“L’origen de la música al cinema es va deure
a la voluntat de disminuir, suavitzar, emmascarar el soroll del projector en
les primeres ( i sovint improvisades) sales de projecció.” Kurt London.
L’afirmació anterior ha estat debatuda
perquè el cinema va néixer com un element més dels espectacles de varietats a
finals del segle XIX. En aquella època, la música tenia un paper molt important
pel fet d’acompanyar les escenes pròpies dels cafès de concert, els teatres de
varietats, els cabarets i espais més o menys improvisats on els espectadors,
majoritàriament, pertanyents a les classes socials mitjanes i baixes, ofegaven
les seves penúries amb l’alcohol i les distraccions que oferien els propis
espectacles.
De manera resumida i per acabar amb aquesta
petita introducció, hem de posar-nos la idea al cap de que és cert que el cine ha
sigut mut durant una determinada època, però el què no podem afirmar en cap cas
és que aquest hagi sigut silenciós. En poques paraules, el cine sempre ha estat
acompanyat de so, sempre ha sigut musical, perquè des dels seus inicis sempre
ha comptat amb el suport d’una partitura per la projecció de les seves
pel·lícules o, inclús, pels seus rodatges.
Començaré amb algunes preguntes que
posteriorment, ja respondrem. Inicio d’aquesta manera, per tal
d’endinsar-nos poc a poc amb el tema del
que aniré tractant. Com ens agraden més les pel·lícules? Preferim aquelles que
estan acompanyades amb una banda sonora instrumental, amb música que podem
sentir a la ràdio o sense cap tipus d’acompanyament i per tant melodia? Potser
no ens hi hem parat a pensar mai o potser si, però estic segura que si algun
dia anés al cinema a veure qualsevol pel·lícula i no sentís música se’m faria
veritablement estrany. I a vosaltres? Aquesta seria una primera qüestió que
voldria feu-se. Una segona qüestió
seria: que creieu que pensarien totes aquelles persones de l’època si
visualitzessin pel·lícules com ara la de “Marie Antoinette” de Sofia Coppola,
on es mescla una de les èpoques franceses més particulars i rellevants com és,
l’època de Lluís XVI, amb música que no té res a veure amb aquesta història? En aquest cas,
Sofia Coppola, fa un pas endavant i s’atreveix a barrejar registres que a priori
semblen incompatibles, utilitzant així cançons com les de : New Order - Age Of
Consent, I Want a Candy – Bow Wow Wow... per mostrar la cara més desenfadada de
la pròpia protagonista, Maria Antonieta.
Per una banda, molts de nosaltres tenim la
tendència a pensar que, les imatges per si soles, no són capaces
d’emocionar-nos o no són suficients per transmetre’ns diverses sensacions de la
mateixa manera en què ho fa la música. També podem arribar a creure que si un
film l’acompanya una banda sonora: amb un tipus de música especial i amb uns
instruments determinats, aquesta hagi de ser més bona que una altra que no
inverteixi en una orquestra filharmònica. Coneixem moltes pel·lícules que ens
han fet plorar d’emoció, com ara: “Gladiator, “Blood Diamond”
o “Titanic”, però també en tenim d’altres que no ens han fet plorar però que
tenim les seves bandes sonores com a mítiques; aquest seria el cas de “”Piratas
del Caribe” en totes les seves pel·lícules, la música de les quals ha estat
composada per Hans Zimmer, un dels peixos grossos dins d’aquest àmbit. També
podríem incloure a “Avatar” amb la música composada per Thomas Newman; sabem
que l’argument d’aquesta pel·lícula no és massa elaborat, però tot i així, va
resultar ser tot un èxit. Aquest èxit va ser gràcies, en gran part, als efectes
especials i a la música com en la gran majoria de films de la nostra època, la
contemporània. Una tercera qüestió seria, creieu que moltes de les pel·lícules
que es roden avui en dia, se salven només pels efectes especials i la música, o
encara se segueixen rodant pel·lícules amb argument? Totes aquestes disposen
d’una música especial i, en cert punt, única. Quan sentim la seva música, el
primer que ens ve al cap és el títol de la pel·lícula o l’escena on hi apareix.
Per altra banda, trobem un altre tipus de
mentalitat que podem trobar dins dels directors, majoritàriament,
cinematogràfics: hem de fer menció de directors com ara Quentin Tarantino o
Pedro Almodóvar. Dos personatges que s’han emmotllat prou bé dins de la
Postmodernitat. Aquests han optat per
reutilitzar i reciclar cançons de l’època i les han plasmat en les imatges.
Ningú ha criticat les seves pel·lícules des del punt de vista musical, per
tant, podríem dir que no és necessari invertir en orquestres per garantir
l’èxit. També podem dir que a la immensa majoria no li resulta estrany sentir
les mateixes cançons que han sonat algun cop a la ràdio a la gran pantalla;
molts cops i gràcies a aquests reciclatges de músic, acaba provocant la
resurrecció de melodies que havien estat enterrades durant un bon període de
temps. Vull remarcar el fet de que aquesta ideologia i de manera de fer,
pertany a l’etapa de la postmoderna.
Si ens centrem en el cas d’ Almodóvar,
concretament, en el seu film anomenat “Tacones Lejanos” de l’any 1991 val la
pena fixar-nos en el fet de que el director va utilitzar cançons ja existents i
que aquestes les va incorporar al seu film; no van ser escollides a l’atzar.
Cançons com Piensa en mí o 1
año de amor en són alguns exemples.
Hi ha pocs directors que sàpiguen fer servir
la música tan bé en les seves pel·lícules com ho fa Tarantino. Ha sigut una de les
peces en clau en dur a terme aquest tipus d’activitat; és capaç de crear
l’atmosfera adient a les seves seqüències amb músiques que no tenen res a veure
amb la imatge, però tot i així, ens agrada. La manera que té per utilitzat la
música va més enllà de compondre una banda sonora vendible(cosa que sempre
aconsegueix), i és que cada cançó es converteix, es transforma en una capa més
de la pel·lícula i en una referència que transmet informació addicional al que
s’està veient. Tal i com he esmentat anteriorment, en la postmodernitat es
reciclen músiques i Tarantino és un home capaç de fer reviure joies perdudes o
oblidades, i de descobrir-les a una nova generació de fans. Podem veure alguns
exemples:
1. Battle Without Honor Or Humanity (2000) - Tomayasu Hotei/ Kill Bill Volume 1
Aquesta és una
versió d’una cançó que va ser composada per la pel·lícula “Another Battle”. La
cançó ha estat utilitzada vàries vegades per altres pel·lícules i sèries de
televisió, però no tenim cap dubte que aquesta ha sigut l’ocasió més memorable.
2.
You Never Cam Tell (1964) – Chuck
Berry/ Pulp Fiction
L’esperat moment
que tan han desitjat els fans dels musicals, arriba amb el retorn de John
Travolta a la pista de ball amb aquesta cançó.
M’agradaria concloure amb una última qüestió:
creieu que existeix la mínima possibilitat que Tarantino opti per utilitzar
música instrumental en pròxims films, deixant de banda la seva habilitat per
reutilitzar cançons?
Caterina Rúbies Guans
Comunicació Audiovisual
Hola Caterina, abans de tot dir-te que has fet un bon anàlisis de les BSO i quina tendència s'encamina a futures pel·lícules. A banda m'agradaria afegir que actualment encara li donen molta importància a les BSO, inclús més del que hi hauria de tindre, ja que gràcies a aquestes impulsen la comercialització i venda d'entrades de la pel·lícula. És un exemple "Tadeo Jones", sembla que ha tingut més popularitat amb la cançó que hi surt de Juan Magan "Te voy a esperar" que no per l'argument i en sí la realització 3D de la mateixa. Tot hi tinc que dir que no l'he vista però he llegit que la cançó només surt als crèdits del film.
ResponEliminaL'última pregunta que fas, penso que Tarantino té l'habilitat d'incorporar BSO instrumental, però crec que la seva personalitat fa que sigui aquest estil de reutilitzar cançons el que li defineixi millor i sobretot que els seus seguidors l'admiren per utilitzar un estil propi i molt personal.
Alan Pardines
[Sóc la Caterina Rúbies: publico des del compte de la Dèlia Ramírez]
ResponEliminaAlan, estic totalment d'acord amb el que has dit sobre les bandes sonores. Molts cops tendim a dir: "la pel·lícula no valia res,però la música l'ha salvada".
Des del meu punt de vista Tarantino és capaç de tot, no té límits i sempre en té alguna de pensada per no deixar-nos d'impressionar. He d'admentre, però que se'm faria estrany veure algun treball seu amb música com la de "Pearl Harbor" la veritat.
També hem de tenir el compte, que algunes pel·lícules de Disney com ara Tarzán, s'ha fet fer la seva pròpia música i que aquesta no és instrumental; fou composada per Phil Collins. Aquesta seria també una altre tipus de modalitat a l'hora d'acompanyar imatges, no trobes?
Hola Caterina! Crec que amb el teu post presentes un tema força interessant.
ResponEliminaDes de el meu punt de vista estic totalment d'acord amb tu que una banda sonora aporta molt a una pel·lícula i és que fins i tot pel·lícula que clarament tenen un argument buit guanyent molt tan sols per la banda sonora que porten inserida.
A més, la música que acompanya a les pel·lícules ens fa emocionar-nos i aquestes sensacions que sentim al sentir la música són les que ens fan sentir-nos identificats i entrar dins la peli. Així doncs, les bandes sonores són un element essencial en les pel·lícules sobretot en aquelles que tenen un argument força simple.
Dèlia Ramírez Martí - Periodisme