EM DE SER OPTIMISTES

EXISTEIX LA MORT DEL CINEMA?

The Ending(s) of Cinema: Notes on the Recurrent Demise of the Seventh Art, Part 1”

Tot té una longevitat, els humans vivim de mitjana uns 85 anys; una mosca, un dia; un gos, 15 anys; una tortuga, 100; el cinema? Realment ha mort el cinema? Curiosament començaré el comentari del text citat a la part superior de la publicació afirmant que el cinema no ha mort, està morint o morirà. O acàs a mort la pintura? la música? Res és per sempre però, tot i que el cinema ja té  cent anys i pico de vida, encara té corda per estona. Així que enfocaré el meu comentari a través de vaires visions de la mort del cinema i diverses teories a favor i en contra d'ella. 

Primer de tot explicar, tal i com el comentari exposa, que el cinema ja ha sofert varies morts al llarg de la seva vida, morts accentuades i  molt marcades per uns avenços tecnològics que es creien que extingirien el cinema per la seva novedositat i dinamització. L'arribada del so al cinema, el pas del cinema mut al sonor, aquest moment, clau en la història del cinema, va ser la fi d'una època de grans directors de la època com Fritz Lang, Eiseinstein... i gran quantitat d'actors del mut, tal i com expressa positivament The Artist o El crepúsculo de los dioses. Aquí trobem la primera gran mort d'un cinema jove e innovador que, després d'uns quants anys de prosperitat i grans genialitats com El gavinet del doctor Caligari, desapareixia per convertir-se en una nova expresió artística, la paraula prenia el protagonisme als actors i el poder visual de la pantalla desapareixia poc a poc. 

Segons aquest apartat, ja als anys seixanta, apareix la segona mort del cinema, la televisió. Una poderosa i petita pantalla que ja no cal veure en una sala cinematogràfica, fora de casa; per primer cop l'home pot veure la televisió i tot el que s'hi projecta des de casa seva, es fomenta el sedentarisme i molt més, un nou estil visual més agresiu i dinàmic amb l'espectador, que el convida a interactuar amb la televisió, sentint-se protagonista e identificat en ella.

Ràpidament entra en acció la Nouvelle Vague, un altre tipus de mort del cinema, del cinema clàssic, una "mort" provocada pel canvi que suposa a la forma de fer cinema tal i com es coneixia fins llavors i com a última defensa davant la televisió. En aquest punt es comença a entreveure el que, sembla, que haurà de ser el cinema d'aquí un temps. Les últimes pel·lícules de Godard, les quals ell considerava verdader cinema, són de caire museístic i de festivals, no comercials i lluny de les sales i la gran massa espectadora.

Automàticament, i per no extendrem un treball de final de carrera sencer, sorgeix el cinema en color, una nova mort del cinema? Això especulaven alguns intelectuals, els quals defensaven el classicisme del cinema convencional i la bellesa perduda d'aquell blanc i negre que acompanyava l'Estocolmo de Bergman, la Roma de Fellini o Rosellini i els mons de Billy Wilder. Però, el cinema va continuar endavant fent grans clàssics i films que guanyaven en estètica gràcies a la nova paleta de colors de la qual gaudien.

Finalment, la contemporaneitat i la postmodernitat. Què succeeix? La gent ja no acudeix tant a les sales, les productores pequen de poca originalitat i una gran crisis mundial afecta directament al món de la cultura, el qual en surt molt perjudicat. Pas per pas, començarem per l'aparició de la ERA DIGITAL, el pas dels negatius de 8mm i 35mm al digital HD, SD, enmagatzematge RAW... Una de les assenyalades últimes i més importants morts del cinema. Encara és cinema alguna cosa que no s'ha produit a través de la impresió de 24 fotografies per segon en un negatiu fotogràfic? Directors destacats com Quentin Tarantino defensen a mort la ultilització del negatiu com a ultima reserva i defensa del real cinema, no un món digital i volàtil en el que qualsevol persona pot crear al seu gust tot tipus de videos, un món en que es perd el sentit de la paraula cinema al no utilitzar-se ja el negatiu, és com dir-li aspirina a qualsevol pastilla moderna, com sugus a qualsevol caramel que sigui tou... Aquí tenim la mort més important del cinema, una mort que, en realitat, no ho és, només és un avanç en la història i la tecnologia que permeten innovar i millorar la qualitat dels films al meu pensar, permeten incloure-hi moviments de càmera i efectes cada cop més reals i extraordinàris, un fet inpensable anteriorment.

Finalment però, no es pot negar la poca afluència de gent a les sales... és per culpa de l'elevat preu d el'entrada? per la poca originalitat? per què està passat de moda? Tot menitra. La gent segueix mirant una gran quantitat de pel·lícules però, a casa seva. L'internet a sigut el gran culpable de la mort del cinema. La gent s'ha fet del cinema un servei propi, no una eina de consum per la qual es paga un preu, fet que enfonsa productores, actors, directors... El futur del cinema al meu parer i el de molts crítics es trova en els grans festivals i concursos cinematogràfics que es realitzen al llarg de l'any, amb grans premis monetaris i el reocneixement del film guanyador, un film que serà venerat pels més cultes i que, en un futur passarà a les sales dels museus com ho farà el negatiu, ja que, no és que es passi d emoda, és que resulta una opció molt més cara, la crisis és permanent i el cost de manteniment d'aquests celuloides és molt elevat, difícil i cuidadós. Per tant, visca el cinema, vull arribar a fer-ne, i del bo, però la manera de fer-lo serà totalment diferent a la coneguda fins ara, la seva forma d'exhibició també o serà i, el seu destí també. Soc optimista, a mort la pintura? No, la cultura sempre és viva. Això és tot.