Being There: retrat d'una societat idiota

Hola a tots i totes,

La meva entrada anirà dedicada a la pel·lícula Being There (Benvingut Mr.Chance) del director Hal Ashby, guió de Jerzy Kosinski (autor de la novel·la “Des del jardí” en la qual es basa la pel·lícula) i amb el grandíssim Peter Sellers com a protagonista. Una pel·lícula que tot i ser una obra mestra no ha tingut gaire ressò i ha passat bastant desapercebuda per al públic general. He triat aquest títol perquè tracta un dels temes que estem estudiant: la societat i els mitjans de comunicació. La història és un sàtira sobre el poder dels governants, i una crítica al poder de manipulació dels mitjans de comunicació, on veurem com un pobre diable que només coneix allò que veu i sent a la televisió i amb una única aptitud, la jardineria, aconsegueix trasbalsar la política de tot un país.

Peter Sellers interpretant a Mr. Chance

La pel·lícula ens relata les aventures del senyor Chance, un home d’edat madura i amb cert grau d’autisme que sempre ha viscut a casa d’un ric propietari treballant de jardiner. Quan el propietari de la casa, ja ancià, mor, el senyor Chance es veu obligat a deixar la casa i a vagar pels carrers, perdut completament. Mai abans havia sortit al món exterior, la seva única connexió amb la ‘realitat’ havia estat la televisió amb la que es passava llargues hores, atent, fent zàping. Chance imita els comportaments i gestos dels personatges que surten en els programes, és com un nen que ho repeteix tot, sense cap criteri, només per imitació; és un recipient buit, quasi sense personalitat, un vegetal afable i plàcid com les plantes que cuida. La seva vida és el jardí i la televisió, no té majors inquietuds i és feliç d’aquesta manera. Al sortir a l’exterior, es troba amb un món ben diferent del que era casa seva i a el seu jardí: pobresa, brossa, caos. L’atzar (el significat del seu nom Chance és oportunitat, atzar) farà que al carrer una limusina que estava maniobrant l’atropelli i la propietària del cotxe, Eve (Shirley MacLaine), el durà a la seva mansió on viu juntament amb el seu marit que està malalt terminal, el senyor Ben (Melvyn Douglas), un mecenes de la política nord americana. A la mansió, el tarannà tranquil del senyor Chance farà creure a tots els qui l’envolten que és un esperit temperat, que necessita poques paraules per expressar les seves idees i que recorre a les metàfores com a forma d’expressió (quan en realitat està parlant de jardineria, que és l’única cosa que coneix). A més, Chance, dóna la imatge d’ algú que ha rebut molt bona educació ja que vesteix com l’ancià al qual servia. La seva simplicitat serà rebuda amb gran admiració. D’aquesta manera, dia a dia, el protagonista s’anirà endinsant en l’alta societat nord-americana amb els seus únics coneixements de la televisió i de jardineria i amb una total ignorància i innocència de la resta.

Com he dit abans, d’una banda, Benvingut Mr. Chance és una crítica subtil i intel·ligent sobre el poder de la televisió. El Senyor Chance és capaç de transcendir en qualsevol cosa que faci sense cap experiència cognitiva, reaccionant gràcies als seus instints, amb l’únic aprenentatge de la televisió i, això, ho podem extrapolar a la nostra realitat. La informació arriba a la major part de la població fonamentalment a través de la televisió,  i  la gent “s’empassa” tots els continguts sense cap criteri, igual que ho fa Mr. Chance. D’altra banda, la pel·lícula també critica la banalitat de la societat. Veiem com  una persona que no sap ni llegir ni escriure, que reconeix obertament quan li pregunten que només veu la televisió, és capaç d’arribar a les esferes més altes de la societat. Només per l’aparença el creuen algú important i d’aquesta manera accepten i valoren qualsevol cosa que digui sense ni parar esment al que realment diu. És un retrat de l’estupidesa humana que arriba a l’adoració creant ídols de fang. Al final de la pel·lícula, ens qüestionem qui, de debò,  és més idiota, si el jardiner o la resta de personatges, que només veuen veure el que volen creure, i alcen a Mr. Chance quasi fins a l’ estatus de messies. 

Peter Sellers interpretant a  Hrundi V. Bakshi a El Guateque

D’altra banda, dins el context cinematogràfic, voldria destacar l’admirable interpretació de Peter Sellers que deixa de banda la seva vena humorística que l’havia caracteritzat en clàssics com “La pantera rosa” (1963) o “El Guateque” (1968), per a donar vida a un nou idiota, allunyant-se dels seus papers histriònics per donar pas a un personatge molt humà, de calculada apatia, posant de manifest la grandesa d’aquest actor. Gràcies a Sellers, Mr. Chance simplement està allí i dóna sentit a tota la pel·lícula. També la resta del repartiment és excel·lent i en especial l’actriu Shirley MacLaine que interpreta perfectament el seu paper d’esposa avorrida i l’actor Melvin Douglas qui també fa una fantàstica actuació que li va fer guanyar l’Òscar al millor actor secundari en els premis d’aquell mateix any.

Being There no és més que la història d’un pobre home producte d’una societat que només valora i jutja per les aparences i que rebutgen totes les possibilitats que estan fora de la seva comprensió. Cosa que diu molt poc d’aquesta societat, que s’assembla perillosament a la nostra. La pel·lícula realitza un retrat humà insuperable del protagonista de qui amb prou feines coneixem unes pinzellades del que ha pogut ser la seva vida i que amb una manera de fer senzilla i honesta va obrint-se camí, sense voler, en els cercles de poder americà. Mr. Chance és una ànima pura i un autèntic ximple que es passeja amb un somriure amable pel món. És un heroi que sobreviu a un sèrie de desafiaments que no entén utilitzant paraules que són tant universals com buides.

La pel·lícula té un final irrepetible: Mr. Chance, ocupat amb els seus pensaments, va caminant sobre les aigües d’un llac, perdent la noció de la realitat. Un estrany miracle com el que ha aconseguit ell que de forma inexplicable ha brotat i germinat en un món cruel monopolitzat per la televisió i els polítics entabanadors.

Com a últim apunt, vull esmentar la banda sonora de la pel·lícula, on destaca una adaptació d’Eumir Deodato en clau jazz-rock de “Així parlà Zarathustra” de Richard Strauss que acompanya a unes precioses escenes de Chance recorrent la ciutat. I també la picada d’ullet amb la cançó “Basketball Jones” que apareix quan Mr. Chance fa zàping a la limusina. 

Aquí us deixo les dues cançons, moltes gràcies per haver dedicat el vostre temps en llegir el meu post i espero que pugueu gaudir d'aquesta pel·lícula tant com ho he fet jo.

Núria Oliveres Montero de Novoa

Comunicació Audiovisual