George Clooney en blanc i negre

"Buenas noches y buena suerte" és el títol de la tercera pel·lícula dirigida per George Clooney que està totalment allunyada del típic cinema comercial de masses i que exigeix, per poder ser entesa, un coneixement mínim dels fets reals que s'hi expliquen. Dic que "està allunyada del típic cinema comercial" perquè G. Clooney intenta imitar el cinema tan característic dels anys 50 gravant gairebé totes les escenes en interiors. Gràcies a la destresa del director, tot i que les escenes estan rodades en espais tancats i amb plans curts, aquestes no resulten en cap moment incòmodes pels espectadors. Cal destacar que els plans s'obren quan les situacions es relaxen. Pel que fa a les característiques tècniques de la pel·lícula, és interessant destacar el fet que estigui gravada en blanc i negre, fet que demostra l'atreviment que suposa treure a les grans pantalles una pel·lícula d'aquest tipus (característiques quan justament comença a aparèixer l'alta definició, i el cinema 3D optimitzat) i l'interès del director pel cinema dels anys 50. Així doncs, també caldria destacar la banda sonora, a càrrec de la prestigiosa cantant de jazz Dianne Reeves, que a diferència d'altres pel·lícules, apareix cantant en diversos moments dins de la pròpia obra, com es pot veure en el vídeo. 

El contingut post-modern de la pel·lícula

Classificaria el film "Buenas noches y buena suerte" com post-modern per diferents motius. Principalment, pel que fa al llenguatge i al guió escrit per Clooney, que retracta la televisió que hi havia al país que va marcar el desenvolupament mediàtic d'aquella època: els EEUU. A més a més, no es busca crear una obra progressiva, lineal, coherent i tancada ja que comença amb el discurs final de la pel·lícula. Una altra de les característiques de la post-modernitat que és visible a l'obra del director nord-americà és la hibridació, degut a que barreja la realitat, la ficció i el documental de la època. També es pot apreciar la reflexió que intenta transmetre a l'espectador, és a dir, podríem parlar del concepte metanarrativitat. El director intenta reflectir l'interès que té pel cinema i la televisió dels anys 50. En el vídeo es pot observar com el director ens ensenya la televisió dins del cinema, ensenyant-nos quina era la manera de fer televisió a mitjans del segle XX i oferint-nos la possibilitat d'ampliar els nostres horitzons sobre el que coneixem, sabem i veiem actualment a la televisió, cuidant fins i tot l'últim detall: reprodueix com eren les primeres publicitats que promocionaven els programes de televisió.

Per acabar, m'agradaria afegir el fragment final de l'obra amb el qual es representa la importància que George Clooney dóna a al fet històric periodístic i polític, què podríem relacionar-lo d'alguna manera amb el  moviment del nou periodisme, amb el qual s'expressa el compromís ètic i la pluralitat de veus, enfrontant-se a la "caça de bruixes" que va iniciar un república en plena guerra freda amb el bloc comunista.

"Este instrumento no sirve más que para entretener, divertir y aislar. El tubo catódico ya parpadea y pronto veremos que la lucha ya está perdida. La televisión puede enseñar, puede arrojar luz y si, hasta puede inspirar. Pero sólo lo hará en la medida en que nosotros estamos dispuestos a entenderla. De lo contrario, sólo será un amasijo de luces y cables."

Carla Bergadà Bueno

Comunicació audiovisual