ORIGEN: CINEMA POSTMODERN?

Pot ser considerat el film “Origen” com a cinema postmodern? 

Aquest estiu farà tres anys que Christopher Nolan, potser més identificable per ser el director de “Batman Begins”, les dues últimes peces de “El caballero oscuro” o “Memento”, va sorprendre al món del cinema amb el seu film “Origen”. La pel·lícula està en molt bona consideració tant per la crítica com pel públic popular, i no és per menys: en són l’aval quatre Oscars. Protagonitzada per Leonardo DiCaprio, tracta sobre un grup de persones que, a través dels somnis, s’infiltren als subconscients aliens per tal d’implantar o descobrir una idea. Ara bé, es pot afirmar que “Origen” forma part del cinema postmodern?

Pel que fa tant als espais com al temps de la pel·lícula, no presenten una estructura lineal marcada i concreta, és a dir, constantment hi ha salts. Aquestes discontinuïtats són a causa dels somnis als que s’introdueixen els personatges, ja que Nolan integra diferents espais i situacions simultàniament, tot i que una dintre de l’altre (com les nines russes), en una única trama. Això és el més remarcable sobre el caos estructural. L’estructura que s’exposa al film tampoc està gens definida. A mida que la pel·lícula avança, s’obren nous fronts i nous escenaris, de manera que aquest desordre es pot considerar part d’un cinema eclèctic i multiforme, poc determinat. Aquest punt té una forta relació amb l’anterior, ja que, existint tants canvis espai-temps, l’estructura de la pel·lícula no pot ser lineal. Per tant, és un film amb molta ambigüitat, no només per la temàtica dels somnis, sinó pel tractament que reben. Si Nolan va meravellar els telespectadors va ser, precisament, per com intenta trencar o desafiar la física, és a dir, amb la complexitat que va treballar els somnis a la pel·lícula. A més, per accentuar aquesta ambigüitat que es mostra al film, hi ha diferents circumstàncies, com la vida personal del protagonista o l’acumulació de tants escenaris diferents, que encara la fan més atípica de la resta de thrillers. Al estar formada per una sèrie de somnis, constantment els personatges estan dins d’escenaris fantàstics, lluny de la realitat. Un exemple clar d’aquesta desvinculació amb el nostre món es veu en un somni on en Dom (DiCaprio) li ensenya a l’Ariadne (Ellen Page) com entrar als somnis i com controlar-los i, per mostrar-li-ho, fa que el terra de la ciutat, amb edificis i altres edificacions, s’elevi perpendicularment creant un angle de 90º (tal i com es veu a la primera imatge). Això, a més d’allunyar-se del món real, provoca una admiració que està per sobre de la història en si que

s’està plantejant, és a dir, es sobreposa la monumentalitat de la imatge amb el que s’hi està explicant. Per últim, el Dom és un clar cas de personatge híbrid. Aquest personatge reflexiu, introspectiu i molt marcat pel seu passat, interpretat per un espectacular DiCaprio, viu sotmès a un dilema emocional constant. Aquest dubte o angoixa que Noran crea dins del personatge fa que no el puguem conèixer absolutament, ja que la seva complexitat personal, així com la de la trama en general, és molt gran.

Per totes aquestes qüestions, es pot afirmar rotundament que “Origen” és una pel·lícula clarament postmoderna, ja que presenta moltes característiques corresponents a aquest tipus de cinema, com ho són una estructura eclèctica i multiforme, els constants salts tant espacials com temporals, una notable ambigüitat a la trama, l’aparició de personatges híbrids i poc definits com ara el Dom, la cultura visual per sobre del missatge, i finalment el trencament del lligam amb el món donant pas a la ficció.

Per acabar, sense tenir relació amb aquest text, humilment us recomano a aquells que no hagueu vist aquesta pel·lícula que la mireu!

http://www.youtube.com/watch?v=RV9L7ui9Cn8

Nil Sellabona Serrat  

  Periodisme