Encara
que molts pensem que el 3D és una tècnica nova i recent, la seva història es
remunta quasi des dels inicis del cinema, encara que durant els últims anys
s’han incrementat les produccions i cada cop són més realistes. La finalitat
del cinema en tres dimensions és aconseguir
la sensació de profunditat, encara que s’estiguin veient imatges en un pla, i
açò ha costat el seu temps en aconseguir-ho.
William Freese-Greene |
La primera tècnica per fer
una pel·lícula en tres dimensions es va patentar en 1890 i ho va realitzar
William Freese-Greene, però el seu mecanisme era tan complex i estrany que
ràpidament va ser rebutjada. El següent pas en perfeccionar aquesta tècnica,
donat per Frederick Eugene Ives, va arribar deu anys després amb la seva càmera
de dues lents, però tampoc va tenir l’èxit que s’esperava. Més tard arribaria
la separació de la imatge basada en dos colors, en què s'introduïa el concepte
de les ulleres amb vidres de color blau i roig. Amb
aquesta tècnica, l’any 1915 es va fer la primera exhibició de cinema en tres
dimensions. Es van projectar tres curtmetratges: unes escenes rurals dels EUA,
una selecció d'escenes de la pel·lícula Jim
the Penman i un documental
sobre les cascades del Niàgara. Aquest nou experiment va ser un fracàs, ja que
les imatges quedaven difuminades.
Van
haver d’esperar fins a 1922,
concretament el 27 de setembre, per veure la primera pel·lícula en 3D en sales de
cinema, The Power of Love, utilitzant el sistema de dos projectors.
Fotograma de Bwana Devil |
Als anys
50, el cinema 3D va augmentar davant l'empenta de la televisió, ja que havien
d’atraure l’atenció dels espectadors que la televisió els estava furtant. Van
arribar llavors les pel·lícules en color, ja que fins aleshores el sistema de
divisió per colors feia que, encara que es rodés en color, als cinemes només
podia ser gaudida en blanc i negre. Bwana Devil va ser la primera pel·lícula en 3D a
color i el primer gran èxit de taquilla, encara que la reproducció de vegades
es veia interrompuda al haver d’ajustar
el sistema ideat per ML Gunzberg, que consistia en dos rotllos de pel·lícula
que havien projectar-se alhora i perfectament sincronitzats, cosa que no sempre
passava i per tant s’havia de corregir. A més, l'efecte tridimensional només
s'aconseguia en els seients centrals i algun que altre cop les ulleres causaven
mals de cap en els espectadors.
Posteriorment
al 3D se l’incorporaria el so estèreo amb House
of Wax, de manera que el cinema era més realista.
Abans
dels anys 70, Arch Oboler va dotar de nou d’un dinamisme al món del 3D amb la
invenció del sistema Space-Vision 3D. Ara, les imatges se superposaven a la
mateixa tira de pel·lícula i es projectaven amb un sol equip, el qual havia de
disposar d'una lent especial. Amb aquest nou avanç ja no eren necessaris dos
projectors com en els d’abans.
Als 80 la
innovació en el 3D la van fer els cinemes IMAX. En aquest cas, s'utilitzen dos
lents de la càmera per representar als ulls dret i esquerre. Aquesta gravació
queda emmagatzemada en dos rotllos de pel·lícula per separat, i després es
projecta de forma simultània. La
primera pel·lícula projectada en IMAX 3D va ser Space Station (2002), encara que el vertader boom comercial en IMAX
3D va ser The Polar Express (2004),
un any després que James Cameron realitzés el llargmetratge Ghosts of the Abyss (2003) amb la
mateixa tècnica.
Actualment,
el format REAL D és el sistema que s'està perfilant com la nova forma de fer
cinema tridimensional, ja que és un sistema que permet projectar pel·lícules tant
en dos dimensions com en tres.
Només és necessari un
projector. Aquest projecta de forma alternativa la informació
que ha d'anar a l'ull dret i a l'ull esquerre. És per això que algunes sales de cinema
convencional han començat a exhibir pel·lícules en tres dimensions, però això
sí, les ulleres continuen sent necessàries per aconseguir l’efecte. Un exemple
és Beowulf (2007), una de les primeres pel·lícules que s'ha
projectat en un cinema no especialitzat.
Però el
cinema tridimensional també està fent presència a les televisions. Avui en dia
amb les Smart Tv pots veure aquest tipus de pel·lícules i t’estalvies haver de
desplaçar-te a un cinema per gaudir de les mateixes obres i inclòs per la
televisió et resulten més barates, d’aquesta manera la televisió es torna a
igualar amb el cinema, encara que no és el mateix veure una pel·lícula en un
cinema que en una televisió.
Si el
boom del cinema 3D dels anys 50 va ser per distingir-se de la televisió i
atreure al públic perquè la gent podia veure els mateixos films des del seu
domicili, ara ens trobem en la mateixa situació. Llavors, quina serà la nova
proposta dels cinemes per tornar a guanyar-se al públic? Tal vegada un cinema
3D sense ulleres?
Raül Monterde Segura
Comunicació Audiovisual
Raül Monterde Segura
Comunicació Audiovisual
Hola Raül, m'ha encantat el teu post ja que crec que jo, com molta altra gent, tenim al cap que el 3D és un format recent sorgit de l'evolució del format audiovisual. Però no, resulta que és un format que ve des dels principis del cinema cosa que m'ha fascinat, es increible la investigació dels cineastes per tal de reflexar la realitat cada cop més versemblant.
ResponEliminaTot i així, crec que el 3D és un format que encara a dia d'avui esta en procès de millorar les seves qualitats i avançar. Un clar exemple, és que les ulleres actuals encara donen mal de cap a més d'un espectador i és un petit detall que crec que s'hauria de millorar.
Cristina Pérez Vela
Publicitat i Relacions Públiques