L'acompanyament de les imatges

“L’origen de la música al cinema es va deure a la voluntat de disminuir, suavitzar, emmascarar el soroll del projector en les primeres ( i sovint improvisades) sales de projecció.” Kurt London.

L’afirmació anterior ha estat debatuda perquè el cinema va néixer com un element més dels espectacles de varietats a finals del segle XIX. En aquella època, la música tenia un paper molt important pel fet d’acompanyar les escenes pròpies dels cafès de concert, els teatres de varietats, els cabarets i espais més o menys improvisats on els espectadors, majoritàriament, pertanyents a les classes socials mitjanes i baixes, ofegaven les seves penúries amb l’alcohol i les distraccions que oferien els propis espectacles.

De manera resumida i per acabar amb aquesta petita introducció, hem de posar-nos la idea al cap de que és cert que el cine ha sigut mut durant una determinada època, però el què no podem afirmar en cap cas és que aquest hagi sigut silenciós. En poques paraules, el cine sempre ha estat acompanyat de so, sempre ha sigut musical, perquè des dels seus inicis sempre ha comptat amb el suport d’una partitura per la projecció de les seves pel·lícules o, inclús, pels seus rodatges.

Començaré amb algunes preguntes que posteriorment, ja respondrem. Inicio d’aquesta manera, per tal d’endinsar-nos  poc a poc amb el tema del que aniré tractant. Com ens agraden més les pel·lícules? Preferim aquelles que estan acompanyades amb una banda sonora instrumental, amb música que podem sentir a la ràdio o sense cap tipus d’acompanyament i per tant melodia? Potser no ens hi hem parat a pensar mai o potser si, però estic segura que si algun dia anés al cinema a veure qualsevol pel·lícula i no sentís música se’m faria veritablement estrany. I a vosaltres? Aquesta seria una primera qüestió que voldria feu-se.  Una segona qüestió seria: que creieu que pensarien totes aquelles persones de l’època si visualitzessin pel·lícules com ara la de “Marie Antoinette” de Sofia Coppola, on es mescla una de les èpoques franceses més particulars i rellevants com és, l’època de Lluís XVI, amb música que no té res a  veure amb aquesta història? En aquest cas, Sofia Coppola, fa un pas endavant i s’atreveix a barrejar registres que a priori semblen incompatibles, utilitzant així cançons com les de : New Order - Age Of Consent, I Want a Candy – Bow Wow Wow... per mostrar la cara més desenfadada de la pròpia protagonista, Maria Antonieta.

Per una banda, molts de nosaltres tenim la tendència a pensar que, les imatges per si soles, no són capaces d’emocionar-nos o no són suficients per transmetre’ns diverses sensacions de la mateixa manera en què ho fa la música. També podem arribar a creure que si un film l’acompanya una banda sonora: amb un tipus de música especial i amb uns instruments determinats, aquesta hagi de ser més bona que una altra que no inverteixi en una orquestra filharmònica. Coneixem moltes pel·lícules que ens han fet plorar d’emoció, com ara: “Gladiator, “Blood Diamond”

o “Titanic”, però també en tenim d’altres que no ens han fet plorar però que tenim les seves bandes sonores com a mítiques; aquest seria el cas de “”Piratas del Caribe” en totes les seves pel·lícules, la música de les quals ha estat composada per Hans Zimmer, un dels peixos grossos dins d’aquest àmbit. També podríem incloure a “Avatar” amb la música composada per Thomas Newman; sabem que l’argument d’aquesta pel·lícula no és massa elaborat, però tot i així, va resultar ser tot un èxit. Aquest èxit va ser gràcies, en gran part, als efectes especials i a la música com en la gran majoria de films de la nostra època, la contemporània. Una tercera qüestió seria, creieu que moltes de les pel·lícules que es roden avui en dia, se salven només pels efectes especials i la música, o encara se segueixen rodant pel·lícules amb argument? Totes aquestes disposen d’una música especial i, en cert punt, única. Quan sentim la seva música, el primer que ens ve al cap és el títol de la pel·lícula o l’escena on hi apareix.

Per altra banda, trobem un altre tipus de mentalitat que podem trobar dins dels directors, majoritàriament, cinematogràfics: hem de fer menció de directors com ara Quentin Tarantino o Pedro Almodóvar. Dos personatges que s’han emmotllat prou bé dins de la Postmodernitat.  Aquests han optat per reutilitzar i reciclar cançons de l’època i les han plasmat en les imatges. Ningú ha criticat les seves pel·lícules des del punt de vista musical, per tant, podríem dir que no és necessari invertir en orquestres per garantir l’èxit. També podem dir que a la immensa majoria no li resulta estrany sentir les mateixes cançons que han sonat algun cop a la ràdio a la gran pantalla; molts cops i gràcies a aquests reciclatges de músic, acaba provocant la resurrecció de melodies que havien estat enterrades durant un bon període de temps. Vull remarcar el fet de que aquesta ideologia i de manera de fer, pertany a l’etapa de la postmoderna. 

Si ens centrem en el cas d’ Almodóvar, concretament, en el seu film anomenat “Tacones Lejanos” de l’any 1991 val la pena fixar-nos en el fet de que el director va utilitzar cançons ja existents i que aquestes les va incorporar al seu film; no van ser escollides a l’atzar. Cançons com Piensa en mí  o 1 año de amor en són alguns exemples.

Hi ha pocs directors que sàpiguen fer servir la música tan bé en les seves pel·lícules com ho fa Tarantino. Ha sigut una de les peces en clau en dur a terme aquest tipus d’activitat; és capaç de crear l’atmosfera adient a les seves seqüències amb músiques que no tenen res a veure amb la imatge, però tot i així, ens agrada. La manera que té per utilitzat la música va més enllà de compondre una banda sonora vendible(cosa que sempre aconsegueix), i és que cada cançó es converteix, es transforma en una capa més de la pel·lícula i en una referència que transmet informació addicional al que s’està veient. Tal i com he esmentat anteriorment, en la postmodernitat es reciclen músiques i Tarantino és un home capaç de fer reviure joies perdudes o oblidades, i de descobrir-les a una nova generació de fans. Podem veure alguns exemples:

1.    Battle Without Honor Or Humanity (2000) - Tomayasu Hotei/ Kill Bill Volume 1 

Aquesta és una versió d’una cançó que va ser composada per la pel·lícula “Another Battle”. La cançó ha estat utilitzada vàries vegades per altres pel·lícules i sèries de televisió, però no tenim cap dubte que aquesta ha sigut l’ocasió més memorable.

2.    You Never Cam Tell (1964) – Chuck Berry/ Pulp Fiction

L’esperat moment que tan han desitjat els fans dels musicals, arriba amb el retorn de John Travolta a la pista de ball amb aquesta cançó.

M’agradaria concloure amb una última qüestió: creieu que existeix la mínima possibilitat que Tarantino opti per utilitzar música instrumental en pròxims films, deixant de banda la seva habilitat per reutilitzar cançons?

Caterina Rúbies Guans

Comunicació Audiovisual