“Un chien andalou”, una font d'interpretació

Ja fa uns quants dies que vam tractar a classe les pel·lícules d'avantguardes. En aquesta entrada he volgut fer un comentari sobre el film “Un chien andalou”, escrit per Luis Buñuel i Salvador Dalí, que forma part d'aquest mateix corrent. Abans, però, és convenient refrescar la memòria fent una petita introducció del cimena avantguardista, així com del moviment surrealista a partir del qual s'han traçat les principals línies d'aquesta pel·lícula.

Salvador Dalí i Luis Buñuel

Per remontar-nos als inicis del cinema avantguardista, ens hem de situar a principis del segle XX, concretament entre finals de la dècada dels anys 10 i començaments de la dècada dels anys 30, període en el qual han sorgit la major part de produccions avantguardistes. En aquest sentit, hi ha una vinculació entre cinema i avantguardes atès que hi ha un rebuig cap a les estructures de producció, disbribució i exhibició, així com també cap a les convencions i principis de la narrativa clàssica (introducció, desenvolupament i desenllaç). A més, cal destcar la identicifació del director amb l'artista ja que és quelcom rellevant. Tanmateix, un aspecte clau que es plasma molt bé en el cinema d'avantguardes és l'exploració i la reflexió que es veu reflectida als films. Això també s'aconsegueix amb l'estreta relació que s'estableix amb altres modalitats d'art com la pintura i la música.

A partit del que hem dit, veient que el cinema d'avantguardes és una forma innovadora d'aportar nous films cinematogràfics, aquests es poden agrupar en diverses corrents, entre les quals destaquen el futurisme, el dadaïsme, l'expressionisme, el cinema soviètic i el surrealisme. La pel·lícula que comentarem a continuació forma part d'aquest últim corrent que acabem d'esmentar. 

Escena impactant del curtmetratge "Un chien andalou"

El cinema surrealista és un cinema que inclou allò real i allò meravellós en el mateix espai. La temàtica dels films surrealistes gira entorn la bogeria, els somnis, l'erotisme, els impulsos irracionals, les paradoxes... Així, doncs, es pot entendre que els guions siguin fruit de l'automatisme i l'espontaneïtat. En aquest tipus de films també apareix la idea de collage, en què durant el transcurs de la projecció les escenes no responen a una lògica, i se'n presenta una d'estranya juntament amb una altra que pugui tenir un sentit lògic.

Així, doncs, “Un chien andalou”, en català “Un gos andalús” (1929), és una pel·lícula avantguardista emmarcada dintre del moviment surrealista escrita per Luis Buñuel i Salvador Dalí que es basa en l'associació d'idees reals o imaginàries relacionades amb aspectes surrealistes que es fonamenten mitjançant el subconscient. D'aquesta manera és lògic que la pel·lícula es basi en una successió d'escenes que tinguin un lligam directe o no, però que no presentin un fil conductor evident. Això també es produeix atès que la realització del guió s'ha dut a terme de manera espontània.

Pel que fa a l'aspecte temporal, hem de destacar l'escassa durada del film ja que es tracta d'un curtmetratge d'un quart d'hora de durada. Fixant-nos en els personatges, com que la durada del film és bastant reuida, n'hi ha més aviat pocs. Ja entrant en aspectes estètics i estilístics, cal posar èmfasi en què la pel·lícula és en blanc i negre i és muda amb música de fons afegida als anys 60. Per aquest motiu, només podem interpretar el film a través de les escenes que van apareixent, és a dir, amb el que podem veure i no pas sentir. Hi ha una diversitat de plans prou evident, i els motius emmarcats tenen lloc al carrer, a un pis i al bosc. Com ja s'ha esmentat anteriorment, la pel·lícula es basa en una successió d'idees sense sentit, per tant, si ens pregunten què explica el film, acostuma a ser complicat explicar una trama, atès que és difícil establir un vincle entre les diferents escenes que apareixen. Tanmateix, si que podem identificar-hi elements surrealistes, com quan surten formigues de la mà d'un home, o quan aquest mateix arrossega part de la paret amb uns frares o capellans entre les cordes. Un moment molt impactant del film és quan amb una fulla d'afeitar talla l'ull de la dona que surt en escena. També apareix el desig sexual i una certa violència, quan en un moment de la pel·lícula l'home es vol acostar a la dona i, amb això, se la imagina nua. D'aquesta manera, podem veure que hi ha molts símbols que poden fer referència al sexe, a la religió, la mort fins i tot a una certa crítica d'institucionalització de l'amor i que tenen a veure amb una vessant irracional. Per això, tenint en compte que és un curtmetratge que gira entorn la irracionalitat, es pot interpretar des de diferents perspectives, atribuint significats diversos a moments o coses que apareixen durant el transcurs del film.

A l'hora establir-ne alguna connexió amb alguna peça audiovisual més contemporània als nostres temps, hem d'esmentar el tractament de l'absurd que hi ha en aquesta pel·lícula. En aquest sentit, podem vincular-lo a l'actualitat amb videoclips de la cantant Lady Gaga. Gran part de la fama de la cantant estatunidenca es pot atribuir al seu comportament absurd. Utilitza vestits estrambòtics des d'un vestit de bombolla fins a un vestit de carn crua, Lady Gaga fa servir qualsevol cosa per expressar el seu estat d'ànim artístic. Tot i que es comporta de maneres que són considerades un absurd, la seva música segueix les regles de la tarifa pop tradicional. Això s'ha traduït en un gran èxit, amb l'últim àlbum de Gaga, Born This Way.

Lady Gaga amb un vestit de carn crua

Per concloure, hem de dir que dintre del cinema d'avantguardes, i en concret, "Un chien andaou", ha estat un referent per produccions audiovisuals més actuals gràcies al seu surrealisme i el seu estil trencador de les convencions clàssiques. Aquesta és, doncs, una altra forma d'apropar-se a l'espectador a partir de l'experimentació i l'absurd, sense la necessitat d'explicar una història ni deixar palés un argument clar, sinó donant importància a temes del subconscient, els quals es poden interpretar de moltes maneres.


 

Joan López i Soler
1r Grau en Periodisme