dilluns, 25 de març del 2013

Marilyn Monroe, una inspiración eterna.

Después de su muerte, Marilyn Monroe es una figura que ha mantenido su imagen en pleno auge a pesar de haber dejado el escenario hace medio siglo. La chica rubia que cautivó al públicogeneración tras generación, logró ser objeto de deseo e inspiración para muchos. Podíamos estar frente el origen de un mito, de una marca o de un icono que ha creado una tendencia que, según mi parecer, deberíamos tener en cuenta.

La estrella de Hollywood nació el 1 de junio de 1926 siendo bautizada con el nombre de Norma Jean Baker. Tras esa magia que desprendía su rostro joven, se escondía una infancia difícil que llegaría a afectar su futuro tanto en sus relaciones sentimentales como en la fama que ella misma logró conseguir. Así pues,  su niñez fue dura; por un lado, desconocía a su padre, y por otro lado, su madre no podía hacerse cargo de ella debido a sus problemas económicos y emocionales. De este modo, su infancia tormentosa, llena de abusos sexuales y familias inestables dejó huella y marcó su vida para siempre.

Hay que decir que fue en los años 40 cuando empezó su gran carrera como modelo tras ser fotografiada para la revista Marina Yanks mientras trabajaba en una fábrica. Sin darse cuenta, a partir de aquí emprendió su camino hacia la fama pasando por su primer divorcio. Fue entonces, cuando firmó por la Fox, una de las grandes empresas de Hollywood, para trabajar de extra en el cine haciendo papeles secundarios. Por aquel momento, Fox se encargó de proponerle el nuevo nombre de "Marilyn Monroe": el primero, por la actriz Marilyn Miller y Monroe, por el apellido de su madre.


A partir de los años 50, Marilyn enloqueció al mundo con su aparición en la portada de PlayBoy (1953) donde aparecía con un vestido de escote pronunciado. Tras sus primeros pasos como modelo y actriz, el cine la adoptó y se convirtió en un mito basado en el físico y en el erotismo, gracias al productor William Fox y al famoso “star system” de Hollywood. La idea del “star system” era atraer al mayor público posible a las salas de cine. Para ello, tenían que hacer líderes a los actores y personajes, haciendo de ellos un referente para los espectadores. Tales actores debían transmitir entusiasmo a los clientes a la vez que eran portavoces de sus películas, además, contaban con la intervención de una gran campaña publicitaria. Este fenómeno  que triunfó con Monroe, podríamos encontrarlo, en la actualidad, en figuras como la de Brad Pitt, Robert Pattinson, Will Smith o George Clooney, entre otros, donde se potencia más la figura del actor que la propia película.
De este modo, Marilyn, se convirtió en un gran artificio para la empresa de Hollywood, actuando y siendo portada de películas con las que conseguiría su pleno éxito como: “Niágara” (1952), “Niebla en el alma” (1952), “Los caballeros las prefieren rubias” (1953) y “Como casarse con un millonario” (1953). 


Parece increíble que la imagen de una mujer como Marilyn pueda ser tan legendaria y recordada día a día.  Y es que cuadros como el de Andy Warhol, en el que se refleja el rostro de la estrella de Hollywood en 1962, ayuda a que su imagen se consolide con el paso de los años. En el retrato, se potencia la estética del pop-art, donde se rechaza el uso del color como expresión del estado de ánimo y se da ímpetu a una iconografía más impersonal. En ella se plasman los símbolos del consumismo, el éxito, la fama y la cultura de masas. De este modo, Warhol se inspiró y experimentó la técnica de la serigrafía con una fotografía de Marilyn. Dicho método consiste en la elección de una imagen a la que se transfiere cola sobre seda y así, hacer rodar tinta para que pase a través de la seda, pero no a través de la cola. Así los colores que utilizó mostraban a una glamurosa Marilyn Monroe como si fuera un objeto de consumo.


Tras su misteriosa muerte, el 5 de agosto de 1962, el icono sexual rubio,sigue siendo imitado y adorado a días de hoy. De este modo, Marilyn Monroe, parece más viva que nunca en el film del pasado 2011 “Mi semana con Marilyn” donde se muestra la actriz durante una semana en el Reino Unido escapando de su rutina de Hollywood. Es tanto el encanto que la actriz desprendía que celebridades como Taylor Swift o Scarlett Johansson  han recreado en más de una ocasión sus escotes, sus labios carnosos y sus vestidos ajustados. A pesar de esto, su mayor imitadora es Madonna quien se ha servido de las mismas armas sensuales en su carrera. Por otro lado, Lindsay Lohan emuló su postura en las fotografías de Playboy, Naomi Watts apareció con un rostro similar al de la estrella en la revista West East y Michelle Williams interpretó el papel de “Monroe” en la película “Mi semana con Marilyn”.


Y es que, el fenómeno Marilyn ha embelesado tanto a cineastas, modistos, escritores, diseñadores, pintores, fotógrafos, actrices e incluso publicistas. Tal es el punto que la imagen de la actriz se ha utilizado en varios anuncios para llamar la atención del consumidor. Un ejemplo de ellos es la pieza audiovisual de la marca Chanel nº5. El video se compone por una sucesión de imágenes de la “bomba rubia” acompañadas por un audio donde ella misma declara que para dormir usaba tan solo “unas gotas de nº5”. 
Otro ejemplo, es el spot de Citroën DS3. En él, las palabras de Monroe son utilizadas para darnos su visión de creatividad en la campaña “Anti Retro”. Así, de esta manera, observamos cómo Marilyn Monroe ha marcado un antes y un después en el mundo audiovisual. Una mujer que tras casi 51 años de su muerte sigue siendo la imagen más fuerte del deseo. 

Para finalizar, me gustaría cerrar este espacio con la siguiente conclusión: Marilyn Monroe, en su día fue una estrella de Hollywood que con el paso del tiempo se ha consolidado como una inspiración. ¿Será ella uno de los mitos que perduren con el paso del tiempo?




Aida Paredes Font





La nova ficción: La creme de la creme de l'advocacia




La meva valoració personal sobre aquesta sèrie no pot ser més bona. Ha sigut una de les poques que ha aconseguit enganxar-me i fer que cada Dilluns em senti davant el televisor per seguir-la, sent fidel a la cita (Al canal Calle 13 a les 21.30 cada Dilluns).
Així que cal donar les gràcies a Aaron Korsh, el seu creador i els seus productors executius Doug Liman i David Bartis per haver creat aquesta genial peça televisiva.

Suits la clave del éxito, va ser una de les grates sorpreses de la cadena nord-americana USA Network. Sis milions d'espectadors van veure l'estrena de la serie als E.E.U.U el 23 de Juny de 2011. La cadena per cable emissora d'altres serials televisius com Ladrón de Guante Blanco o Royal Pains, va apostar per aquesta producció d'Universal Cable Productions, una productora que forma part de la companyia televisiva de la NBC.

L'argument de la serie ja el descobrireu vosaltres quan la mireu (no seré spolier), però si que aquesta no és una serie d'advocats convencional i prova d'això és que aquesta ja s'ha emès en 29 països d'arreu del món amb números d'audiència molt positius. Té un tret distintiu, és diferent.

En essència no podem parlar d'una comèdia o un drama, en aquest sentit els crítics l'han destacat per ser una dramèdia (un híbrid entre drama i comèdia). Així els autors van saber diferenciar moments de drama amb moments còmics, donant molta més claredat al diàleg. 
Evidentment el fet de que sigui una sèrie d'advocats fa que el llenguatge jurídic cobri molt més força, per això als primers capítols moltes vegades costa entendre certes coses degut a aquest tecnicisme. A mesura que la serie avança el llenguatge es molt més familiar i et convida a formar part del joc del dret. En aquest sentit la sèrie va dirigida a un públic culte però no específic, es a dir, la serie la pot veure tothom no va dedicada únicament a advocats i gent de dret.






Gravada a Toronto, presenta una estructura molt variada. Cada cas es diferent i dintre del mateix cas podem trobar altres casos i trames entre els personatges. Per això, com moltes sèries, exigeix seguir-la per poder relacionar les històries i trames. Però de ben segur que si seguiu els primers episodis us acabeu enganxant perquè presenta una estructura amb finals oberts i molta intriga sobretot. Cada Dilluns és un desitjar el pròxim Dilluns.

A tot aquest entramat d'intriga cal sumar-li també un dinàmica procedimental que recorda a series com CSI o NAVY: Investigación criminal. Aquest components de recerca i investigació dels casos i també dels que participen al cas propulsa a la seva màxima expressió la importància de la informació. El tenir informació sobre el teu oponent implica tenir cert avantatge i estar més a prop de la victòria.

Així aquest element tan competitiu que té la serie presenta un heroi que renega de la tradicionalitat d'aquest i presenta un Harvey Specter (Gabriel Macht), el protagonista, prepotent, arrogant i irònic, però que per sobre d'això idealitza l'èxit. Exemplifica la lluita i la victòria per sobre de qualsevol ètica moral. Tot i presentar tots aquests trets, l'espectador s'identifica amb aquest i veu en ell un personatge carismàtic i fins i tot comparteix les seves inquietuds i pensaments.

En aquest elitisme de l'advocacia, si presenta la imatge ja vista de Harvey Specter i la d'un altre protagonista, Mike Ross (Patrick J.Adams), que personalitza tot el contrari que el primer. Aquest esdevé un personatge amb grans capacitats intel·lectuals que es veu submergit en assumptes de drogues i que per fortuna aconsegueix una feina a Pearson&Hardman, un bufet d'advocats. Es una persona simple i que vesteix amb aparent elegància i es presenta com el contrari de Harvey Specter i es veu submergit en la dicotomia de ser com Harvey o mantenir la seva essència.

Aquesta antítesis d'ideals amaga una reflexió que s'exposa a la sèrie: El poder de la imatge. Tots els publicistes estaran d'acord amb mi que per vendre s'ha de tenir una bona aparença. Així la sèrie presenta el vestit (''traje'' en castellà) com a font d'èxit: Suits (''traje'' en anglès), la clave del èxito; el missatge és clar.

Actualment la segona temporada ja s'està emetent a Espanya i la cadena nord-americana, Usa Network i la productora Universal Cable Productions tenen pensada la emissió de la 3ª temporada als E.E.U.U. a l'estiu del 2013, sense data.

Finalment no em queda més que tornar-vos a recomanar enganxar-vos a aquesta sèrie, jo ja ho he fet.


Eric Barrachina - Periodisme

diumenge, 24 de març del 2013

"El ojo que todo lo ve" Lo que no te han contado de Gran Hermano.


El día 23 de abril, de hace casi trece años, apareció el reality show más importante de España que, para alegría de muchos, todavía hoy, sigue funcionando. Se trata de “Gran Hermano”, el programa que mejor representa el concepto de tele-realidad.

Si recuerdas momentos como ¿quién me pone la pierna encima para que no levante cabeza? ¡Quién! de Jorge Berrocal (GH 1), la boda entre Emilio y Eva (GH 2), Pedro hablando con las cabras (GH 4), “Fresita” a punto de ser aplastada por una vaca mientras gritaba “¡Aída!” (GH 5), el “nominator” de Pepe Herrera y Dayron (GH 7), el juego de las gemelas Pamela y Conchi (GH 9), los continuos “edredonings” de Arturo (GH 11), Marta y su pinza (GH 12+1) o el accidente de Álvaro a los pocos minutos de entrar en la casa (GH 14) estás en el sitio indicado pues quien escribe estas palabras se declara fan incondicional del programa.


El género de los llamados reality show, tal y como lo entendemos en la actualidad, nace en Holanda, en la década de los 90, de la mano de George Orwell, en el momento en que se decide llevar a la gran pantalla su novela “1984” escrita en 1948. La novela, de ficción distópica, planteaba como vivirían los humanos en 1984 y lo imaginaba bajo la vigilancia del Gran Hermano, líder indiscutible de una de las grandes potencias, Oceanía, que, Orwell pensaba, estarían dividiendo el mundo. Gran Hermano era un dictador que vigilaba a todos los habitantes mediante cámaras de vídeo (instaladas en cada casa, oficina, escuela…) para conocer cada uno de sus movimientos y asegurarse de que nadie hacía ni decía nada en contra del régimen. En caso contrario, eran castigados en la habitación 101, un espacio de tortura donde se sometía a los sujetos a aquello que les causaba más terror para borrar de sus mentes lo que obstaculizase su amor por Gran hermano, habitación que años más tarde daría lugar a la creación del famoso confesionario.
 
El gran éxito de Gran Hermano 1 llevó a los
concursantes a protagonizar una película bajo
la dirección de Antonio Hernández, en 2001. 

El formato fue creado por el neerlandés John de Mol  y desarrollado por su productora Endemol, una compañía perteneciente a Mediaset España Comunicación, al mismo de Mol y a Goldman Sachs quienes también produjeron programas como “Operación Triunfo”, “Atrapa un millón” o “Crónicas Marcianas”. Gran Hermano fue emitido por primera vez en Holanda, en 1999, llevando a cabo la gran idea de grabar 24 horas al día la convivencia de, generalmente, doce personas desconocidas entre sí, seleccionadas a partir de un casting previo, en una casa construida para la ocasión a la vez que debían superar diferentes pruebas semanales. Dicho programa, tuvo tanto éxito que fue adaptado en más de 70 países marcando un antes y un después en la historia de la televisión y llegando así a España.

Se considera que el género de tele-realidad tuvo dos etapas: la anterior a Gran Hermano y la posterior. Así en 1948, en España, ya apareció el primer reality show. Llevaba por nombre “¿Quiere usted ser torero? y trataba de una serie de participantes que se reunían en la plaza Vistalegre de Madrid para demostrar que reunían las cualidades para ser toreros.  Resulta difícil imaginarse a nadie viéndolo ya que ¿quién tenía televisión? Se conoce, sin embargo, que en ese mismo año habían emisiones regulares de televisión únicamente en Estados Unidos y Gran Bretaña.

La absoluta realidad es lo que nos ofrece este programa junto con galas y debates que conforman la parte de talk show. Los concursantes son la clave, pero ¿sabías que muchos de ellos acabaron sufriendo problemas psicológicos? En Polonia, el concursante Ireneusz Grzegorczyk enloqueció durante su estancia en la casa por lo que fue expulsado;  lo hicieron con camisa de fuerza llevándole a un manicomio después de que se subiera al techo de la casa, en calzoncillos, gritando que nunca se rendiría. En Estados Unidos, Justin Sedik le puso un cuchillo en la garganta a su pareja por lo que fue retirado. Lo mismo le ocurrió a Scott Weintraub quien enfurecido empezó a lanzar muebles. En Argentina, Emanuel le practicó el juego de la asfixia a una de sus compañeras tapándole todas las vías respiratorias para producirle el desmayo.

La realidad no tiene límites y queda demostrado. Alemania, fue la primera edición, sin fecha de finalización previa, ubicada en una villa artificial con tres casas, una granja, un taller, una factoría de textil, un supermercado, un gimnasio y una iglesia. El record de días de encierro: un año, 365 días.  ¿Te atreverías a entrar?




Anna Ma. Sánchez Aragón

dissabte, 23 de març del 2013

¿Qué es ser una chica Almodóvar?


                                
                       Una es más auténtica cuanto más se parece a lo que ha soñado de sí misma. 

                                                                                  
Pedro Almodóvar es uno de los directores de cine españoles más populares que ha habido hasta la fecha. Siempre ha ido acompañado de la transgresión y el escándalo y sus películas han representado la realidad marginal

Podríamos nombrar muchas características propias y exclusivas de Almodóvar, pero una de sus constantes es la importancia que le da a la mujer en sus papeles y sin las que, según el mismo director, sus películas no tendrían sentido.
Aunque Almodóvar siempre ha apostado por la ruptura de los valores clásicos y de los estereotipos habituales, las mujeres a las que representa en sus películas suelen tener alguna característica muy personal que hace que rompamos los prejuicios y nos hagamos eco de sus historias personales. No hay ninguna mujer que se parezca a otra, todas ellas son únicas. 

Las mujeres que aparecen en sus películas son muchas veces protagonistas y la historia gira en torno a ellas, sin depender en algún sentido de la figura de un personaje masculino. Ahonda en sus sentimientos, sus historias personales y proyecta su evolución humana, sus vidas y sus finales.

Tan importantes han resultado las mujeres en sus películas, que se ha creado un mito: ‘’Las chicas Almodóvar’’. Además, las preferencias del director por un grupo de mujeres han hecho que sus caras ya sean reconocidas y que formen parte de esa etiqueta. Algunas más conocidas son: Carmen Maura, Penélope Cruz, Cecilia Roth, Chus Lampreave, Victoria Abril, Rossi de Palma o Verónica Forqué, entre otras.



Algunos de los estereotipos que ha utilizado en sus personajes son los siguientes: 


La mujer transexual: Hay dos personajes transexuales especialmente conocidos en el cine de Almodóvar. La primera es la Agrado en Todo Sobre mi madre, intepretada por Antonia San Juan, que pese a ser un personaje más o menos plano y representar la transexualidad y la prostitución en un ambiente marginal, resulta carismática por su naturalidad y sus buenos sentimientos. Todo sobre mi madre representa las enfermedades contagiosas entre transexuales y gays, su marginación y los ambientes que solían frecuentar.

También destaca Letal en Tacones Lejanos, interpretada por Miguel Bosé. Se trata de un juez que por la noche se dedica a hacer espectáculos encarnando a una conocida artista cuya hija tiene que investigar por el asesinato de su marido.


 La Agrado en Todo sobre mi madre
                                                                                                        

Madres: En su filmografía hay todo tipo de madres. Manuela en Todo sobre mi madre, acaba de perder a su hijo de 17 años y decide volver a la ciudad donde vivió siendo joven para reencontrarse con su pasado y decirle a un antiguo amor que tuvo un hijo suyo. Representa el anhelo, la superación y el dolor.

También hay madres que representan el abandono a sus hijos y la incompatibilidad de ser madre y tener éxito profesional como por ejemplo Becky del Páramo en Tacones Lejanos.


Prostitutas: Es el caso de Cristal en ¿Qué he hecho yo para merecer esto?, que representa una mujer de la calle que hace una vida absolutamente normal y cuenta con el apoyo y la amistad de su vecina Gloria. Trata el tema de la prostitución desde un lado totalmente opuesto al de La Agrado. Cristal no ha sufrido las vejaciones, las palizas o los insultos, sino que se trata su profesión desde un lado totalmente natural.




 Cristal en ¿Qué he hecho yo para merecer esto?
                                                      

Drogadictas: En Entre Tinieblas se presenta un convento lleno de vicios, drogas y excentricidad. Almodóvar plantea la posible corrupción moral que hay en el seno de la Iglesia. En ¿Qué he hecho yo para merecer esto? Gloria es una ama de casa adicta a los somníferos y en Todo sobre mi madre, la transexual Lola se ha contagiado de sida por su adicción a las drogas inyectables.


Amas de casa: Muchas mujeres son representadas como meras amas de casa pero con preocupaciones, con problemas familiares que a veces rozan el surrealismo y el drama. Es el caso de Raimunda en Volver, una mujer que regenta un bar junto a su marido y su hija adolescente en una historia de asesinato y drama familiar. En Carne trémula, Clara, interpretada por Ángela Molina representa a una mujer maltratada que quiere abandonar a su marido pero éste se lo impide.



Raimunda en Volver
                                                     


La mujer homosexual: Rossi de Palma representa a una lesbiana en Kika, que además, ha sufrido abusos por parte de su hermano pequeño. Bibiana Fernández, interpreta a Chon en Tacones lejanos, una reclusa que está en la cárcel junto a su novia. Representa uno de los mejores momentos musicales de las obras de Almodóvar.   


Tacones lejanos 
                                                                                                   
Finalmente, podemos decir que Almodóvar apostó por romper los estereotipos que se ofrecían en el cine sobre las mujeres y los enfocó desde otro punto de vista, más cómico, más humano y más retrospectivo. Almodóvar acerca sus personajes femeninos a mujeres reales, fuertes, independientes, que sufren y se sienten solas pero que son únicas. Son mujeres que evolucionan, que tienen problemas habituales y cotidianos. Almodóvar otorga alma a todos sus personajes, sean mujer u hombre, pertenezcan a la clase media, alta o a lugares marginales, sea cuál sea su condición sexual y sus situaciones.



Jacqueline Morillo - Comunicació audiovisual


dimecres, 20 de març del 2013

Publicitat subliminal?

L´últim dels anàlisis científics i el més gran de tots va ser al 1996 per C.  Trappery, i va incloure vint-i-tres experiments diferents. Però cap va provar que els missatges subliminals causin un efecte de comportament compulsiu. Tampoc s’ha provat que serveixin per aprendre idiomes, reduir el pes o deixar de fumar mentre dormim.
Aquest  anàlisis de Trappery va ser refutat el 2006 per un grup d’investigadors com un experiment desacreditat, i que, no invalida la hipòtesi de l’efectivitat dels missatges subliminals. Aquests investigadors van demostrar que, si realment les condicions són les correctes, els missatges subliminals funcionen.

Hi ha diferents tipus de missatges subliminals. Pel tipus de propostes amagades, els missatges subliminals poden classificar-se de la següent manera:

•    Missatges de contingut sexual: tenen com a objectiu distorsionar el concepte de gènere, dóna noves formes de veure a l’home i la dona  generant concepcions incorrectes sobre la responsabilitat de cadascú en la família.
•    Els missatges que inciten al suïcidi, a l’avortament i a l’assassinat, generant despreci al món i la societat i promovent la mort i el que anomenem inherent.
•    Els missatges que promouen l’anarquia social, el rebuig a la normatització i la llei.
•    Els missatges que porten a la drogoaddicció i l’alcoholisme; són freqüents els missatges que porten a drogar-se o emborratxar-se amb arguments que recolzen una falsa bona vida a partir d’aquest estat.
•    Els missatges que promouen el satanisme: aquests constitueixen una àmplia varietat dels missatges subliminals negatius. Parlen obertament en contra de Déu, Jesús o la Verge, rebutgen l’Església o fan comentaris contra el clero; utilitzen una simbologia o reivindiquen àngels caiguts, fan oracions de fe satàniques, nomenen noms de dimonis, parlen en contra del cel i fan al•lusions favorables a l’infern.
•    Els missatges que generen confusió al voltant del cristianisme o altres religions.



Segons les investigacions fetes als darrers anys, existeix poca teoria fiable que recolzi la idea de l’existència d’aquest tipus de publicitat en imatges fixes o en envasos de productes. Un dels pocs investigadors a favor és Wilson Bryan Key. Aquest autor diu haver descobert varis missatges amagats en diversos anuncis publicitaris, principalment associats amb el sexe i la mort.
Un dels estudis més citats és el de l’anunci de #whisky en el que Wilson troba vàries formes amagades als glaçons de gel. No obstant, per a altres investigadors, Wilson era una persona amb una ment massa perversa.
Experts com Lluís Bassat indiquen que l’objectiu de la publicitat és aconseguir que el consumidor tingui en compte la marca quan prengui la decisió, idea oposada al sentit que representa que segueix la publicitat subliminal.
Per la seva banda, Fernando Ocaña, fa veure que l’esencial al camp de la planificació de medis  és obtenir el  major record possible, el que significa que la percepció es fa de manera conscient i no inconscient.

Els estudis de psicologia diuen que per a que un estímul pugui provocar algun efecte és necessari que sigui percebut.  Contínuament estem sotmesos a una gran quantitat d’estímuls que el cervell ha d’anul•lar per evitar que arribem a la bogeria. S’ha calculat que per processar tots el estímuls que percep la vista seria necessari un cervell d’un any llum cúbic. Per aquest motiu es pot dir que tot el que és imperceptible de manera conscient no té efectes, ni a curt ni a llarg termini.

Aquesta conclusió està recolzada pels descobriments de la psicologia experimental i les neurociències, que mostren que les transmissions a través de les neurones responen a la llei “del tot o res”. En altres paraules per a què una informació es transmeti a través d’una neurona ha de donar-se un potencial d’acció i en aquell punt només hi ha dos opcions: o es transmet un potencial d’acció o no es transmet. Quan un potencial d’acció es transmet, es deu a que els estímuls han superat el llindar mínim de percepció. Tenint en compte que els estímuls subliminals estan, per definició, per sota del llindar mínim, la publicitat subliminal no arriba a ser percebuda pel cervell humà ni conscient ni inconscientment en cap moment. (Això ho trobareu familiar als que us  va anar bé l'examen de psicologia de dilluns passat).


Tot i així, trobem una sèrie de casos denunciats. A causa de l’experiment de James Vicary i la seva enorme difusió al món de la publicitat han aparegut intepretacions exagerades de casos que aparentment explotaven impulsos sexuals primaris.

•    L’anunci de Vetiver  de la marca valenciana Puig, va ser acusat de publicitat subliminal quan la model treia el braç de la piscina i el col•locava al terra just a l’ombra de l’entre- cuixa projectada d’un model. L’agència va respondre que fou casualitat i que la model no tenia instruccions de col•locar la mà en cap lloc en concret.



•    També es va comentar que l’ampolla de Coca-Cola va ser dissenyada subliminalment perquè la seva forma recorda a la del cos d’una dona. No obstant, els seus creadors van afirmar que l’objectiu era ser subjectada sense problemes encara que estigués mullada, o freda al no tenir superfícies aspres, i que la inspiració pel seu disseny va ser la de la llavor del cacau.



•    La pel•lícula de “Los rescatadores”, mostra una escena en que apareix una dona despullada a la finestra d’un edifici, però això només es pot percebre si es veu a càmara lenta, mitjançant un anàlisi quadre per quadre. Alts executius de Disney van afirmar que aquella imatge no havia estat insertada per cap dels seus empleats directes, sinó per algun dels encarregats del muntatge de la pel•lícula. Tot i això, milers de còpies van ser retirades del mercat.


•    A-style va llançar una agressiva campanya publicitària basada al voltant del logo, una A estilitzada de manera que sembla desenvolupar l’acte sexual. La marca ha declarat que la polèmica darrere del disseny és totalment intencionada.






Com a conclusió dels missatges subliminals podem afirmar que tots aquests casos, excepte la pel•lícula Disney i la marca A-style, han pogut ser pareidolies; és a dir, un fenomen psicològic que consisteix en un estímul aleatori percebut de manera errònia com una forma habitual.
Els exemples més habituals de paradolies són: associar imatges a la forma dels núvols, de grans roques, rostres al capdavant dels cotxes...
Aixó ens demostra que tot això dels missatges subliminals pot ser fruit de la nostra capacitat imaginativa, encara que en certs anuncis, campanyes o imatges fixes ho fan de manera intencionada per aconseguir algun tipus de propòsit.
No obstantaixò, queden per fer moltes investigacions sobre aquest tema...

dimarts, 19 de març del 2013

Estrella Damm i publicitat


L’Estrella Damm és una cervesa amb més de 130 anys d’història molt reconeguda i consumida arreu del món, tot i que pren més força al seu territori natiu, Catalunya. Gran part del prestigi d’aquesta marca ve donat per la seva publicitat, que només amb quatre anys  ha aconseguit que els seus anuncis estiuencs s’hagin convertit en tot un clàssic que el públic espera amb curiositat i amb grans expectatives per complir.

L’any 2009 l’Estrella Damm va iniciar aquesta tradició amb el seu primer anunci de la sèrie Mediterràniament rodat a Formentera. L’espot es va convertir en l’indiscutible triomfador de la temporada publicitària de tot l’estiu, prenent com a eslògan “Res mai s’acaba si alguna cosa que t’ho recorda”. El grup Billie the Vision and The Dancers va tenir gran part del mèrit amb la seva cançó Summercat, la qual en va esdevenir la banda sonora. Tant la història, la forma d’explicar-la, com el missatge final van fer que aquest anunci l’Estrella Damm es convertís en un gran èxit.




Amb la intenció de tornar a repetir el triomf del primer anunci, l’any 2010 l’Estrella Damm va apostar per Menorca com a lloc de rodatge. Aquest cop els australians The Triangle van ser els responsables de la part musical amb el seu tema Applejack. Aquest espot, copiant gairebé en tots els sentits l’esquema de l’anunci de l’any anterior, va tornar a convèncer gran part dels espectadors donant resultats molt positius cap a la marca de cervesa, aquest cop  prenent com a lema "De vegades el que busques és tan prop que costa de veure-ho".




L’any 2011 l’Estrella Damm, aprofitant al màxim la mina d’or que havia descobert, es va mantenir fidel al seu format i va presentar un nou espot. Aquest cop l’anunci va ser dirigit per la directora de cinema Isabel Coixet, de la qual en destaquem pel·lícules com Things I Never Told You (1996) o My life without me (2003). Com a novetat quant a l’espot, en lloc de gravar-se a les Illes Balears van decantar-se per un territori de la península: el restaurant El Bulli de Ferran Adrià i la Cala Montjoi. L’eslògan escollit aquest cop va ser “Alguns cops allò normal pot ser extraordinari”.




Per finalitzar amb aquesta campanya, l’any 2012 el lloc escollit per a l’enregistrament de l’anunci d’Estrella Damm va ser la Serra de Tramuntana de Mallorca, un espai natural declarat molt recentment Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Quant a la música, els escollits van ser el grup suec coneguts com a Lacrosse i la seva cançó You can’t say no forever. Un cop més l’anunci va aconseguir mostrar tota la bellesa de l’entorn i plasmar-la perfectament, captivant així un cop més al públic sota un lema que ha estat dels més exitosos de la campanya: “Quan estimes el que tens, tens tot el que vols”.




Quin paradís del Mediterrani escolliran aquest any? Qui serà el brillant grup de música poc conegut que posarà la melodia i omplirà de vida l’anunci? Com serà la història que explicaran? Aquestes són algunes de les preguntes que ens fem ara mateix, esperant que l’anunci 2013 de l’Estrella Damm marqui l’arribada de l’estiu. Però el triomf d’aquesta gran campanya no es troba únicament en el fet que sigui una idea creativa o transmeti un missatge positiu, de fet, que l’esquema sigui tant repetitiu hauria de causar fatiga a l’espectador i perdre el punt d’originalitat. Personalment opino que l’èxit ve donat per una perfecta coordinació i complementació dels detalls que formen els anuncis: un bon resum d’una història que desperti l’atenció del públic, la transmissió del concepte “estiu”, el missatge de l’espot ben construir i molt simple i una gran elecció dels temes musicals que donen vitalitat a la campanya, els quals han estat un element fonamental.

A més de tot això, l’Estrella Damm ha estat “pionera” d’una altra gran iniciativa, el fet d’acompanyar l’espot publicitari amb un hashtag a la xarxa social Twitter, seguint l’exemple d’altres empreses estrangeres. Aquesta forma de connectar la televisió directament amb l’Internet fa que, amb l’aparició dels Smartphones la campanya publicitària arribi a un públic molt més extens.

La competència, però, ha reaccionat ràpidament enfront aquest gran èxit per part de la marca de cervesa catalana. Altres com la Mahou amb el seu espot “Celebra lo que tienes” o l’anunci de la San Miguel de l’any 2012 (#lacancióndeSanMiguel) han intentat difuminar la imatge de l’Estrella Damm de la ment dels espectadors. Sota el meu punt de vista, han esdevingut intents sense èxit, ja sigui per la falta de personalitat o per l’ús d’un missatge que no ha esdevingut suficientment profund per despertar el mateix interès que la Damm en el públic.

A més d’aquesta campanya publicitària d’estiu, m’agradaria remarcar alguns anuncis més de l’Estrella Damm, que és coneguda també pel fet de ser patrocinadora del Futbol Club Barcelona. Un dels espots que m’agradaria destacar és el de “La feina ben feta” de l’any 2010. En aquest anunci de la marca de cervesa, mitjançant personatges reconeguts i amb cert prestigi social, s’intenten transmetre els valors del club de futbol, fent-ne ús d’un text motivador amb rima i musicalitat. El gran muntatge visual juntament amb el dinamisme de l’anunci i el ritme fan que aquest es doti de gran profunditat i sentiment, fet que culmina quan l’espot conclou amb “i el que facin els altres tan si val, la feina ben feta ni té fronteres ni té rival”, transmeten així amb perfecció tant les emocions com el clar missatge que es vol mostrar.





L’últim anunci que m’agradaria destacar és una campanya que l’Estrella Damm va presentar l’any 2011, també patrocinant el Futbol Club Barcelona. Seguint amb la iniciativa d’unir la publicitat amb la xarxa, l’espot va ser titulat amb un hashtag: #quetenim. Protagonitzat per l’actor català Quim Gutiérrez i pel grup de cantants, també catalans, Els amics de les arts, l’anunci esdevé un homenatge a les “coses nostres, coses bones que tenim aquí”, referint-se al patrimoni de Catalunya.




Com a conclusió voldria establir una relació entre les diferents campanyes esmentades anteriorment. En cadascun dels casos  els productors dels anuncis han aconseguit plasmar les arrels de la marca Estrella Damm fent del patrimoni català i l'estil de vida Mediterrani uns valors molt importants i dels quals es dóna a entendre a l’espectador que cal sentir-se’n orgullós. Podem dir que els anuncis de la Damm tenen el gran poder  de tractar temes als quals la població reacciona de manera més sensible, ja sigui transmeten felicitat, orgull o qualsevol altre sentiment.

Villarrosàs, el seu creador, segueix l'estil del anuncis de Coca-Cola, on es vincula aquesta amb la felicitat amb un resultat molt satisfactori. Així doncs, podem entendre que aconseguint vincular un producte amb una emoció hi ha una probabilitat molt més alta d’èxit en les campanyes publicitàries. En el cas de la marca de cervesa els consumidors no només associen el producte amb l’estiu, sinó que associen també Estrella Damm amb una nacionalitat, la catalana. El fet que es mostrin aspectes o indrets de la nostra terra (com ara el mediterrani, el restaurant del conegut cuiner català Ferran Adrià o el sentiment de ser blaugrana) fan que juntament amb el producte neixi un sentiment nacionalista i d’orgull pel propi territori i els elements que el caracteritzen.

Per finalitzar m’agradaria remarcar també el fet que els anuncis d’Estrella Damm no ens pretenen vendre la cervesa en sí, sinó que va més enllà presentant-nos la seva essència, l’esperit. Podem afirmar doncs que els anuncis d'aquesta marca són un clar exemple del fet que no sempre és necessari fer referència al producte que s'està promocionant per tal de que la seva publicitat sigui efectiva. 

Droga dura des de Hollywood; The man with the golden arms, 1955.



The man with the golden arms; Otto Preminger, 1955.

The man with the golden arms és un film del director Otto Preminger ,produït al Hollywood dels anys cinquanta, basat en una novel·la literària del mateix nom de Nelson Algren.

Context
La dècada dels cinquanta van ser una etapa de frontera entre la fi del cinema clàssic i el inici de una nova generació de cineastes, amb idees fresques i una nova forma de mirar i fer cinema.
El principi del anys cinquanta va ser complicat per a l’industria cinematogràfica, ja que es crea el Comitè d’Activitats Anti-americanes (HUAC). La funció d’aquest organisme era perseguir les conductes antiamericanes a qualsevol preu. Les estrelles, escriptors, directors i gent de la industria van passar a seure a la banqueta, uns acusats de simpatitzar amb idees comunistes mentre altres s'organitzaven en grups de suport als companys que anaven sent cridats a declarar davant el Comitè. Van ser uns anys amb molta desconfiança. 

La situació social tampoc va ajudar a la tradicional industria del cinema. Degut a l’estabilització econòmica de la classe mitjana, aquesta comença a gaudir de nous electrodomèstics, automòbils i la televisió; gran enemic del cinema. Així el públic es queda a casa, deixant d’anar al cinema. La estratègia de les grans productores va ser invertir amb les novetats tècniques  com el 3-D, Cinemascope, VistaVisión ... Però el cinema no tornarà a recuperar el públic perdut, els nous hàbits ja estaran molt arrelats en la societat americana.
Tot i això aquesta època suposarà un moment fantàstic de Hollywood. La indústria cinematogràfica treballa molt, i la producció és gran en quantitat i gran en qualitat. Sorgeix "el nou Hollywood " on Kubrick entra a les pantalles amb una renovada mirada sobre el que els envolta. Tenen en definitiva una nova forma de narrar, de rodar i una forma diferent d'entendre el cinema.

El film
Estrenada a mitjans dels anys cinquanta, 1955, i englobada dins del gènere dramàtic, va ser protagonitzada per un Frank Sinatra que no passava el seu millor moment, una jove Kim Novak, Eleanor Parker i Darren McGavin.
El film ,de quasi dues hores de durada, comença quan Frankie Machine (Frank Sinatra), exadicte a la heroïna i exjugador de cartes, surt de la presó i vol refer la seva vida evitant les drogues i el joc. Quan surt de la presó es retroba amb la seva amant,amb la seva dona i els gangsters que havien provocat la seva posada entre reixes. Tot el fim es basa en la relació a trebs bandes entre elles. Otto Preminger retrata la vida nocturna en un barri marginal de Chicago, amb tot el seu ambient mafiós i perillós que el món underground comporta. És ,a grans trets, una historia de debilitat, dolor i penediment mitjançant l’amor i la mort sense deixar apart la critica de la marginalitat social de les classes baixes.
Destacar que va aconseguir tres nominacions a l’acadèmia dels Oscars. Frank Sinatra com a millor actor, millor direcció artística i Elmer Bernstein per la banda sonora.  
La banda sonora del film és una obra mestra feta a ritme de Jazz la que aconsegueix mantenir perfectament la tensió a tot el film. Feta per grans músics de Jazz de l’època com Sharly Rogers, Shelly Manne i Pete Candoli , però dirigida per Elmer Bernstein.

Otto Preminger
El que és més important més enllà de la excel·lent actuació de Frank Sinatra al film, va ser que va suposar un trencament del codi Hays, va comportar fer un pas endavant i deixar endarrere el Hollywood restrictiu.
Otto era un especialista en enfrontar-se amb l’organisme encarregat de vetllar per la vigència del codig Hays. Al 1953 amb el film The moon in blue ja es va enfrontar amb ells als tribunals, aquest film declarat immoral va ser emes sense el vist i blau del codig Hays. I més tard, al 1955 amb l’estrena The man with the golden arms  tractant un tema tabú ,com les drogues i la toxicomania, es va reafirmar la derrota del codig i va suposar un important fet pel cinema americà, que a partir d’aquest moment el codig Hays va passar a segon pla.




Àlex Folguera  - Comunicació Audiovisual