diumenge, 14 d’abril del 2013

"Dexter" o "Cómo coger aprecio al malo"


Desde principios de octubre de 2006 hasta el momento, la cadena Showtime tiene en su parrilla la serie Dexter, basada en las novelas de Jeff Lindsay. Solo la primera de las temporadas sigue fielmente la historia de la saga de Lindsay, mientras que en las demás los guionistas han adoptado libertad creativa. Esta serie consta de ocho temporadas, de las cuales siete ya se han emitido y los seguidores de la serie esperamos el estreno de la octava y última. Otras series de esta cadena son Homeland, Los Tudor o Stargate SG-1.

Esta serie contiene una mezcla de género policíaco, suspense, drama y thriller psicológico, enmarcándolo todo siempre con un toque de humor.

Esta podría ser la típica serie policíaca al estilo Mentes Criminales o CSI, que trata de un equipo de agentes de homicidios que se dedican a resolver los distintos crímenes cometidos en Miami si no fuera porque el protagonista y especialista en manchas de sangre de esa comisaria, Dexter Morgan (Michael C. Hall), es un asesino en serie. Ya en el primer episodio nos pone en situación desvelándonos ese dato.

Es en este punto que todo tiende a ser muy irónico. Un asesino que lleva casi desde los veinte años matando acaba trabajando como analista de manchas de sangre, ayudando a detener criminales, rodeado de policías, pero nadie sospecha de él. Juzgando al protagonista por la imagen que transmite, sería un tipo más bien parado, agradable y bonachón, que no entiende, por así decirlo, la vida de la gente “normal”. Contrastan pues las dos vidas que Dexter lleva: la de persona normal, en la que es atento, bueno, amable y al que le cuesta entender todo lo que le rodea, con ese Dexter asesino, que actúa de forma metódica, sin dar un paso en falso y que sabe realmente qué quiere. Cuando estos dos mundos que Dexter tiene cuidadosamente alejados empiezan a acercarse es cuando más giros da la serie.

El protagonista tiene un debate interno que está presente a lo largo de toda la serie sobre lo que está bien y lo que está mal y sobretodo la idea de que si lo que hace está justificado, aunque en varias ocasiones se ve como empieza a dudar mostrando también el debate si podemos cambiarnos a nosotros mismos y quiénes somos realmente.

Otros personajes de la serie que jugarían un papel importante en la vida de Dexter serían su padre, que a mi parecer le recordaría todo su lado oscuro; Rita, su novia, que le recuerda a su lado más humano; y su hermana Debra, que sería un apoyo para este personaje principal.

Lo que me enganchó a esta serie fue este trato distinto de la típica serie de crímenes, viendo la historia desde el punto de vista del asesino, cogiendo afecto a ese personaje aunque sabes que es “el malo”. El hecho de tener varias tramas en una misma temporada, que giran alrededor de una principal también hace que este tipo de series capten mi atención, aunque esta característica cada vez más está en todas las series. Y sobretodo, el factor sorpresa. Con Dexter pocas veces he podido pensar el típico “OBVIO”. Siempre tienen un as en la manga que te hacen quedar con la boca abierta pensando “no puede ser” (quien haya visto la serie sabrá de qué hablo). Añadir que las reflexiones finales de cada capítulo, formato que está presente en muchas series como Anatomia de Grey o Sexo en Nueva York, aunque hablen de temas sobre homicidios, estas se pueden extrapolar y aplicar a diferentes campos.



Marc Solé Montserrat
Publicitat i Relacions Públiques


4 comentaris:

  1. Hola Marc!

    jo també penso que Dexter és una de les series procedimentals més peculiars que han fet fins a dia d'avui. Dic això ja que des d'un principi aquella serie denominada procedimental, o que pretenia ser-ho, no tenia cap mena de lligam entre capítols ni entre les diferents temporades que s'hagin pogut estrenar i si veies un sol episodi podies entendre perfectamnt tots els fets.
    Ara bé, actualment i cada cop més, les series policíaques (que son les que més coneixem com a procedimentals)estan fent que els capítols d'aquests tipus de series vagin encadenats i hi hagi una història que se segueix durant tota la temporada. Des del meu punt de vista, i amb això no vull dir que magradin menys les series procedimentals que els serials, i viceversa, crec que les productores fan això per crear més audiència (tot i que això es mesura, a més, per molts altres factors)i que l'espectador no pugui "desenganxar-se" de la série.

    ResponElimina
  2. Personalmente catalogo Dexter como una de mis series favoritas pese que me quede, y con diferencia, con la primera temporada. Esta serie, como tú has dicho, consigue que nos llegue a caer bien un asesino en serie, hasta el punto que toleremos todas sus acciones pensando que es un justiciero y que siempre hace lo correcto para la sociedad. Al contar con un narrador en primera persona que nos confiesa los pensamientos de Dexter Morgan, podemos conocer que se le puede pasar por la cabeza al pelirrojo en situaciones inimaginables. Como he dicho, una serie brillante y de lo mejorcito de la televisión. Ahora nos toca esperar a la última temporada que se estrenara este verano, aunque, una vez vista la última temporada, creo que quizás están estirando demasiado la serie.

    ResponElimina
  3. Suposo que la majoria de gent que ha vist aquesta sèrie es planteja la mateixa pregunta: com és possible que ens arribi a resultar agradable un assassí en sèrie? En la meva opinió, és completament natural simpatitzar amb aquest assassí ja que al haver seguit la sèrie des d'un bon principi, conec bé la seva història: quan era petit, un psicòpata el va segrestar a ell, a la seva mare i al seu germà. Els dos germans van haver de presenciar com el segrestador matava a la mare de forma molt cruel. Per a un nen tant petit això ha de resultar traumàtic i pot ser una explicació ben lògica de per què, en un futur, s'arriba a convertir en un assassí.

    Daltra banda, Dexter només mata als dolents, per la qual cosa el podem considerar com un heroi. És diferent i se sent diferent a la resta d'assassins. Segurament és per tot això que l'espectador s'identifica amb aquest peculiar personatge postmodern, malgrat que sigui un criminal. En definitiva, crec aquesta és la clau de l'èxit que ha tingut Dexter, una de les meves sèries preferides.

    Bona entrada Marc!

    Sergi Jiménez Prades
    Comunicació Audiovisual

    ResponElimina
  4. Hola Marc, jo també sóc una fan de la sèrie i estic totalment d'acord amb el teu anàlisi. La primera vegada que la vaig començar a veure va ser per recomanació, però hem xocava molt la idea de que el protagonista fos un assassí en sèrie i no vaig aguantar més de dos capítols. Al cap del temps me la van tornar a recomanar dient-me que l'interessant de la sèrie era l'evolució de Dexter i quan ho vaig tornar a intentar no vaig poder parar perquè jo ja anava amb una altra disposició.
    Amb això hem refereixo amb això és que aquesta sèrie pot dista de les típiques sèries policíaques o a les sèries en general i que en un principi pot crear respostes contradictòries però a mesura que avancen les temporades com tu dius se li va agafant afecte als dolents.
    Una altra cosa que vull comentar és la ironia que al menys jo veig quan ell anomena " mi oscuro pasajero" al seu costat fosc però ell considera que és permanent i que sempre formarà part de ell.

    Sara Venque Gómez

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.