APM i Postmodernitat

Ja són nou temporades les que ha fet APM, amb 596.000 espectadors de mitjana, el 18% de share, gairebé 500.000 admiradors a Facebook i 120.000 a Twitter.

L’ APM va començar les seves emissions el juliol de 2004, al principi va començar essent un programa de radio, però el seu èxit l’ha conduït a ser emès per televisió. Curiosament, aquest 2012 l’APM tornarà als seus orígens ja que serà emès per radio. L’APM repassa l’actualitat nacional de Catalunya i Espanya d’una forma molt peculiar, apel·lant a l’humor, la sàtira i la ironia. No es tracta d’un programa de zàping ni un muntatge casual de vídeos, més aviat en l’APM tot té una raó de ser i amb un rerefons molt interessant, així doncs ho podríem anomenar “periodisme d’humor”. APM traspassa les barreres del entreteniment i es burla sobretot de la societat, critica a la classe política i al poder,  a través de seqüències de programes de televisió, anuncis, cinema, reportatges…  Aquestes seqüències es troben disposades d’una manera que doten de sentit i significat el resultat final. Però també utilitza altres temes que més endavant tractaré.

El producte audiovisual conté grans dosis d’ironia al contraposar frases que es deixen en evidència entre elles. Tanmateix s’utilitza un cert relativisme de les coses i no importa el fet ni l’objecte sinó que el més important és la interpretació que cadascú fa del resultat final del programa. A través de la interposició de diferents escenes s’estableix una crítica molt dura i adreçada a molts col·lectius: estament polític, empresaris, clubs esportius, modes, tendències, actors, personatges televisius i a la societat en general. La ironia i el joc amb el doble sentit fa que allò que de forma primigènia tenia un sentit, ara n’adopti un altre. D’aquesta manera, el programa queda elaborat mitjançant la construcció d’una sola peça a partir de varies peces de procedència vària i desvinculada. L’espectador també visiona el producte de forma fragmentada, és a dir, en format zàping. Això afavoreix la subjectivitat del missatge, els discursos, vídeos o imatges no pretenen emetre una realitat objectiva i única sinó que fomenten el subjectivisme. Aquí en veiem un fragment que ens mostra el format del programa:

En el següent vídeo veurem com unes imatges de Tele Madrid estan mesclades amb imatges d’altres vídeos on hi veiem aficionats del Barça. Amb aquest pastitx el que es pretén es posar en ridícul el canal madrileny.

Més enllà de les imatges veiem hi ha una determinada intenció, aquesta consisteix en deixar en ridícul, en evidència, fer escarni o burlar-se de temes d’actualitat, així a través de la relativització de la importància de les coses s’aconsegueix fer humor.

D’altra banda, existeix una hibridació, és a dir, una barreja de materials que tenen diferents procedències, per exemple: es mesclen imatges d’un partit de futbol amb el so d’un anunci d’automòbils:

 

En aquest mateix cas també podríem parlar del trencament de fronteres entre diferents gèneres i disciplines, com ara: realitat i ficció, entreteniment i informació, informació i publicitat. En aquest vídeo veurem com hi ha una mescla entre imatges reals però que tenen un doble sentit.

L’APM aconsegueix donar veu al poble, és a dir, hi ha una reivindicació de la veu del poble que denuncia les injustícies, clama a favor de les minories i intenta nodrir-se de la cultura popular que el mateix programa ha creat. D’aquesta manera el poble es veu representat en el programa.

Programes com aquests fan que ens trobem en una societat predominada per la cultura visual i la iconocràcia, és a dir, ens trobem en una cultura dominada per les imatges i les icones televisives, ja que aquestes són conegudes a nivell popular.

El major èxit de L’APM no és només la gran quantitat de seguidors sinó el fet que els personatges que apareixen als seus vídeos i les seves frases siguin reconegudes a nivell social i s’hagin convertit en una cultura popular utilitzada en la quotidianitat. Sense haver vist cap cop el programa, moltes persones són capaces d’associar unes frases determinades amb el programa, i aquestes són utilitzades per a fer humor en el dia a dia. Però curiosament, les persones associen les frases a un programa de TV3 quan en realitat les frases provenen de programes d’altres Canals.

 

D’altra banda, un altre gran èxit del programa, és la creació d’un llenguatge propi usat pels seus espectadors. Però també cal dir que APM ha anat més enllà de la simple emissió televisiva o radiofònica, ha trencat fronteres i ha creat el seu propi espai de màrqueting. El fet que les imatges i vídeos del programa s’hagin popularitzat, ha estat utilitzat com una font d’ingressos. S’han creat productes (samarretes, gorres, pantalons, jocs de taula…) on hi trobem serigrafiats la majoria de les icones del programa o l’únic actor que hi apareix, l’Homo APM. D’aquesta manera trobem una característica bàsica de L’APM i la postmodernitat, el significant per damunt del significat.

Tanmateix, trobem molts aspectes postmoderns en el programa, es trenquen fronteres entre l’art noble i l’art popular. Posa al mateix nivell temes que tenen diferent importància dins l’actualitat, a partir d’aquest fet el programa adquireix un to lúdic i irònic.

El fenomen APM, és una moda que es va estendre entre les persones que anaven a esdeveniments retransmesos per la televisió o fins i tot públic assistent a programes de tv3. Aquesta moda consistia en posar-se una samarreta o cartell, on hi hagués escrit: “vull sortir al APM”. Això és una mostra de la repercussió social del programa, aquí en tenim un exemple:

Finalment veiem com el programa, al seu portal web, té un departament en el qual s’anima als espectadors que enviïn vídeos de pífies que puguin ser objecte d’humor. D’altra banda, també existeix un concurs en el qual es premia al vídeo més original, el qual ha de consistir en una o més persones imitant les frases emblemàtiques del programa. Així, veiem com els espectadors esdevenen protagonistes del programa i també se’n poden sentir partícips.

I per últim, cal destacar com una característica bàsica del programa, la intertextualitat. Consisteix en la utilització de textos d’altres o propis per a construir una obra nova. Més concretament, es busca la construcció d’una obra amb significat propi a partir d’altres obres. La intertextualitat es refereix a la relació d’un text amb altres, i l’APM és un programa paradigmàtic per parlar d’intertextualitat, ja que és un programa que es nodreix al 100% d’altres  productes televisius, ja siguin comercials, cinematogràfics...

Conseqüentment es deriva a la metanarrativitat, és a dir, la reflexió sobre ell mateix i la metaficció a través de l’autoreferencialitat. D’aquesta manera es tracten temes de la pròpia televisió, la televisió s’alimenta de la televisió. Això ho veiem clar en l’APM, ja que el programa s’alimenta d’altres programes.

Jordi Pascual

Periodisme