sobrecarregar el cervell davant d’aquesta allau. Un estudi calcula que un americà veu de mitjana 2.000 anuncis diaris dels quals, amb sort per a l'enunciat, el nostre cervell en recorda tres o quatre.


La publicitat com a tal, sorgeix al món grecoromà i medieval, el primer cartell és d’abans del segle XVI, però indivisible com és als canvis socials, ha evolucionat i reinventar al seu costat, la lenta evolució de la publicitat adquireix velocitat de vèrtic en l’últim segle on augmenta de manera desproporcionada en quantitat però també en qualitat. Vivim en una societat d'excessos i la publicitat no n’ha quedat al marge, l'enorme quantitat d'empreses que intenten vendre els seus productes ha fet que tinguem una saturació que ens porta a tenir una manca d'atenció cap a ella. La televisió, la ràdio, els diaris, revistes, cartells, tanques publicitàries, les publicitat en pel·lícules, videoclips, pàgines web, correus electrònics, videojocs, etc. Han quedat desbordats d'anuncis restant els uns als altres la seva eficàcia. Per això, cada dia centenars de milers d'agències i publicistes d'arreu del món busquen la manera de captar la nostra atenció i aconseguir que aquest record perduri. La publicitat s'ha convertit en tot un art, en tot un estudi que busca entendre com funcionem per saber com “atacar-nos”. La psicologia, el màrqueting, el neuromàrqueting, la sociologia... són ciències que nutreixen la publicitat. Però si d'alguna qualitat humana, aquesta és sense cap dubte la creativitat. La capacitat de buscar diferents solucions al mateix problema, i inclús, amb menys recursos. D'aquí han sorgit els diferents moviments publicitaris que han passat d'anunciar el producte i destacar-ne les seves qualitats en el que s'anomena la publicitat clàssica, a donar-li un caràcter persuasiu i proposar una lectura simbòlica i emotiva donant força al concepte de marca en la publicitat moderna fins a la postmodernitat que ha estat el salt a una publicitat que no apel·la al producte ni la marca de manera directa sinó que dona una lectura lúdica, enginyosa, poètica i/o espectacular que busca una associació entre aquelles emocions que transmet i el producte que ven.

D'aquesta creativitat desmesurada en neix un nou concepte anomenat experiència de marca on es busca la complicitat del consumidor amb propostes que intenten fer-lo participar en el seu “joc” per a que vinculi les sensacions viscudes amb la marca. Aquestes experiències publicitàries busquen també desmarcar-se de la resta intentant superar l'excés d'informació i a més, aconseguir un grau de fidelització del client molt més alt que amb la publicitat convencional. Estem davant doncs, una nova etapa que a més, junt amb l'aparició de les noves tecnologies de la informació i la comunicació adquireix ja no només un format real, sinó també on-line.





PUBLICITAT DE GUERRILLA


La publicitat o màrqueting de guerrilla es diferencia de la tradicional de la mateixa manera que la guerrilla de la guerra tradicional. Més que treballar amb el pressupost com un divisió d'infanteria, el màrqueting de guerrilla contraataca amb tots els seus recursos per obtenir el màxim impacte”.

Jay Conrad Levison





No s'utilitzen espais publicitaris tradicionals i les accions o campanyes són sempre personalitzades. Sorgeixen de petites o mitjanes empreses per combatre amb creativitat els enormes pressupostos de les gran empreses, tot i que, actualment ja hi aposten grans marques. Viu de la sorpresa, de reinventar accions o espais quotidians donant-li un nou significat o ús. Aquesta interacció tant propera amb la campanya ens crida l'atenció i ens crea vincles efectius de la mateixa manera que ens acostumen a invitar a reflexionar sobre algun tema relacionat amb el producte o la marca que venen. La millor manera d'entendre com funciona és veient exemples, aquí, trobareu 50 EXEMPLES PUBLICITAT VIRAL.

I com exemple d'una gran campanya per una gran marca podem veure la Fun Theory de Volkswagen on manipulant elements de la vida quotidiana, aconsegueixen fer-los més divertits per així ser més utilitzats o valorats. Una campanya que va ser molt comentada i coneguda sobretot per convertir unes escales d'una estació de metro en un piano. Ja no només l'acció, sinó després la seva difusió per Internet va ser molt gran, però d'això en parlarem en la publicitat viral. La campanya constava de dues propostes més, en una les papereres d'un parc sonaven com si no tinguessin fons quant hi llençaves algun objecte i uns contenidors de reciclatge que et donava punts si recicles correctament.





PUBLICITAT VIRAL


En el marc d'aquestes noves tècniques de publicitat conjuntament amb l'explosió de l'Internet social i el fenomen de les xarxes que faciliten la compartició d'informació, neix el fenomen viral que es podria considerar l'evolució natural del “boca a boca” amb la irrupció d'aquestes noves tecnologies. Aquest concepte, igual que el d'Internet social és molt ampli i costa de delimitar tenint en compte que hi podríem considerar qualsevol campanya de màrqueting (que no té perquè ser només on-line) que busqui promoure aquest boca a boca mitjançant les xarxes socials, blocs i fòrums. Aquestes tècniques busquen incrementar potencialment l'abast del seu públic i a més no fer-ho directament com una publicitat intrusiva a la qual no acostumem a fer cas, sinó per la recomanació d'una persona coneguda fet que fa que hi posem més atenció i ho mirem amb altres ulls. A més, aquestes campanyes acostumen a necessitar poc pressupost ja que viuen de crear històries inusuals amagades en forma de videoclip, jocs interactius, imatges o textos.


Tenim exemples per tot arreu, a vegades ni som conscients d'estar davant d'un fenomen viral que al final només busca vendre o crear valor de marca. Un dels millors exemples poden ser el Harlem Shake i el Gangnam Style per promocionar cançons, el “Amo a Laura” de la MTV, l' “iJam” de Shackleton, Rodolfo Chikikuatre de Buenafuente, el Framville de Bing, Elf Yourself de OfficeMax, Fun theory de VW, el salt de Felix Baumgartner per Red bull, o un dels primers i més ben considerats “El projecte de la bruixa de Blair” on ningú sabia si la història era verdadera o falsa.



Queda clar doncs que aquests nous models de publicitat venen per quedar-se. Compleixen els requisits de difusió a baix cost que tota empresa desitja i a més, fan participar el consumidor d'una manera mai vista fins ara aconseguint alts graus de fidelització. Aquestes noves maneres de cridar-nos l'atenció són plenament compatibles tant entre elles com amb els funcionaments clàssics complementant-se els uns als altres i adquirint encara més força amb el que s'anomena campanyes integrals.
Lluny queda pensar que només prestem tres segons d'atenció i que per tant, la publicitat necessita llençar-se a sobre teu i cridar ben fort per posar-se dins del teu cap. Encara pensem que la publicitat només busca un consumisme impulsiu i inconscient? És possible que hi hagi una altre publicitat més yin, més amable, divertida, interessant, diferent, enriquidora? Una publicitat que ens expliqui coses que ens interessin, que ens ensenyin coses que no coneixíem, que es basi en el boca-orella perquè siguem nosaltres mateixos els publicistes que triem quines campanyes valen la pena comentar i quines deixar que morin en el silenci. Una publicitat que es basi amb les emocions que desperta, amb el debat que crea, amb les ganes que t'agafen de saber-ne més.


- Creieu que si la imaginació està al poder, un altre món i una altre publicitat és possible?




Slts,
Adam Albert Morros - Publicitat

divendres, 19 d’abril del 2013

Knock, knock, who's there ? - The Doctor - Doctor Who? - Actually, it's just the doctor.

23 de novembre de 1963

Fa solament un dia que han assassinat al president d'Estats Units d'Amèrica. La gent està confusa, intrigada per l'autoria del crim. Però el que realment ens ocupa va succeir avui.
Avui, a les 18:15,en una freda nit anglesa, s'ha estrenat el primer episodi de la nova sèrie de ciència-ficció Doctor Who. Crec que durarà bastant la sèrie.

19 d'abril de 2013

Cinquanta anys després del seu primer episodi, Doctor Who, s'apropa al seu mig segle d'existència amb dos rècords Guinness, una exposició fixa a Cardiff, noves temporades, especials, alguns spin-offs i la legió de fans més gran que posseeix una sèrie, els whovians, fins i tot més gran i fidel que els arxiconeguts trekkies, fans de Star Trek. Entre whovians cèlebres trobem a la reina Elizabeth II, Matt Groening, Craig Ferguson, Steven Spielberg, Bob Dylan, Peter Jackson, Mark Gatiss, Stephen King, Joss Whedon, Bruce Dickinson, Neil Gaiman, Edgar Wright, Brian May, Matthew Bellamy, Florence Welch i Trey Parker, entre d'altres.


Però qui és el doctor ?

És un senyor del temps (una raça alienígena), del planeta Gallifrey. Té al voltant de 1000 anys (edat a la temporada 7 de la segona sèrie). És quasi impossible que mori, ja que té la capacitat de regenerar-se amb un altre cos quan està al llindar de la mort (tot i que les regeneracions s'especula entre els fans que són limitades, concretament 12), raó per la qual ja han interpretat al doctor 11 actors. La seva espècie va desenvolupar la tecnologia suficient per viatjar a través del temps i l'espai.
Va participar activament a la guerra del temps, on va veure els pitjors horrors de la guerra, on va haver de matar pel seu poble i on finalment cau en la idea que la destrucció no és el camí. Amb la seva espècie quasi arrassada fuig de Gallifrey, buscat pels supervivents de la guerra, es converteix en un heroi, en el protector de l'univers i el gran salvador, sense abandonar la seva part humana i fosca, que certes vegades torna per fer-li caure en dubtes que li fan plantejar si realment serveix el paper que té al món. Com ja hem dit és un personatge pacífic i pacifista i per tant mai utilitza armes, simplement utilitza el seu tornavís sònic i la seva brillant capacitat cognitiva per resoldre tot tipus de problemes i salvar les situacions.

En total el doctor s'ha regenerat 11 vegades, per tant ha estat interpretat per 11 actors diferents des de 1963, cadascú aportant al personatge un toc especial, una vestimenta nova, unes frases mítiques, en definitiva, un caràcter diferenciat de les altres reencarnacions.

D'esquerra a dreta: 

-Sèrie clàssica-

1-William Hartnell (1963-1966)
2-Patrick Troughton (1966-1969)
3-Jon Pertwee (1970-1974)
4-Tom Baker (1974-1981)
5-Peter Davison (1982-1984)
6-Colin Baker (1984-1986)
7-Sylvester McCoy (1987-1996)
8-Paul McGann (1996)

---Aturada fins 2005--- 

-Serie actual-

9-Christopher Eccleston (2005)
10-David Tennant (2005-2010)
11-Matt Smith (2010-present)


Una caixa blava que viatja en el temps i l'espai?

De jove, s'escapa dels seus mestres i superiors i roba la TARDIS (Time And Relative Dimensions In Space), una nau que fins i tot sembla tenir una ànima pròpia, capaç de viatjar per l'espai-temps. Aquesta, entre d'altres funcions, té la possibilitat de "camuflar-se", però desgraciadament s'ha quedat encallada en el mode Cabina de Policia pública (això que sembla una cabina de telèfon blau). Cal dir que als anys seixanta era molt comú trobar-se aquestes cabines per tot el Regne Unit.
Ah! He mencionat que aquesta caixa blava és més gran per dins? (o més petita per fora, com volgueu).
 


D'acord, un alien quasi immortal amb una caixa blava que viatja per l'espai-temps. Fins aquí tot clar oi? Bé, més o menys clar.

Qui acompanya al doctor?

Com a personatges secundaris a la sèrie trobem als "companions", persones (normalment una noia jove) que acompanya al doctor en les seves aventures. Però no solament són noies joves, el doctor ha arribat a viatjar en grups de 3 (Amy Pond, Rory Williams i River Song. Dos noies i un noi) i amb companions no terrestres. En la sèrie original la companya solia ser una noia molt cridanera i temorosa, que cridava quan veia aparèixer a un dels enemics, recurs que utilitzaven per espantar als nens que veien la sèrie, perquè Doctor Who estava orientada inicialment per a tots els públics. A partir de la quarta reencarnació del doctor (1974-1981) el personatge de la companya adquireix un paper molt més important i valuós per la trama, es torna fins i tot essencial pel doctor. Actualment, amb la tornada de la sèrie els companys s'han tornat fins i tot els punts claus de les temporades, sobre els quals gira la intriga del final de temporada, com és el cas de l'actual companya del doctor, Clara Oswald, a qui el doctor ha vist morir dues vegades i que, sense explicació de moment, ha trobat per tercera vegada i aquesta com a companya.

Els enemics del doctor, reflex la ciència-ficció de meitats del segle XX i la sèrie B

Com tot heroi, el doctor necessita enemics als quals vèncer (pero mai matar, perquè és un personatge pacifista, tot i que en molts casos sempre es produeix una mort d'alguna persona que intenta ajudar al doctor, que es repeteix com una espècie de maledicció). Aquests enemics són un clar exemple de la ciència ficció dels anys 40, 50 i 60, oferint un repertori quasi tòpic d'aliens, monstres, robots, etc.
Davant de la poca qualitat en alguns casos (sobretot a l'etapa inicial de la sèrie) de l'aspecte dels monstres, la sèrie pren una certa autoconsciència de  la influència de la sèrie B, fent una molt subtil autoparòdia d'aquesta estètica. Això amb la segona meitat de la sèrie va trobar-se molt palès els primers capítols de la primera temporada, on podem trobar que els maniquís cobren vida o uns aliens molt "tòpics" que volen fer-se amb el poder fent-se passar pel primer ministre britànic. No és fins l'arribada de l'episodi Empty Child que la sèrie comença a esdevenir quelcom més que la sèrie clàssica del segle XX. Però si hem de parlar del nèmesi per excel·lència del doctor, aquest és el Dalek. Una epècie condemnada a viure en uns cossos metàlics per les condicions atmosfèriques i que no posseeixen sentiments, excepte el sentiment de la destrucció i la supremacia de la seva espècie. La seva forma fa sospitar que George Lucas es va inspirar en ells pel disseny de R2-D2. Un altre nèmesi important són els Cybermen, humans reconvertits en cyborgs que posseeixen un caràcter darwinià quasi sectari, que els impulsa a "assimilar" a tots els humans perquè puguin pujar el següent esglaó en l'escala evolutiva de la humanitat. Actualment fins i tot tenim enemics inspirats en llegendes d'internet, com El Silenci (encara no es sap al 100% quin és el seu objectiu, ja que és TOP SECRET i que segurament s'acabi desvetllant al final d'aquesta temporada 7), que estan clarament inspirats en Slender man.
El Silenci (Doctor Who)
Slender man (Llegenda urbana d'internet)
Antics Cybermen (1975)
Nous Cybermen (2013)
Daleks (2010)

El poder de la paraula

Si alguna cosa és visible en el personatge del doctor és la seva gran dialèctica i oratòria, substituïnt així armes o mètodes més convencionals per resoldre conflictes en el gènere de l'acció o la ciència-ficció. A més, aquests discursos fan encara més important o poderós al personatge, que ja és capaç de fer tremolar als seus enemics solament parlant o presentant-se com el doctor. Un clar exemple és el petit discurs de Stonehenge, que ens serveix també d'exemple per observar l'evolució "tecnològica" de la sèrie, incorporant uns dignes CGI o efectes digitals.     

 

 Conclusió

33 temporades (26 de la sèrie clàssica i 7 de la actual), 800 episodis, milions de fans, 7 shows spin-offs, moltíssimes noveles oficials, 2 rècords guinness, 127 premis i 229 nominacions, una exposició fixa a Cardiff, milers d'històries imaginatives, ús pioner de la música electrònica en la sèrie original, 11 reencarnacions del doctor. Tot això fa que Doctor Who hagi esdevingut una de les sèries de culte més importants i seguides de la història i la meva sèrie preferida. Per desgràcia tan popular al món i tan desconeguda aquí.A més, si som espavilats i fans de la sèrie trobarem moltes referències a la sèrie en altres peçes, com als Simpsons, Futurama, Family Guy, Late Shows, pel·lícules i fins i tot a programes com My Little Pony (no és conya). Podem dir que el Postmodernisme més referencial s'aprofita bastant de la sèrie.

Això ha estat tot, moltes gràcies per molestar-vos en llegir el post d'un whovian sense remei. Ens veiem dins la TARDIS. Allons-y !


Aaron Quim Castellví i Santiago.
Comunicació Audiovisual.  

Un nou art postmodern; Banksy i l'Street Art


En les últimes dècades, s'ha pogut observar l'aparició d’una nova manera de fer art; a peu de carrer. Tot i que els nostres avantpassats prehistòrics ja utilitzaven les parets com a mitjà d'expressió artística i cultural, actualment trobem que aquest art, evolucionat i més extès, dóna molt de què parlar. Es tracta d'un art obert a tothom, que es pot trobar a la cantonada de casa, als murs de les vies del tren o a una paret abandonada. L’art deixa de banda el caràcter ‘elitista’ que els últims segles havia posseït, per arribar a tota la població. Un art transgressor, que trenca amb la barrera d’espai i de públic, en el que es barregen des del mític graffiti fet amb esprais, fins a enganxines, pòsters, etc., o la combinació de tot.

Un dels principals representats de l'Street Art, és l’anomenat Banksy, un artista de rostre desconegut que
barreja el grafitti amb la tècnica stencil (utilització de plantilles i esprais). Les seves obres, normalment situades a murs i parets de ciutats d’Anglaterra (tot i que també les podem trobar als carrers de Nova York, a la franja de Gaza o a una galeria per un elevat preu) són un enigma en quant a classificació. Podriem anomenar-lo una nova manera d'art postmodern?

Passejant pels carrers d'alguna ciutat anglesa, trobem una obra d’aquest reconegut artista que crida bastant l’atenció; ‘No future’ hi podem llegir, el crit de ràbia nihilista del punk que posa fi a l’època moderna. Les seves obres tenen un caràcter bastant lligat amb l'escepticisme i amb certa desconfiança envers el futur i envers la societat, com podem apreciar al graffiti en que 'Follow your dreams' apareix tatxat amb un cartell on posa 'Cancelled'.



 


També és freqüent en Banksy tractar temes de l’època postmoderna, és a dir, d’un context històric de globalització i capitalisme de consum, i alhora plasmar una realitat a través del filtre de l'art. A la seva obra ‘Les Paradoxes de la postmodernitat’, que es troba situat a la franja de Gaza, és un clar exemple del context en el que ens trobem actualment, i una representació del conflicte encara vigent entre Palestina i Israel.




Un dels punts forts de les obres de Banksy és la presència d’ironia i de doble sentit. Hi trobem una ironia, una paròdia de molts dels temes de l’actualitat i un rerefons molt agut, amb una provocació que impacta i xoca tot aquell que ho veu (Dos policies donant-se un petó, una dona amagant la brutícia, generals dibuixant el símbol de la pau...). També trobem una gran heterogeneïtat o fragmentació; no es segueix quelcom lineal, es barregen diferents estils i mètodes.

                                         

                      


Cal destacar la intertextualitat d’alguns dels seus graffitis més famosos, en els que paròdia a Ronald McDonald o a Samuel L. Jackson i John Travolta a Pulp Fiction. L'individualisme de l'autor i la lliure interpretació de les seves obres (subjectivitat) també són algunes de les característiques que cal remarcar de l'estil de Banksy.

                                 




No obstant, després d’haver dut a terme aquest anàlisis de les característiques comunes amb l’art postmodern, podem observar que l’art de Banksy té un tret molt rellevant, que apareix en totes les seves obres, i que es desmarca totalment d’aquest art; la profunda crítica social. Titllat d'anarquista, d'antisistema o de simple bàndol , Bansky sap com fer arribar a la gent un profund missatge de crítica cap a la societat postmoderna. Utilitzant una ironia molt afilada i aguda, i unes imatges que no deixen indiferent a ningú, el nostre artista té crítica per a la majoria dels aspectes de la nostra societat actual. Això ens fa mirar enrere, i trobar una gran similitud amb algunes de les primeres avantguardes; la provocació, la subversió respecte als estaments de la societat, recupera el gran sentit crític de l’art.




Finalment, dir que podríem considerar a Banksy i a tot el moviment juntament amb altres artistes de l'Street Art en general, uns dels propulsors de la creació d’un nou art postmodern, que no només es crea en un escenari totalment diferent (al mateix carrer) i per a un públic totalment extens, sinó que  recupera el sentit més crític i subversiu de les primeres avantguardes.



Maria Masalles Sabaté 








Barry Lyndon, obra mestra.

Barry Lyndon (1975), Gran Bretanya. Dirigida per Stanley Kubrick i protagonitzada per Ryan O'Neal, és una adaptación d'una novel·la de l'escriptor anglès William Tackeray.



La Guerra dels Set Anys (1756-1763) va ésser un dels fets històrics més rellevants del segle XVIII i que va marcar la fi de l'Edat Moderna així com la transició cap al món contemporani.

L'aliança de la Gran Bretanya i Prússia pretenia el control d'Europa Central, Amèrica del Nord i les rutes marítimes comercials.



Es tracta d'una època on història, pintura, literatura i música eren, conjuntament, el centre neuràlgic vers el que s'agrupaven la burgesia i els intel·lectuals del moment. Un moment en què els canvis socials, econòmics i polítics, auguraven un canvi i una nova forma d'interpretar el món.
És en aquest context on Kubrick ens relata la vida de Redmon Barry, un personatge romàntic i idealista que va perdent la seva innocència en favor d'un cinisme i arrogància adults amb l'objectiu d'arribar a moure's entre els més alts nivells d'una societat estamental tancada als no privilegiats.

L'espectador es troba immers en l'intimitat dels personatges, i amb una visió pesimista i desencantada de la condició humana. Aquesta manera de narrar la història et cautiva, t'introdueix de ple en aquell segle XVIII, així com te l'idealitza. 


La pel·lícula reflexiona sobre com d'importants i influents poden ser els aconteixements històrics per les persones, i com nosaltres, com a individus, formem part d'aquesta història.

Es diu que Barry Lyndon és, probablement, una de las obres més belles de la història del cinema. Des de la meva poca cultura cinematogràfica ho cercioro, i puc afirmar que és una de les pel·lícules que més m'han realitzat i satisfet. 

Cada fotograma sembla un quadre del Segle XVIII, és com si Kubrick i el seu equip haguéssin pogut viatjar en el temps i rodar-la en aquella mateixa època per transmetre minuciosament cadascun dels seus detalls. 



La BSO és un seguit de delicioses peces musicals que es fusionen amb la imatge a la perfecció i l'argument sembla extret d'un d'aquests llibres que et llegeixes en una nit.



En definitiva, Barry Lyndon et fa tornar a estimar el cinema, si per aquelles coses de la vida havies perdut el nord i la fe davant les innumerables hores de cinema basura que surt a les cartelleres.

Com a petit tema de pol·lèmica, un dels pocs que rodeja la pel·lícula, vull aportar la meva opinió.

Moltes vegades he llegit articles, bloggers i d'altres, queixant-se sobre l'elecció de Ryan O'Neal com a actor escollit per representar el paper de Redmon Barry. Doncs bé, jo crec que tot i que el prestigi aconseguit per aquest actor en el recull complet de la seva filmografia hagi estat més aviat baix, i se'n digui d'ell que és un mal actor, considero que el paper que fa en aquesta pel·lícula és excepcional i inqüestionable.

Crec que Ryan O'Neal li aporta al Redmon Barry "jove" el perfecte equilibri requerit en la seva innocència i coratge; així com llegeix a la perfecció l'evolució (que és constant i radical) del personatge. Dit amb altres paraules, crec que si la gent no sabés res sobre aquest actor abans de veure aquesta pel·lícula, veuria aquest paper amb uns ulls molt diferents.



Amb aquest breu escrit faig el meu petit homenatge a una de les millors pel·lícules que he vist i veuré mai, així com al seu gran director, qui lamentablement no ens va poder deixar un nombre massa elevat de pel·lícules.





Sergi Coll-Vinent Quiroga, Periodisme.

THE NEWSROOM ENS APROXIMA EL PERIODISME INDEPENDENT


Aron Sorkin, ens porta el millor de la seva ficció amb un guió que és centra en els successos que passen al món real. The Newsroom, amb aquest nom, Sorkin va batejar la seva última obra. Una trama política i periodística que reflexa la televisió més actual dins de la pròpia televisió actual, ensenyant-nos els ideals del periodisme. La sèrie descriu la opinió que te el guionista i director sobre el que hauria de ser el periodisme, un periodisme independent, objectiu i realista que solament expressa allò que és sap amb certesa. 

D'aquesta manera Sorkin ens presenta aquesta sèrie amb un capítol que qualifico de "bomba" en que un personatge aparentment de caràcter tranquil i sever, es troba fent una conferència a una universitat juntament amb dos invitats més que són de postures polítiques absolutament oposades, mentre ell es troba callat observant la discussió dels seus dos companys, una jove alumne de la universitat els llença una pregunta en que els demana que diguin amb poques paraules, perquè els E.E.U.U és el millor país del món, els dos invitats responen amb paraules elogiant el seu país nombrant entre elles la paraula llibertat, i aquí es quan el protagonista explota de la següent manera...



 

Amb aquesta resposta, amb aquesta reacció del protagonista comença la sèrie, a partir d'aquest moment la vida del protagonista pega un petit gir que el fa canviar de direcció com a professional, on amb l'ajuda de la seva productora Makenzie, amb la qual havia tingut una relació en el seu passat, formen un grup de periodistes joves que seran els realitzadors i editors del programa Noticias Noche de la cadena ACN, aquest però serà boicotejat per la direcció de la cadena ja que en el noticiari critiquen a polítics, empreses i institucions que tenen interessos econòmics amb la pròpia cadena, i es per això que des de dalt intentaran boicotejar el programa per evitar conflictes amb el que vindrien a ser de manera indirecta la seva font de finançament, però tindran poc èxit en el seu primer intent. Per altra banda aquesta sèrie de la cadena HBO, tot i que té un protagonista principal que és Will McAvoy, és juga molt amb el protagonisme de la resta de personatges, on  l’atenció de la sèrie no solament és centra en la vida de Will, sinó que també ens va mostrant la vida de la resta de periodistes que formen part del grup de treball de Noticias Noche, en que per exemple entre alguns dels seus membres hi han històries de amor, disputes, baralles i reconciliacions.

En quan al ritme del capítol, va de menys a més. Com més estona ho portes veient més coses passen i d’una manera més ràpid, i automàticament d’aquesta manera fa que com més minuts portes veient més vols seguir veient perquè la rapidesa dels fets va augmentant.
Per el que fa una mica al contingut dels moments Sorkin mescla moments dramàtics i còmics per ajudar a aconseguir aquell ritme i per a distendre els moments més durs.

El motor del relat de The newsroom és el conflicte entre el que convé aconseguir a tota costa un negoci rendible, alts índexs d'audiència, fama afalagadora, èxit social mitjançant les astúcies que siguin necessàries el embut, la dissimulació, la hipocresia per no dir la mentida, i el que li convé al conjunt de la societat democràtica per ser millor, més conscient, plena, digna, il·lustrada, culta, justa, solidària i raonable. I el pedestal imprescindible per edificar aquesta millora social passa per la informació, per ser un ciutadà ben  informat pels mitjans de comunicació. Aquesta és la religió de Will McAvoy! I això és el que persegueix en la ficció, per obra i gràcia de Sorkin, que així està declarant el fart que està que ningú faci això a la maleïda realitat i per intentar traduir el seu ideal sobre el periodisme ha rebut una crítica molt dura, en que el que ens presenta el director i guionista no més que un ideal utòpic que no va enlloc i l’únic que vol és vendre mitjançant la demagògia.

'The newsroom', TV de fantasía


Finalment podem dir que els protagonistes de The newsroom s'embarquen en aquest  combat d’ideals, i crec que l’objectiu de Sorkin aconseguir  una reflexió cap el  espectador  amb la seva obstinació i que li vingui de gust seguir les seves aventures. Tot i això la meua crítica la enfoco a les relacions amoroses que hi ha en l’ambient laboral ja que crec que són poc encertades i al mateix temps poc creïbles  i que podria haver utilitzat una trama igual de comercial amb un contingut una mica més elaborat i fer molt més explícit el missatge que crec que realment vol llençar Sorkin:  La distorsió i manipulació que rep  no solament  la societat americana  sinó el conjunt de la societat mundial per culpa de la desinformació derivada de l'espectacle buit, pobre i manipulat.

Per acabar deixo una escena del primer capítol en que es veu clarament quin es el missatge que és vol transmetre amb el programa. Esper-ho que ús hagi agradat i efectivament sigueu o no de periodisme ús recomano aquesta sèrie. 




Kamel Jalloul 
Publicitat i relacions públiques.

OPENINGS la parte menos valorada de una serie


Otro día mas, llega la noche y nos sentamos delante de ese apasionante invento, el que tantas horas nos roba ya sea para educarnos, culturizarnos, distraernos o hipnotizarnos. Nuestra amiga la televisión.  No cabe recordar que vivimos bombardeados de constantes autopromociones de sí mismas, una cadena utiliza su propia programación por dar a conocer lo que próximamente nos deparará.

Avancemos un poco más en esta espera, y centrémonos en el día de estreno. Generalizando un poco, los espectadores suelen quedarse con el tráiler promocional o con el primer capítulo. Es lo lógico, es su objetivo. Pero en este post, nos centraremos en hablar de un tema ciertamente descuidado, un fragmento de las series que no se suele valorar demasiado o tener en cuenta. Me estoy refiriendo a los openings de las series, o también conocidos como secuencia de apertura.

Haciendo un poco de cultura general, que nunca está de más, los openings son la secuencia de inicio de una serie o programa. En ellos se exponen el nombre de del producto y en ciertas ocasiones el reparto que lo componen. Se caracteriza por ser el destello que caracteriza una serie y el cual mucho de nosotros la hagamos recordar, gracias en parte a que contiene la banda sonora de la serie. Un claro ejemplo de la influencia y lo importante que es un opening lo haremos con el siguiente ejercicio:

Si os propongo decirme de que serie o que intentarais tararear la canción "I'll Be There For You”, compuesta por Michael Skloff y Allee Willis e interpretada por el grupo The Rembrandts, seriais capaces? (Lo desvelaremos al final del post)

Pero no solo quiero tratar de resaltar la importancia de estas piezas dentro de la cultura televisiva, sino que me gustaría categorizarlas:


TIPO 1: Banda sonora + recopilación de imágenes

En este tipo de openings se mantiene una misma base instrumental y se nos muestra una recopilación de los personajes principales del reparto. La característica principal es que va evolucionando a lo largo de la serie, mayormente viene pautado por el cambio de temporadas. En ellas se muestran diferentes fragmentos que recuerdan escenas de la serie y nuevos fragmentos que a priori están por venir. A su vez podemos observar la evolución física de los personajes o si se ha incorporado algún nuevo actor en el reparto.
También podemos apreciar la diferencia entre unas que deciden ser meramente instrumentales y creadas especialmente para esa serie como es el caso del segundo ejemplo., o algunas que ya existían previamente y se compran los derechos para formar parte de su banda sonora como se hizo con el grupo Gavin DeGraw (el grupo aprovecharía para salir ocasionalmente en forma de cameo en la serie).


TIPO 2: Se uno mas de la serie

A mi parecer, el alma mater de lo que tendría que ser un buen opening. Aquel que con sus imágenes pese a no tener una estrecho vinculo con la serie, está muy bien realizado por el equipo técnico. No obstante suelen ser muy pocos los que varían a lo largo de las diferentes temporadas, y lo mantienen como un icono inamovible. En el caso de Dexter nos muestran con total precisión y detalle una serie de hábitos y rutinas que tenemos todos, simplemente que en este caso todas ellas seleccionadas concienzudamente por tal de simbolizar el carácter perfeccionista y minucioso que tiene el protagonista en cuestión. Nos hace visualizar la comparativa de cocinar y comer con la de ser un psicópata en serie y matar a personas.
En el caso de The walking dead, su principal objetivo es situarte en su mundo creado. Que sientas miedo o temor a convivir en un mundo postapocaliptico

Es posible que en este caso, la melodía que les acompaña pasen a un segundo plano en comparación con las imagenes


TIPO 3: El opening “inexistente”

Quien no recuerda la mítica introducción a los capítulos de la consagrada serie Lost? Es una tendencia que se ha generado en las ultima series las cuales quieren evitar describir la serie en si, pese a que en el fondo si lo hagan. La simpleza también es una forma de llamar la atención. En el primer ejemplo podemos ver que el propio acompañamiento musical sobre un fondo negro y las letras acercándose hacia el espectador genera esa aura de misterio e intriga que siempre ha perseguido la serie. Por otro lado en el segundo ejemplo podemos observar como juega con los colores y deja entrever ese “glamour” que se nos refleja en la serie dirigida por Josh Schwartz, Stephanie Savage. En el caso de Sobrenatural se nos muestra cierto aire de misticismo. Si buscamos un ejemplo nacional, seria la serie de antena 3 El barco, el cual solo muestra durante escasos segundos la imagen de una veleta en un mar.


TIPO 4: Personalizadas

Dos claros ejemplos. Uno de ellos muy característico de Matt Groening, ya que no solo utiliza esta técnica en los Simpson sino que también en la serie Futurama. No obstante existen ciertas diferencias entre los dos ejemplos que he puesto. En el caso de la serie emitida por la Fox podemos ver como no existe ninguna correlación entre el opening y el episodio. En cambio en el caso de Once Upon a Time podemos ver como en el bosque aparece el personaje u objeto que nos haga entrever de que tratara el episodio en cuestión.



Como bien prometí, la respuesta de la pregunta que realice es la siguiente:

http://www.youtube.com/watch?v=sLisEEwYZvw

Friends ha sido una de las series de mayor éxito internacional junto a su tema principal. Espero y deseo que a partir de ahora, puedas apreciar y ver con otros ojos los openings.

Rubén Bermejo Peña
Grau en Publicitat i RRPP