La pel·lícula segueix la història de Monsieur Oscar (Denis Lavant), un actor que, amb la seva limusina, la qual també utilitza com a camerino per maquillar-se i disfressar-se, arriba a totes les seves "cites" on es transforma en persones completament diferents. En un mateix dia pot arribar a ser una dona vagabunda, un home boig que rapta a una model (Eva Mendes), un assassí a sou, un executiu, un pare de família, un actor d'animació... Però tots els papers els viu d'una manera tant realista i intensa que et fa preguntar-te fins quin punt està actuant. Què és realitat i què és ficció?
El film s'obre amb la imatge d'Oscar aixecant-se en una habitació de caire màgic i obscur, la qual porta a una sala. Quan ell hi entra, descobrim que és una sala antiga de cinema, ocupada per un públic hipnotitzat per la pel·lícula The Crowd (1928). Més tard, en una de les escenes dintre la limusina, veiem una part de la partitura de la pel·lícula Entr'acte (1924) de René Clair. Amb tot això, podem afirmar que Holy Motors és un tribut al cinema mut, una celebració al cinema en general, a l'efecte que té sobre el públic i com aquest pot transformar la realitat.
Tot i que des del primer punt de vista la pel·lícula sembli no tenir una narrativitat coherent, això no impedeix que el film es pugui entendre, doncs cada "cita" és individual, no existeix cap relació entre elles, excepte el seu actor principal, Oscar. Es pot observar com cada una de les cites a les que atèn ens porten a través dels diferents gèneres cinematogràfics: terror, ciència ficció, drama, musical, acció...
Carax ens presenta aquesta peça futurista postmoderna relacionant la vida com cinema: tots som actors de la nostra pel·lícula sense càmeres i al llarg d'aquesta anem canviant de personatge. Qui som realment, i què és els que ens fa ser nosaltres? Bé, doncs per Carax tindre només una identitat és el pitjor que et pot passar. Com molt bé es pot interpretar en una de les escenes de la pel·lícula, quan M.Oscar està parlant amb la seva "filla" i aquest li diu que el càstig que tindrà per mentir serà ser ella mateixa.
Tot i que al film, es pot sobreentendre que el que és la realitat és el que succeeix dintre la limusina, la qual ens recorda al llargmetratge de Cronenberg, Cosmopolis, al final descobrim que no són solament simples vehicles, sinó que són els holy motors, el motor del cinema.
Gràcies i disfruteu de la pel·lícula.
Laura Alija.
Segons la meva opinió, Holy Motors és una de les pel•lícules més singulars dels ultims anys i que crea en cada epectador diferentes reaccions, ja que hi ha moltes parts absurdes que tenen l'objectiu de provocar als aspectadors.
ResponEliminaRealment és un pel·lícula que sorpren molt.
És una pel•lícula amb la característica que no es fa pessada en cap moment, i com has dit anteriorment, que utilitza diferents gèneres com el terror, drama,...
Molt bona entrada Laura.
AIDA RIBAL- PUBLICITAT I RELACION PÚBLIQUES
Dono gràcies perquè algú hagi comentat aquesta pel·lícula. Desgraciadament em vaig quedar sense entrades per veure-la al festival de Sitges, però fa poc la vaig poder veure per fi. Personalment m'ha captivat.
ResponEliminaUn film molt pecul·liar que pot arribar a contactar sensorialment amb l'espectador de moltes maneres. Un film provocador, en el sentit originari de la paraula, que pot despertar tantes emocions com les que magistralment interpreta monsieur Oscar. Visualment impactant, creant fugaçment escenes dignes de l'art-cinema sense gaires grandiloqüències o pompositats.
Directa, estranya, atractiva i reveladora.
Recomanable per reflexionar sobre la nostra identitat com a persones i com a creadors i intèrprets.
Aaron Castellví - Comunicació Audiovisual
Jo també dono gràcies a que algú hagi parlat d'una obra tant interessant, original i perturbadora que, tot i això, em va deixar molt que desitjar personalment.
EliminaPer una banda trovo escas l'argument desenvolupat al voltant de la pel·lícula, ja que aquesta dona molt més de que parlar. Fa al·lusió a tantes coses i fets quotidians de la vida... Per això vull parlar-ne al respecte àmpliament però, a favor i en contra.
Començaré per la par negativa per estovar una mica el meu comentari. La obra és molt original però, encara i així, no aconsegueix trencar amb el model clàssic de representació argumentat per Plató fa més de dos mil anys, amb le qual la pel·lícula no deixa de tenir un principi-nus-desenllaç que ens eboca un mon certament conegut i familiar, d'aires clàssicistes. També vull argumentar la poca originalitat de la unió i posterior entrellaçada de les diveres historietes o vides que va interpretant l'actor Lavant, un fet molt empleat anteriorment i que esquematitza el film "oníric", fent-lo més rígid i ordenat. Per una altra banda, la oda a l'antic clàssic com és Entr'acte no pot fer que es consideri aquest film una representació del cinema en si mateix i, la utilització d'una clau per obrir una porta en la paret i accedir a una altra sala és original si, però senyor Leox... està molt vist. Em frustra observar al final de la trama que l'únic que hi ha és una història més pel cinema, alavada només pels crítics i alguns cinèfils.
Anem però a la part positiva. Per començar, aplaudir a l'actor Denis, si senyor, no li ha fet falta l'Efecte Culechov per demostrar que és un autèntic actor capaç d'adaptar-se a gran quantitat de personatges en una sola trama fílmica. D'aquí en segueixo el fil narratiu per explicar que, dintre de la poca originalitat de diverses subtrames, el contingut d'aquestes és provocador, perturvador, original, creible, esbojarrat, delirant... Tots els adjectius en són a l'avast per descriure-les; Partint de la trama inicial fins a la provocadora escena on Oscar interpreta un vagabund que es menja les flors del cementiri i els diners de la cartera de Eva Mendes: Postmodernisme pur i dur, provocador, desafiant i agresiu fins al punt d'arrancar-li un dit a la ajudant del fotògraf de Chanel número quatre obsesionat amb les fotografies. Aplaudeixo la gran originalitat del film.
I ja per acabar, donar la meva opinió global en la que, tot i la originalitat de la trama, no puc negar que em va costar seguir amb els ulls a la pantalla segons en quines escenes per la falta de so o accions que captessin millor els meus sentits, com és la conversa entre el pare i la filla a la qual acava de recollir d'una festa. En resum, una pel·lícula original però, al cap i a la fi, només una pel·lícula, no m'ha fet sentir ni plantejar-me res, n'ha tingut prou amb perturbar-me, es veu que és la moda, podria juntar-se amb en Cunningham.