Barry Lyndon (1975), Gran Bretanya. Dirigida per Stanley Kubrick i protagonitzada per Ryan O'Neal, és una adaptación d'una novel·la de l'escriptor anglès William Tackeray.
La Guerra dels Set Anys (1756-1763) va ésser un dels fets històrics més rellevants del segle XVIII i que va marcar la fi de l'Edat Moderna així com la transició cap al món contemporani.
L'aliança de la Gran Bretanya i Prússia pretenia el control d'Europa Central, Amèrica del Nord i les rutes marítimes comercials.
Es tracta d'una època on història, pintura, literatura i música eren, conjuntament, el centre neuràlgic vers el que s'agrupaven la burgesia i els intel·lectuals del moment. Un moment en què els canvis socials, econòmics i polítics, auguraven un canvi i una nova forma d'interpretar el món.
És en aquest context on Kubrick ens relata la vida de Redmon Barry, un personatge romàntic i idealista que va perdent la seva innocència en favor d'un cinisme i arrogància adults amb l'objectiu d'arribar a moure's entre els més alts nivells d'una societat estamental tancada als no privilegiats.
L'espectador es troba immers en l'intimitat dels personatges, i amb una visió pesimista i desencantada de la condició humana. Aquesta manera de narrar la història et cautiva, t'introdueix de ple en aquell segle XVIII, així com te l'idealitza.
La pel·lícula reflexiona sobre com d'importants i influents poden ser els aconteixements històrics per les persones, i com nosaltres, com a individus, formem part d'aquesta història.
Es diu que Barry Lyndon és, probablement, una de las obres més belles de la història del cinema. Des de la meva poca cultura cinematogràfica ho cercioro, i puc afirmar que és una de les pel·lícules que més m'han realitzat i satisfet.
Cada fotograma sembla un quadre del Segle XVIII, és com si Kubrick i el seu equip haguéssin pogut viatjar en el temps i rodar-la en aquella mateixa època per transmetre minuciosament cadascun dels seus detalls.
La BSO és un seguit de delicioses peces musicals que es fusionen amb la imatge a la perfecció i l'argument sembla extret d'un d'aquests llibres que et llegeixes en una nit.
En definitiva, Barry Lyndon et fa tornar a estimar el cinema, si per aquelles coses de la vida havies perdut el nord i la fe davant les innumerables hores de cinema basura que surt a les cartelleres.
Com a petit tema de pol·lèmica, un dels pocs que rodeja la pel·lícula, vull aportar la meva opinió.
Moltes vegades he llegit articles, bloggers i d'altres, queixant-se sobre l'elecció de Ryan O'Neal com a actor escollit per representar el paper de Redmon Barry. Doncs bé, jo crec que tot i que el prestigi aconseguit per aquest actor en el recull complet de la seva filmografia hagi estat més aviat baix, i se'n digui d'ell que és un mal actor, considero que el paper que fa en aquesta pel·lícula és excepcional i inqüestionable.
Crec que Ryan O'Neal li aporta al Redmon Barry "jove" el perfecte equilibri requerit en la seva innocència i coratge; així com llegeix a la perfecció l'evolució (que és constant i radical) del personatge. Dit amb altres paraules, crec que si la gent no sabés res sobre aquest actor abans de veure aquesta pel·lícula, veuria aquest paper amb uns ulls molt diferents.
Amb aquest breu escrit faig el meu petit homenatge a una de les millors pel·lícules que he vist i veuré mai, així com al seu gran director, qui lamentablement no ens va poder deixar un nombre massa elevat de pel·lícules.
Sergi Coll-Vinent Quiroga, Periodisme.
Com a contrapunt d'aquesta pel·lícula recomano Love and Death (La última noche de Boris Gurshenko) de Woody Allen com a paròdia, no d'aquesta pel·lícula, però molt pròxima en el temps contextualitzat. Molt recomenable. Per altra part admiro la divisió marcada de les dues parts del film, notant-se principalment en el personatge principal i el seu caràcter, i sobretot l'escena (SPOILER) del funeral del fill mentre de fons sona la Sarabanda de Haendel, que per altra part va ser encertadíssima com a tema principal.
ResponElimina