Elm St.

     Tràiler Dogville 2003 - Lars Von Trier

Un carrer anomenat Om, on realment no hi ha cap arbre així; un poble dibuixat sobre un fons negre; les costums i tradicions de Dogville; traïció, amor i esperança; Lars Von Trier en la seva màxima esplendor, i el postmodernisme en boca de cada un dels personatges...

Així comença Dogville (2003), una de les últimes pel·lícules del director més representatiu del Dogma 95: Lars Von Trier. Però, què és el Dogma 95? A grans trets, podem dir que el Dogma, és un moviment cinematogràfic iniciat l’any 1995. Bàsicament, el que reivindicaven era que, no es necessitaven grans pressupostos per realitzar pel·lícules, i que comptant amb baixes despeses es podien realitzar grans realitzacions cinematogràfiques. Per altre banda, el Dogma 95 tenia una sèrie de normes les quals havien de seguir al peu de la lletra per a realitzar cada una de les pel·lícules. Una de les normes més importants i més visibles en les pel·lícules, és el fet d’utilitzar càmera en mà. D’aquesta forma es dóna un toc més realista a la pel·lícula i un apropament al públic.

Però davant de les característiques del Dogma, on queden les petjades del Postmodernisme?

Des del meu punt de vista, Dogville (2003), és una pel·lícula que aconsegueix aplicar i mesclar les característiques Postmodernes juntament amb les del Dogma. Principalment s’hauria de parlar d’una de les característiques més importants: la creació d’una macrohistòria juntament amb una microhistòria. En primer lloc tenim la gran història que seria la que gira al voltant del poble d’ençà l’arribada de Grace; la personatge s’integra en el dia a dia dels diferents habitants de Dogville, amagant la seva veritable personalitat i la seva història que porta a l’esquena. És tan important aquest seguiment del dia a dia del poble, que a vegades sembla com si el veritable passat de Grace, s’oblidés i la pel·lícula se centres pràcticament en tot el que passa en el poble. D’aquesta manera, també s’ha de parlar d’un creuament de camins: una fugitiva arriba al poble alterant totes les tasques diàries dels seus habitants. Cal remarcar que, aquest és un recurs molt utilitzat en pel·lícules de Quentin Tarantino (com per exemple, Pulp Fiction 1994, on clarament es veu les diferents vides de cada personatge que en un punt concret, es creuen i es converteix en una de sola). El mateix passa a Dogville: cada personatge, cada habitant té una “funció” diferent en el poble, Grace tampoc és menys. En el just moment que ella arriba al poble, tots els seus habitants s’uneixen i canvien el seu rol per optar-ne un de més reivindicatiu i agressiu: mostrar certa amabilitat a Grace, però a la vegada amagar les seves intencions.

Altra cosa a tenir en compte (i molt recorrent en el postmodernisme) i que Trier porta a terme a la perfecció, és l’eliminació de les fronteres que separen la vida privada de la pública. Des de bon principi de la pel·lícula, podem veure que el poble està dibuixat sobre un terra negre, deixant així a l’ull de l’espectador qualsevol acció que s’estigui duent a terme en qualsevol casa del poble. Per tant, i per molt que les accions interiors de cada casa no siguin d’especial interès durant el transcurs de la pel·lícula, es perd el concepte d’intimitat per a donar via lliure i reconvertir la vida privada en vida pública. Per altre banda, cal remarcar que, el fet de tractar-se d’un poble molt petit, cada una de les accions que es duen a terme per cada personatge, són conegudes per a qualsevol habitant. Tal i com passa actualment en un poble, tothom sap de tothom, d’aquesta manera tornaríem a parlar de la pèrdua de la intimitat.

Podríem catalogar-la amb una característica molt recuperada en la postmodernitat: el Streampunk. La pel·lícula està ambientada cap als anys 1930. D’aquesta manera, les innovacions en àmbit tecnològic són escasses (cal remarcar que Estats units, en aquell any, es trobava en plena crisi financera). Tot i així, en el poble hi podem trobar la figura d’inventor: Ben. Ben des de bon principi se’ns presenta com a un personatge amb alguna malaltia degenerativa que l’impedeix créixer i desenvolupar-se a nivell intel·lectual. Tot i així, és ell qui amb el seu enginy (que mai ha pogut mostrar al poble) desenvolupa i crea un objecte per a castigar a Grace. Aquest objecte inventat, no és altre cosa que una roda de ferro lligat a una cadena. Aquest objecte (de martiri? De càstig? De burla?, en parlaré més endavant) és molt representatiu, ja que el poble, tot i estar endarrerit (en comparació a la ciutat), no deixa de mostrar aquelles ganes de seguir prosperant. Per altre banda, Lars Von Trier, posa el punt de mira en les pel·lícules del segle XX en les quals, tenien via lliure per a inventar i crear nous objectes.

En el moment de gravar la pel·lícula, Lars Von Trier va decidir que, tots aquells objectes que considerava de vital importància en la pel·lícula, no serien dibuixats, sinó que serien reals (recordem la figura del gos, que no està en carn i ossos, però sí que està dibuixat). Tot i així, moltes vegades, s’enfoquen certs objectes que al final es veu que no tenen cap mena de funció en la pel·lícula. Així mateix, també hi ha moltes converses que no tenen la mínima funció de fer avançar la pel·lícula, ni de desencadenar el no-happy end que tindrà. Un exemple de tot això, són les converses que es tenen al voltant de la grosella, en la qual es van explicant els postres que es fan amb aquest fruit.

Per altre banda, cal parlar de l’ambigüitat i les intencions poc clares de cada personatge. Principalment, el poble es mostra desconfiat davant de l’arribada de la Grace, tot i així i gràcies a la retòrica de Tom, el poble accedeix i accepta donar-li una oportunitat i a acceptar-la en la seva vida quotidiana. Passat el transcurs de dos setmanes, el poble canvia de rol i passa de mostrar-se amable a ser cruel, desvergonyit i dolent cap a Grace (moment en què comencen les violacions, les mentides i l’explotació de treball). Cal remarcar que, un clar exemple d’aquesta ambigüitat i canvi de rol, queda molt reflectit en el personatge del Tom. En Tom, des de l’arribada de Grace, es pren la seva integració en el poble com a un objectiu, una meta. Poc  a poc, i a mesura que transcórrer l’acció, ell s’enamora de Grace, i segueix protegint-la i ajudant-la a la integració. Per contrapartida, i com a clímax i exemple de la seva falsa personalitat, Tom ha de decidir entre la Grace o la confiança i l’admiració que té en el poble. Finalment, la pel·lícula acaba fent un gir de 360º, aconseguint que el personatge que simpatitza més amb l’espectador, acaba sent el dolent de la pel·lícula: Grace, acaba retornant tot el mal i tot el dolor al poble en forma de matança i destrucció del poble.

Cal remarcar que, Lars Von Trier, no vol que els espectadors que estiguin visualitzant la pel·lícula, siguin mers espectadors, sinó que mitjançant les reflexions filosòfiques i les diferents accions dels personatges, fa que l’espectador reflexioni sobre el que està veient. Per tant, estaríem parlant d’un espectador actiu, el qual se sotmet i interactua amb la trama de la pel·lícula.

Finalment, m’agradaria parlar de la hibridació de temes i la intertextualitat. A simple vista i a priori, Dogville, fa moltes referències als diferents pensaments que va tenir el filòsof Thomas Hobbes: “L’home és un llop per als altres homes”, on Hobbes, reivindicava que per molt que intentéssim ser bones persones, sempre portàvem dintre nostre certs actes, pensaments o intencions que acaben sent dolentes per als altres homes. Així mateix s’hi pot veure la idea de què som uns depredadors, i que les nostres necessitats vitals, per molt que intenten reprimir-les, acaben florint en els nostres actes, sortint a la llum i aconseguint el dolor.

Per altre banda, i des del meu punt de vista, la pel·lícula té moltes referències Bíbliques. Tom, el predicador, el profeta; Grace, una mescla de Jesús i Maria Magdalena; l’encarregada de la botiga del poble, la figura de governador romà que no fa altre cosa que posar traves i pals a les rodes a Grace; el poble en si, que actua sota la ira, les ordres del govern i de Tom; la revenja de Grace, a mode de càstig que el mateix Jesús fa caure sobre el poble en forma de tormenta; la poma, com a representant de la fruita prohibida; i la figura d’un Judas, un traïdor, que es podria englobar a cada un dels diferents habitants, a mode de terror psicològic.

Des del meu entendre, les diferents referències a la Bíblia són abundants en cada un dels personatges. El profeta, Tom, convenç al poble de què Grace, serà beneficiosa pel dia a dia dels habitants, tal i com van fer els diferents profetes de la Bíblia, convencent que la religió cristiana és la salvació a tot. Grace, com a personificació de la figura de la bellesa, l’amor i la temptació, que acaba sent violada per tot el poble, castigada, martiritzada i humiliada. Amb ella, l’aparició de l’eina de càstig, es converteix com a unió principal amb aquestes referències (i molt comparable amb la corona d’espines, i la creu que carregà Jesús). Per altre banda, també tenim la figura del traïdor, que està molt present en la pel·lícula des del punt que Grace decideix escapar de la maldat del poble: t’ajudo, però et traeixo portant-te de nou al poble, i explicant les teves intencions a tothom. I finalment, el càstig final que desenvolupa Grace, que es podria comparar amb el càstig que Jesús va portar al poble de Jerusalem, poc després de ser penjat en la creu.

Per acabar, i a mode de conclusió, m’agradaria fer especial esment a un “record” que he tingut després dels diferents visionats de la pel·lícula. A Espanya, durant els seus inicis en el món cinematogràfic, moltes de les pel·lícules, també comptaven amb un decorat auster i realitzat a mà. Lars Von Trier, d’alguna manera, recupera aquesta forma de fer les pel·lícules per a realitzar una pel·lícula amb aquestes mateixes característiques. Una pel·lícula espanyola que em recorda molt, és la de El Asfalto (1966), on el carrer on transcorre tota la trama de la pel·lícula també estava realitzada sobre un plató, i només es representaven aquells elements que eren importants o transcendents per a la pel·lícula.

Des del meu punt de vista, Dogville, és una pel·lícula que juga amb les característiques pròpies del Postmodernisme amb les del Dogma 95. Per altra banda, Lars Von Trier, ha sabut crear una pel·lícula que juga amb una trama psicològica juntament amb una barreja de terror i suspens. La podríem catalogar com a fals documental? Des del meu punt de vista, és una pel·lícula, on l’adjectiu de fals documental s’hi podria aplicar de forma correcta, ja que d’alguna forma, i amb les diferents intervencions dels personatges, s’aconsegueix intimidar i conèixer les diferents costums d’ells.

Tot i així, Dogville, és una pel·lícula que no deixa diferent a ningú. La capacitat per introduir-te en la trama és fantàstica, cosa que fa amè el seu visionat. Els jocs de poders, la por, l’amor, les falses aparences, les traïcions, el poder, i el joc de mirades, paraules i canvis de rols, són elements fonamentals.

Marc Fàbregas Roselló

URV - 1r Grau Publicitat i Relacions Públiques