Crisi + Publicitat = X

Des de sempre, la publicitat ha tingut el principal objectiu d'oferir impactes audiovisuals per tal de vendre un producte, un servei, o una recomanació. Són molts els professionals del camp audiovisual els quals treballen amb tècniques i formes que cridin la nostre atenció, i que per tant, faciliti la memorització dels productes que ensenyen. La publicitat, moltes vegades (per no dir sempre), molesta, ens persegueix, ens atabala, ens fa cantar les seves cançons, i sí, ens fa modificar les nostres formes de vida i la nostre cultura. Podríem catalogar-la com a un gran monstre modificador de la nostre societat? Una arma per transmetre conductes, cultures i valors? Una forma de veure'ns reflectits en la gran pantalla? Un Big Brother (com en el famós llibre 1984) que ens controla i ens manipula? No ho sabrem mai del cert. El que si podem afirmar, és que la publicitat està aquí, ha viscut, ha sobreviscut i batallarà per a quedar-se (Veni, Vidi, Vici). Però, podríem considerar la publicitat com un intent d'acostament de les grans marques cap als seus consumidors i la societat? Podria ser un reflex del moment social i econòmic que vivim?

Si posem la mirada enrere, veurem que el material audiovisual que teníem cap als anys 80, estava molt recarregat de pessimisme. Coincidint amb la fi del moviment hippie, la societat estava vivint un moment de canvi. Manifestacions, primaveres, reivindicacions dels drets de les persones, demandes de canvis en el món laboral, social... la societat estava malament. Els milers d'artistes i directors cinematogràfics, van entrar dintre el "bucle" del pessimisme i creien que tot estava fet, tot estava inventat. Què es podia fer per tal d'intentar ser creatiu i innovador? Només s'hi podia veure una única solució i una via lliure per sortir del pas: reinventar, agafar tot el que estava creat, i tornar-ho a treure al mercat però amb modificacions que es poguessin ironitzar el que ja s'havia fet. O com el moviment del streampunk, que posaven la mirada enrere i tornaven a agafar la nostàlgia de poder imaginar objectes i elements que es podrien inventar. El fet és que la societat estava en decadència. Ens trobarem en un període igual? Estarem vivint una Segona Postmodernitat? 

D'ençà l’inici de la crisi econòmica que ens afecta des del 2008, la nostra societat ha entrat en un període de decadència, mal estar i pessimisme. Cada vegada són més les persones que creuen que hem de viure el dia a dia, sense pensar en un futur: hi haurà futur? Que en serà de nosaltres en els pròxims anys? On estarem? La veritat és que moltes respostes sobre el nostre camí i el nostre destí, segueixen obertes, expectants a trobar una resposta. Cada vegada són més les persones que es troben en la situació de desocupació laboral, i per trist que soni, cada vegada hi ha més desocupació. Tot això fa que la societat en general, entri en una espècie de bucle de pessimisme i d'alteració de la seva conducta i del seu estat psicològic. La gent se sent sola, sense ningú amb qui confia ni recolzar-se. Tots sabem del cert que, un dels nostres objectius en aquesta vida és el fet de tenir una ocupació laboral, d'aquesta forma, ens sentim realitzats i útils en la societat (m'agradaria dir que, aquest "fenomen" ja el vaig "criticar" amb el meu Treball de Recerca). Però malauradament, totes les persones que actualment no en tenen, es senten inútils i "poc servibles" en la societat. Cada vegada són moltes les persones que, per molts estudis universitaris que tinguin, ajuden (i dic ajuden amb un toc irònic), a créixer i augmentar les taxes d'atur del nostre país. Dia rere dia, són més els casos de violència i morts que els mitjans de comunicació intenten amagar amb altres notícies per tal de desviar l'atenció de l'opinió pública. Crec que, ara mateix, podríem recolzar, afirmar i canviar, allò que sempre hem sentit: Els diners no fan la felicitat; per un: Els diners fan la felicitat. Actualment, si realitzéssim un estudi sobre el grau de felicitat de la població, els números estarien en negatiu i amb unes taxes elevadíssimes de no-felicitat. En definitiva, ens sentim sols.

La publicitat, sempre ha sigut un reflex sobre l'estat de la societat: quant l'economia global anava en augment, els mitjans de comunicació eren una batalla campal entre la competència de preus i de productes. Molts impactes publicitaris intentaven fer que el públic consumidor d'una determinada marca, es canviés i comencés a consumir productes de la competència. El fet és que tothom estava amb un bon estat anímic, i per tant, els publicistes i comunicadors, no s'havien de preocupar pas pel que la societat pogués pensar ni sentir. S'havia de vendre, consumir i produir; s'havia de cridar l'atenció del públic amb espots i impactes publicitaris de gran format i amb una gran despesa econòmica darrere de cada campanya. El cert és que, actualment cada un dels impactes publicitaris que rebem pels nostres sentits, ha canviat de rol. La societat no es troba en un estat anímic alegre (sempre hi poden haver excepcions, està clar), sinó que la situació actual és molt preocupant. La gent se sent sola, i necessita sentir el recolzament d'algú altre el qual li digui: "Ei, tot i que et recordem i volem que consumeixis els nostres productes, estem amb tu".

Ara per ara, i la meva opinió és que, la batalla campal que abans deia que feia sis anys podíem veure en els impactes publicitaris, ha desaparegut per complet. No vull donar a entendre que actualment estiguem exemptes de veure una certa competència entre les diferents marques, sinó que vull fer especial referència al fet que, el caire competitiu de la publicitat ha estat atenuat per tal d'oferir el seu costat més càlid i fer-se més proper al ciutadà afectat per la crisi. Per tant, abans podíem veure en alguns espots publicitaris algunes vides "elitistes" (gent amb una certa classe social), per passar a veure escenes d'una vida quotidiana on un dels punts més importants a transmetre és que per molta crisi que hi pugui haver, hem de seguir cuidant dels nostres.

Un exemple d'això, seria l'espot publicitari que va realitzar aquest mateix any la marca de llet: Central Lechera Asturiana, creat per l'agència publicitària Bassat Ogilvy.  

                                            Espot Central Lechera Asturiana Febrer 2013 

Tal i com es pot veure, el missatge d'esperança el qual es crea, és l'element central d'aquest espot. Tot i les penúries que estigui passant aquest país, s'ha d'apostar pels joves i els nens (en aquest cas). Un missatge en el qual s'apel·la als sentiments i a les emocions, per demanar que els nens intentin créixer feliços. Tot i així, si es llegeix entre línies el missatge publicitari, veure'm clarament que "es demana" que la llet per excel·lència, per preservar i aconseguir la felicitat en cada casa, és la llet de la marca Central Lechera Asturiana. 

Però, aquest intent d'acostament a la societat, no només es pot veure en aquest espot; sinó que aquests mateixos missatges els quals estic fent referència, s'estan tornant l'element central en cada un dels espots publicitaris. Un altre bon exemple d'això, seria l'espot que va fer la fundació Once pels seus 75 anys (que també ha sigut creat per l'agència publicitària Bassat Ogilvy). La Fundación Once, des de sempre ha apostat molt fort per intentar construir la igualtat sense importar el fet de tenir una discapacitat que redueixi les capacitat psíquiques d'una persona. Tot i així, i tal i com diu en un determinat moment de l'espot, hem d'aconseguir tenir il·lusió i energia en tot moment per sortir endavant. Repeteixo, que s'aposta molt fort per aquest col·lectiu (i que des del meu punt de vista, si ho portem a la situació social i econòmica actual, és un dels més afectats per la crisi), tot i així, per tal d'esborrar els estereotips que creem nosaltres mateixos, l'espot no deixa de fer referència a la societat en general. 

                                                

                                               Espot Fundación Once Desembre 2012

Per tant, i per tancar aquesta reflexió, m'agradaria establir un debat i que deixéssiu les vostres opinions respecte la meva. Vull deixar constància que en tot moment, aquesta reflexió és pròpia i que per tant, és totalment discutible. 

Encetava aquesta entrada remarcant els objectius comercials de la publicitat des dels seus inicis. Grans empreses i marques, inverteixen en publicitat per a donar a conèixer els seus productes, i d'aquesta manera, aconseguir molts més clients. Any rere any, les aportacions audiovisuals que s'han fet en el camp publicitari, han anat augmentant, aconseguint que cada espot cridés molt més l'atenció, i que per tant, d'aquesta forma, s'aconseguís "memoritzar" d'una forma més fàcil. Des del meu punt de vista, la publicitat ha anat evolucionant i s'ha anat acostant (cada cop més) cap a la població. Per sort (o per desgràcia), és la primera crisi econòmica que visc, i per tant, la meva reflexió pot ser nul·la. Però d'ençà l'any que vaig decidir estudiar Publicitat i Relacions Públiques, poc a poc, m'he anat fixant molt més en els anuncis publicitaris, i he aconseguit veure'ls des d'una altre òptica. Al meu entendre, la publicitat, sempre ha hagut de recrear escenes que fossin properes al públic al qual es vol dirigir. D'aquesta manera, si s'està anunciant un producte encarat cap a un públic "adinerat" les imatges i el fraiming que se'ns mostrarà, seran pròpies de la "categoria" que se li vol oferir al producte. Tot i així, d'ençà que vam entrar en aquest període de crisi global, la publicitat ha deixat d'oferir-nos grans imatges on es podien veure famílies en bona posició econòmica, per tal d'oferir-ne amb famílies humils i que d'alguna forma, estan afectades per la crisi. És obvi, que si portem aquesta reflexió al mercat dels perfums i altres productes més cars, les imatges que hi podrem veure seran les de sempre: situacions elitistes i d'alt standing. Tot i així, les marques que han sigut sempre més familiars, han canviat totalment el seu rol, i estan començant a oferir escenes per potenciar l'esperança i l'esperit que ha de seguir viu tot i estar en temps de crisis. Cal dir que, darrere d'aquest missatge positiu, també hi juga un terreny important el fet de remarcar la idea de què tot i la situació aquella marca sempre estarà allà. 

Des del meu punt de vista, tal i com passava en l'era de la postmodernitat que a l’inici d'aquesta reflexió esmentava, crec que ens estem trobant en una situació igual, si més no, semblant. Tot està inventat, i com aquell qui diu, tot està fet. Què hem de fer per cridar l'atenció? Tal i com ens cantava Bob Dylan: "Els temps canvien", però sincerament, crec que el nostre temps canvia i cap a pitjor. No vull entrar en una discussió política ni social, però al parlar de comunicació, és inevitable parlar d'aquests dos termes. Tot i així, crec que estem revivint el mateix context, i que per tant, el millor que es pot fer es recrear, i aprofitar qualsevol cosa i element per tirar endavant.

Així doncs, creieu que el món publicitari s'està transformant i està aconseguint fusionar el caire tradicional de la publicitat juntament amb el context social? O bàsicament és una altra tècnica de màrqueting per tal d'aconseguir més consumidors? Creieu que és possible aquesta fusió del caire comercial amb el context social, o bàsicament s'està apel·lant als sentiments i les emocions de les persones per tal d'aconseguir el seu objectiu? Podríem parlar d'una nova tècnica de màrqueting?

Gràcies pel vostre temps!

Marc Fàbregas Roselló - Grau en Publicitat i Relacions Públiques