Holy Motors (2012), la nova producció del director francès Leos Carax, és considerada una de les obres amb més genialitat i originalitat del cinema actual. Discordant i estranya, aquells que l'han vist poden afirmar que, el que és Inception pels somnis, Holy Motors ho és pel cinema.
La pel·lícula segueix la història de Monsieur Oscar (Denis Lavant), un actor que, amb la seva limusina, la qual també utilitza com a camerino per maquillar-se i disfressar-se, arriba a totes les seves "cites" on es transforma en persones completament diferents. En un mateix dia pot arribar a ser una dona vagabunda, un home boig que rapta a una model (Eva Mendes), un assassí a sou, un executiu, un pare de família, un actor d'animació... Però tots els papers els viu d'una manera tant realista i intensa que et fa preguntar-te fins quin punt està actuant. Què és realitat i què és ficció? El film s'obre amb la imatge d'Oscar aixecant-se en una habitació de caire màgic i obscur, la qual porta a una sala. Quan ell hi entra, descobrim que és una sala antiga de cinema, ocupada per un públic hipnotitzat per la pel·lícula The Crowd (1928). Més tard, en una de les escenes dintre la limusina, veiem una part de la partitura de la pel·lícula Entr'acte (1924) de René Clair. Amb tot això, podem afirmar que Holy Motors és un tribut al cinema mut, una celebració al cinema en general, a l'efecte que té sobre el públic i com aquest pot transformar la realitat.
Tot i que des del primer punt de vista la pel·lícula sembli no tenir una narrativitat coherent, això no impedeix que el film es pugui entendre, doncs cada "cita" és individual, no existeix cap relació entre elles, excepte el seu actor principal, Oscar. Es pot observar com cada una de les cites a les que atèn ens porten a través dels diferents gèneres cinematogràfics: terror, ciència ficció, drama, musical, acció... Carax ens presenta aquesta peça futurista postmoderna relacionant la vida com cinema: tots som actors de la nostra pel·lícula sense càmeres i al llarg d'aquesta anem canviant de personatge. Qui som realment, i què és els que ens fa ser nosaltres? Bé, doncs per Carax tindre només una identitat és el pitjor que et pot passar. Com molt bé es pot interpretar en una de les escenes de la pel·lícula, quan M.Oscar està parlant amb la seva "filla" i aquest li diu que el càstig que tindrà per mentir serà ser ella mateixa. Tot i que al film, es pot sobreentendre que el que és la realitat és el que succeeix dintre la limusina, la qual ens recorda al llargmetratge de Cronenberg, Cosmopolis, al final descobrim que no són solament simples vehicles, sinó que són els holy motors, el motor del cinema.
Des de sempre, la
publicitat ha tingut el principal objectiu d'oferir impactes audiovisuals per
tal de vendre un producte, un servei, o una recomanació. Són molts els
professionals del camp audiovisual els quals treballen amb tècniques i formes
que cridin la nostre atenció, i que per tant, faciliti la memorització dels
productes que ensenyen. La publicitat, moltes vegades (per no dir sempre),
molesta, ens persegueix, ens atabala, ens fa cantar les seves cançons, i sí,
ens fa modificar les nostres formes de vida i la nostre cultura. Podríem
catalogar-la com a un gran monstre modificador de la nostre societat? Una arma
per transmetre conductes, cultures i valors? Una forma de veure'ns reflectits
en la gran pantalla? Un Big Brother (com
en el famós llibre 1984) que ens controla i ens manipula? No ho sabrem mai del
cert. El que si podem afirmar, és que la publicitat està aquí, ha viscut, ha
sobreviscut i batallarà per a quedar-se (Veni,
Vidi, Vici).Però, podríem
considerar la publicitat com un intent d'acostament de les grans marques cap
als seus consumidors i la societat? Podria ser un reflex del moment social i
econòmic que vivim?
Si posem la mirada
enrere, veurem que el material audiovisual que teníem cap als anys 80, estava
molt recarregat de pessimisme. Coincidint amb la fi del moviment hippie, la societat estava vivint un
moment de canvi. Manifestacions, primaveres, reivindicacions dels drets de les
persones, demandes de canvis en el món laboral, social... la societat estava
malament. Els milers d'artistes i directors cinematogràfics, van entrar dintre
el "bucle" del pessimisme i creien que tot estava fet, tot estava
inventat. Què es podia fer per tal d'intentar ser creatiu i innovador? Només
s'hi podia veure una única solució i una via lliure per sortir del pas:
reinventar, agafar tot el que estava creat, i tornar-ho a treure al mercat però
amb modificacions que es poguessin ironitzar el que ja s'havia fet. O com el
moviment del streampunk, que posaven
la mirada enrere i tornaven a agafar la nostàlgia de poder imaginar objectes i
elements que es podrien inventar. El fet és que la societat estava en
decadència. Ens trobarem en un període igual? Estarem vivint una Segona Postmodernitat?
D'ençà l’inici de
la crisi econòmica que ens afecta des del 2008, la nostra societat ha entrat en
un període de decadència, mal estar i pessimisme. Cada vegada són més les
persones que creuen que hem de viure el dia a dia, sense pensar en un futur: hi
haurà futur? Que en serà de nosaltres en els pròxims anys? On estarem? La veritat
és que moltes respostes sobre el nostre camí i el nostre destí, segueixen
obertes, expectants a trobar una resposta. Cada vegada són més les persones que
es troben en la situació de desocupació laboral, i per trist que soni, cada
vegada hi ha més desocupació. Tot això fa que la societat en general, entri en
una espècie de bucle de pessimisme i d'alteració de la seva conducta i del seu
estat psicològic. La gent se sent sola, sense ningú amb qui confia ni
recolzar-se. Tots sabem del cert que, un dels nostres objectius en aquesta vida
és el fet de tenir una ocupació laboral, d'aquesta forma, ens sentim realitzats
i útils en la societat (m'agradaria dir que, aquest "fenomen" ja el
vaig "criticar" amb el meu Treball de Recerca). Però malauradament,
totes les persones que actualment no en tenen, es senten inútils i "poc
servibles" en la societat. Cada vegada són moltes les persones que, per
molts estudis universitaris que tinguin, ajuden (i dic ajuden amb un toc irònic), a créixer i augmentar les taxes d'atur
del nostre país. Dia rere dia, són més els casos de violència i morts que els
mitjans de comunicació intenten amagar amb altres notícies per tal de desviar
l'atenció de l'opinió pública. Crec que, ara mateix, podríem recolzar, afirmar
i canviar, allò que sempre hem sentit: Els
diners no fan la felicitat; per un: Els
diners fan la felicitat. Actualment, si realitzéssim un estudi sobre el
grau de felicitat de la població, els números estarien en negatiu i amb unes
taxes elevadíssimes de no-felicitat.
En definitiva, ens sentim sols.
La publicitat,
sempre ha sigut un reflex sobre l'estat de la societat: quant l'economia global
anava en augment, els mitjans de comunicació eren una batalla campal entre la
competència de preus i de productes. Molts impactes publicitaris intentaven fer
que el públic consumidor d'una determinada marca, es canviés i comencés a
consumir productes de la competència. El fet és que tothom estava amb un bon
estat anímic, i per tant, els publicistes i comunicadors, no s'havien de
preocupar pas pel que la societat pogués pensar ni sentir. S'havia de vendre,
consumir i produir; s'havia de cridar l'atenció del públic amb espots i
impactes publicitaris de gran format i amb una gran despesa econòmica darrere
de cada campanya. El cert és que, actualment cada un dels impactes publicitaris
que rebem pels nostres sentits, ha canviat de rol. La societat no es troba en
un estat anímic alegre (sempre hi poden haver excepcions, està clar), sinó que
la situació actual és molt preocupant. La gent se sent sola, i necessita sentir
el recolzament d'algú altre el qual li digui: "Ei, tot i que et recordem i volem que consumeixis els nostres
productes, estem amb tu".
Ara per ara, i la
meva opinió és que, la batalla campal que abans deia que feia sis anys podíem
veure en els impactes publicitaris, ha desaparegut per complet. No vull donar a
entendre que actualment estiguem exemptes de veure una certa competència entre
les diferents marques, sinó que vull fer especial referència al fet que, el
caire competitiu de la publicitat ha estat atenuat per tal d'oferir el seu
costat més càlid i fer-se més proper al ciutadà afectat per la crisi. Per tant,
abans podíem veure en alguns espots publicitaris algunes vides
"elitistes" (gent amb una certa classe social), per passar a veure
escenes d'una vida quotidiana on un dels punts més importants a transmetre és
que per molta crisi que hi pugui haver, hem de seguir cuidant dels nostres.
Un exemple d'això,
seria l'espot publicitari que va realitzar aquest mateix any la marca de llet: Central Lechera Asturiana, creat per
l'agència publicitària Bassat Ogilvy.
Espot Central Lechera Asturiana Febrer 2013
Tal i com es pot
veure, el missatge d'esperança el qual es crea, és l'element central d'aquest
espot. Tot i les penúries que estigui passant aquest país, s'ha d'apostar pels
joves i els nens (en aquest cas). Un missatge en el qual s'apel·la als
sentiments i a les emocions, per demanar que els nens intentin créixer feliços.
Tot i així, si es llegeix entre línies el missatge publicitari, veure'm
clarament que "es demana" que la llet per excel·lència, per preservar
i aconseguir la felicitat en cada casa, és la llet de la marca Central Lechera Asturiana.
Però, aquest intent
d'acostament a la societat, no només es pot veure en aquest espot; sinó que
aquests mateixos missatges els quals estic fent referència, s'estan tornant
l'element central en cada un dels espots publicitaris. Un altre bon exemple
d'això, seria l'espot que va fer la fundació Once pels seus 75 anys (que també ha sigut creat per l'agència
publicitària Bassat Ogilvy). La Fundación Once, des de sempre ha apostat
molt fort per intentar construir la igualtat sense importar el fet de tenir una
discapacitat que redueixi les capacitat psíquiques d'una persona. Tot i així, i
tal i com diu en un determinat moment de l'espot, hem d'aconseguir tenir
il·lusió i energia en tot moment per sortir endavant. Repeteixo, que s'aposta
molt fort per aquest col·lectiu (i que des del meu punt de vista, si ho portem
a la situació social i econòmica actual, és un dels més afectats per la crisi),
tot i així, per tal d'esborrar els estereotips que creem nosaltres mateixos, l'espot
no deixa de fer referència a la societat en general.
Espot Fundación Once Desembre 2012
Per tant, i per
tancar aquesta reflexió, m'agradaria establir un debat i que deixéssiu les
vostres opinions respecte la meva. Vull deixar constància que en tot moment,
aquesta reflexió és pròpia i que per tant, és totalment discutible.
Encetava aquesta
entrada remarcant els objectius comercials de la publicitat des dels seus
inicis. Grans empreses i marques, inverteixen en publicitat per a donar a
conèixer els seus productes, i d'aquesta manera, aconseguir molts més clients.
Any rere any, les aportacions audiovisuals que s'han fet en el camp
publicitari, han anat augmentant, aconseguint que cada espot cridés molt més
l'atenció, i que per tant, d'aquesta forma, s'aconseguís "memoritzar"
d'una forma més fàcil. Des del meu punt de vista, la publicitat ha anat
evolucionant i s'ha anat acostant (cada cop més) cap a la població. Per sort (o
per desgràcia), és la primera crisi econòmica que visc, i per tant, la meva
reflexió pot ser nul·la. Però d'ençà l'any que vaig decidir estudiar Publicitat
i Relacions Públiques, poc a poc, m'he anat fixant molt més en els anuncis publicitaris,
i he aconseguit veure'ls des d'una altre òptica. Al meu entendre, la
publicitat, sempre ha hagut de recrear escenes que fossin properes al públic al
qual es vol dirigir. D'aquesta manera, si s'està anunciant un producte encarat
cap a un públic "adinerat" les imatges i el fraiming que se'ns mostrarà, seran pròpies de la
"categoria" que se li vol oferir al producte. Tot i així, d'ençà que
vam entrar en aquest període de crisi global, la publicitat ha deixat
d'oferir-nos grans imatges on es podien veure famílies en bona posició
econòmica, per tal d'oferir-ne amb famílies humils i que d'alguna forma, estan
afectades per la crisi. És obvi, que si portem aquesta reflexió al mercat dels
perfums i altres productes més cars, les imatges que hi podrem veure seran les
de sempre: situacions elitistes i d'alt
standing. Tot i així, les marques que han sigut sempre més familiars, han
canviat totalment el seu rol, i estan començant a oferir escenes per potenciar
l'esperança i l'esperit que ha de seguir viu tot i estar en temps de crisis.
Cal dir que, darrere d'aquest missatge positiu, també hi juga un terreny
important el fet de remarcar la idea de què tot i la situació aquella marca
sempre estarà allà.
Des del meu punt de
vista, tal i com passava en l'era de la postmodernitat que a l’inici d'aquesta
reflexió esmentava, crec que ens estem trobant en una situació igual, si més
no, semblant. Tot està inventat, i com aquell qui diu, tot està fet. Què hem de
fer per cridar l'atenció? Tal i com ens cantava Bob Dylan: "Els temps canvien", però sincerament, crec que el nostre
temps canvia i cap a pitjor. No vull entrar en una discussió política ni
social, però al parlar de comunicació, és inevitable parlar d'aquests dos
termes. Tot i així, crec que estem revivint el mateix context, i que per tant,
el millor que es pot fer es recrear, i aprofitar qualsevol cosa i element per
tirar endavant.
Així doncs, creieu
que el món publicitari s'està transformant i està aconseguint fusionar el caire
tradicional de la publicitat juntament amb el context social? O bàsicament és
una altra tècnica de màrqueting per tal d'aconseguir més consumidors? Creieu
que és possible aquesta fusió del caire comercial amb el context social, o
bàsicament s'està apel·lant als sentiments i les emocions de les persones per
tal d'aconseguir el seu objectiu? Podríem parlar d'una nova tècnica de
màrqueting?
Gràcies pel vostre
temps!
Marc Fàbregas Roselló - Grau en Publicitat i Relacions Públiques
La “Vida de Brian” dels Monty Python pot semblar una pel·lícula simplement còmica i desmitificada sense gaire sentit, però hem d’advertir que conté varis detalls històrics de gran interès. Primer de tot, però, m’agradaria fer una petita introducció del que van ser i van suposar per la cultura britànica els Monty Python, un grup britànic d’humoristes que van sintetitzar l’humor britànic dels anys 60, 70 i 80. Van obtenir la fama amb la sèrie de televisió Monty Python’s Flying Circus (El Circ Ambulant dels Monty Python), una sèrie basada en sketchs breus que en moltes ocasions incloïen una càrrega de crítica social i on l’absurd total i el surrealisme tenien un paper important. Podríem dir que, d’alguna manera, suposen el paradigma de l’humor anglès. El seu estil irreverent, flegmàtic i de marcat accent sexual, els hi ha proporcionat major popularitat ara que quan estaven en actiu, per allà els anys 80. Amb la seva presència van aportar no solament un humor absurd, sinó que ens van mostrar una filosofia de vida centrada en l’acceptació d’una vida rutinària, plena de tòpics i vulgaritat.
La pel·lícula comença amb un to molt cerimoniós que aviat es trenca amb la intervenció de la mare de la criatura... Comencem ja amb les confusions i els mal entesos quan els Reis Mags es confonen d’estable. La història del Brian adult comença amb l’assistència a un dels suposats sermons que el Jesús va fer; malgrat això, els Python focalitzen l’atenció en una absurda discussió entre alguns dels assistents, que ve motivada per una acusació de “narizotas” (cal tenir en compte que els Python sempre jugaven amb les dobles lectures entre els nassos i els jueus, llençant-los dures crítiques).
Continuem parlant del personatge de la mare del Brian, que suposa l’antítesi de la Verge Maria, i podem dir que es tracta d’un personatge groller, molt interessat i que es prostitueix a la milícia romana oblidant-se del patiment del seu poble (jueu). Per l’altra banda, l’aparició d’una bona quantitat de predicadors, fa referència a un moment històric en què la gent necessitava ser guiada, necessitava escoltar i creure en allò que se li estava explicant. Per aquest motiu, al Brian li apareixeran tota una sèrie d’adoradors als que ni tan sols pretenia parlar. Ràpidament, Brian es converteix en un Déu al que cal adorar; un Déu en el què es creu amb els ulls tancats faci el que faci o digui el que digui. Cada acció seva, desemboca en una interminable discussió entre els seus seguidors i les interpretacions que se’n poden fer. Curiosament, els seus seguidors, passen a multiplicar-se per centenes en qüestió d’una nit, sense cap tipus de criteri.
Tornant a parlar del rerefons cultural de les aportacions dels Monty Pyhton, veiem el “treballet” que ha de fer Brian per al grup; quan comença a fer pintades a les parets contra els romans, i és sorprès in fraganti, el soldat romà l’obliga a fer un repàs de les declinacions llatines en tota regla i a fer 100 còpies. En definitiva, un dels ensenyaments que els Monty Python ens volen fer entendre durant tot el film, és que aprenguem a pensar per nosaltres mateixos, que reivindiquem la nostra individualitat i la nostra autonomia, i ho fan a través de la figura del Brian (seudoJesús) en un dels moments importants de la pel·lícula, quan es dirigeix a les masses des de la balconada de la seva humil casa.
Com a curiositat i per comprovar de nou la transcendència i la importància del grup humorístic que ens ocupa, cal dir que el propi George Harrison (membre de The Beatles, possiblement el grup musical més conegut del món), hi apareix, per petició pròpia, a la pel·lícula, i a més a més, n’és el productor principal.
El final de la pel·lícula, és una exaltació a la vida, i com és molt recurrent i típic en els Python, es redueix a una cançó, que ha passat a ser mundialment coneguda com un cant a l’optimisme amb l’estampa dels crucificats de fons que ballen al seu compàs: Always look on the bright side of life (Mira sempre cap al cantó brillant de la vida).
Explicats els principals moments i escenes de la pel·lícula, cal fer un últim apunt: la Vida de Brian no és cap crítica ni a l’Esglèsia com a entitat, ni com a religió ni res per l’estil; el que pretenien Monty Python, era, com no, fer riure, i ho fan agafant la història d’una figura universal com a marc de referència. Així, al recórrer els passos de la vida de Jesús, el que pretenen i aconsegueixen és crear una història que ens desperta el nostre costat més humà, amb un principi i un final (trist o alegre i esperançador?) La resposta està en la cançó.
Cuatro va aterrar al panorama televisiu espanyol per cobrir la vacant que deixava el Canal Plus, del mateix Grup PRISA. L'aposta era agosarada: obrir un canal gratuït per tal de poder competir les 24 hores amb les úniques televisions existents en aquell ja llunyà (en temps i tele) any 2005. Cuatro va néixer amb la voluntat de deixar de banda el cinema (intenció de què va desistir pocs mesos després de sortir a l'aire) i d'abocar-se a una televisió dirigida a un públic jove i amb un contingut innovador, tot inspirant-se en formats de programes que ja tenien èxit a d'altres televisions europees o dels Estats Units.
I si Cuatro té algun buc insígnia (amb perdó dels ja emèrits Gabilondo, Lama i Carreño), sens dubte duu el nom de Callejeros. Aquest programa, que ja s'ha fet un lloc en la vox populi televisiva, acumula vora 350 edicions repartides en les vuit temporades en què el canal l'ha mantingut en antena: des de 2005 fins avui. Callejeros respon a un dels formats emmarcats en el si de la Neotelevisió; una de les noves formes que justifiquen el trencament amb els trets que, històricament, havia caracteritzat l'espectre televisiu des del seu naixement.
Es tracta d'un docureality que presenta, ja en la seva definició, la primera disjuntiva pròpia de la Neotelevisió: és un informatiu que, a més, entreté o és un programa d'entreteniment que, a més, informa? O altrament dit: no ens podem permetre de catalogar Callejerosnomés en el camp de la ficció o només en el de l'entreteniment, atès que el programa es dedica a retratar determinades realitats (funció informativa), però se centra en aquells aspectes, com ara espais o protagonistes que poden captar d'una manera més fàcil l'atenció de l'espectador (funció d'entreteniment).
A més, Callejeros també incorpora d'altres característiques intrínseques de la Neotelevisió. Així, és una clara demostració del fet que no tan sols l'star-system del moment pot dominar el protagonisme televisiu, sinó que la gent anònima i els seus problemes quotidians també poden ser objecte del focus d'atenció d'aquests tipus de televisió. Aquest era, segurament, un dels vessants principals del programa que es palesava, sobretot, en les primeres edicions (atès que, actualment, ha anat fent un gir cap a una òptica més sensacionalista), tal com podem veure en la primera edició de Callejeros, que recollia el desenvolupament d'un part:
Callejeros, tant en els seus inicis com actualment, que, com s'ha dit, té un punt més groc (enfoca realitats com la misèria, la nit o la delinqüència), no deixa de ser un programa de reporters que segueix una temàtica determinada en cadascun dels seus programes. La controvèrsia que hi podem trobar és en la funció de creació de realitats que el programa duu a terme: mostren com a comunes determinades situacions que ben segur que no ho són, tan sols pel fet d'atraure públic i donar èmfasi als aspectes que poden suscitar més polèmica o crear més crítiques. A tall d'exemple: moltes de les frases de joves ebris que després tenen fama gràcies a programes de zàpping, són una mostra representativa de qualsevol dels controls d'alcoholèmia que tenen lloc a les carreteres? És evident que no, cosa que fa paradoxal el fet que es dediquin uns quants minuts del programa a aquests 'espectacles' que no tindrien lloc si no hi hagués una càmera. Evidentment, aquest és un dels exemples més paradigmàtics d'aquesta realitat no-existent (o 'anecdòticament existent') i creada, a partir de la presència d'una càmera, per la televisió i el docureality Callejeros:
Cal entendre el fet que no tan sols es tracta d'un programa estrictament documental, sinó que també vol un punt d'espectacle, basat això sí, en la quotidianitat. La pregunta és si la quotidianitat (la part de 'reality' del docureality) de Callejeros és real o no; si és comuna o s'aproxima més a les realitats que reflecteixen els reality shows (aquestes sí, més hàbilment determinades per tal de generar polèmica). I sí és així: Callejeros ha perdut la seva part de 'documental'? Tot plegat, preguntes per a una reflexió per tal de mesurar el biaix d'allò que ens mostra Callejeros.
L'aproximació del programa a les característiques de la premsa groga vénen marcades també pels reportatges enregistrats als barris i zones més empobrits de les principals ciutats de l'Estat espanyol. La quotidianitat reflexada aquí ja no és la de la ciutat sinó la del barri més pobre de la urbs.
Així, per posar un exemple, quan el programa fa un reportatge de Madrid, se centra en el barri de Lavapiés (i també en la Puerta del Sol, d'on només mostren actes delictius com ara robatoris); quan es roda a València, entren a les cases més modestes del Cabanyal i a Barcelona, al Raval:
És obvi que aquestes realitats existeixen i que no cal amagar-les, però tornem al cap del carrer: en tant que 'reality', Callejeros hauria de mostrar d'altres vessants de la ciutat de Barcelona. El fet que no ho faci evidencia el tret dels reality show de crear espectacle, amb la diferència que Callejeros els busca fora i els fa passar per habituals.
Amb tots aquests elements damunt la taula, Callejeros presenta les característiques habituals, en major o menor grau, d'un docureality, format pròpiament característic de la Neotelevisió. Ara bé, pot (o podrà) preservar la condició de programa entre la informació i l'entreteniment, o el seu acostament a la premsa groga ha sentenciat aquesta definició? Capritxos de la Neotelevisió.
Después de su muerte, Marilyn
Monroe es una figura que ha mantenido su imagen en pleno auge a pesar de haber
dejado el escenario hace medio siglo. La chica rubia que cautivó al público, generación tras generación, logró ser objeto de deseo e inspiración para muchos.
Podíamos estar frente el origen de un mito, de una marca o de un icono que ha
creado una tendencia que, según mi parecer, deberíamos tener en cuenta.
La estrella de Hollywood nació el 1 de junio
de 1926 siendo bautizada con el nombre de Norma Jean Baker. Tras esa magia que
desprendía su rostro joven, se escondía una infancia difícil que llegaría a
afectar su futuro tanto en sus relaciones sentimentales como en la fama que
ella misma logró conseguir. Así pues, su
niñez fue dura; por un lado, desconocía a su padre, y por otro lado, su madre
no podía hacerse cargo de ella debido a sus problemas económicos y emocionales.
De este modo, su infancia tormentosa, llena de abusos sexuales y familias
inestables dejó huella y marcó su vida para siempre.
Hay que decir que fue en los años 40 cuando
empezó su gran carrera como modelo tras ser fotografiada para la revista Marina
Yanks mientras trabajaba en una fábrica. Sin darse cuenta, a partir de aquí
emprendió su camino hacia la fama pasando por su primer divorcio. Fue entonces,
cuando firmó por la Fox, una de las grandes empresas de Hollywood, para
trabajar de extra en el cine haciendo papeles secundarios. Por aquel momento,
Fox se encargó de proponerle el nuevo nombre de "Marilyn Monroe": el primero, por la
actriz Marilyn Miller y Monroe, por el apellido de su madre.
A partir de los años 50, Marilyn enloqueció
al mundo con su aparición en la portada de PlayBoy (1953) donde aparecía con un
vestido de escote pronunciado. Tras sus primeros pasos como modelo y actriz, el
cine la adoptó y se convirtió en un mito basado en el físico y en el erotismo, gracias
al productor William Fox y al famoso “star system” de Hollywood. La idea del “star system” era atraer al mayor
público posible a las salas de cine. Para ello, tenían que hacer líderes a los
actores y personajes, haciendo de ellos un referente para los espectadores.
Tales actores debían transmitir entusiasmo a los clientes a la vez que eran
portavoces de sus películas, además, contaban con la intervención de una gran campaña publicitaria.
Este fenómeno que triunfó con Monroe, podríamos encontrarlo, en la actualidad, en figuras como la de Brad
Pitt, Robert Pattinson, Will Smith o George Clooney, entre otros, donde se
potencia más la figura del actor que la propia película.
De
este modo, Marilyn, se convirtió en un gran artificio para la empresa de
Hollywood, actuando y siendo portada de películas con las que conseguiría su pleno éxito como: “Niágara” (1952), “Niebla en el alma” (1952), “Los caballeros las
prefieren rubias” (1953) y “Como casarse con un millonario” (1953).
Parece
increíble que la imagen de una mujer como Marilyn pueda ser tan legendaria y
recordada día a día. Y es que cuadros
como el de Andy Warhol, en el que se refleja el rostro de la estrella de Hollywood
en 1962, ayuda a que su imagen se consolide con el paso de los años. En el retrato, se potencia la estética del pop-art, donde se rechaza el uso del color
como expresión del estado de ánimo y se da ímpetu a una iconografía más
impersonal. En ella se plasman los símbolos del consumismo, el éxito, la fama
y la cultura de masas. De este modo, Warhol se inspiró y experimentó la técnica
de la serigrafía con una fotografía de Marilyn. Dicho método consiste en la
elección de una imagen a la que se transfiere cola sobre seda y así, hacer
rodar tinta para que pase a través de la seda, pero no a través de la cola. Así
los colores que utilizó mostraban a una glamurosa Marilyn Monroe como si fuera
un objeto de consumo.
Tras su
misteriosa muerte, el 5 de agosto de 1962, el icono sexual rubio,sigue siendo
imitado y adorado a días de hoy. De este modo, Marilyn Monroe, parece más viva
que nunca en el film del pasado 2011 “Mi semana con Marilyn” donde se muestra
la actriz durante una semana en el Reino Unido escapando de su rutina de
Hollywood. Es tanto el encanto que la actriz desprendía que
celebridades como Taylor Swift o Scarlett Johansson han recreado en más de una ocasión sus
escotes, sus labios carnosos y sus vestidos ajustados. A pesar de esto, su
mayor imitadora es Madonna quien se ha servido de las mismas armas sensuales en su
carrera. Por otro lado, Lindsay Lohan emuló su postura en las fotografías de
Playboy, Naomi Watts apareció con un rostro similar al de la estrella en la
revista West East y Michelle Williams interpretó el papel de “Monroe” en la
película “Mi semana con Marilyn”.
Y
es que, el fenómeno Marilyn ha embelesado tanto a cineastas, modistos,
escritores, diseñadores, pintores, fotógrafos, actrices e incluso publicistas.
Tal es el punto que la imagen de la actriz se ha utilizado en varios anuncios
para llamar la atención del consumidor. Un ejemplo de ellos es la pieza
audiovisual de la marca Chanel nº5. El video se compone por una sucesión de imágenes
de la “bomba rubia” acompañadas por un audio donde ella misma declara que para
dormir usaba tan solo “unas gotas de nº5”.
Otro ejemplo,
es el spot de Citroën DS3. En él, las palabras de Monroe son utilizadas para darnos su visión de creatividad en la campaña “Anti
Retro”. Así, de esta manera, observamos cómo Marilyn Monroe ha marcado un antes y un después
en el mundo audiovisual. Una mujer que tras casi 51 años de su muerte
sigue siendo la imagen más fuerte del deseo.
Para finalizar, me gustaría cerrar este espacio con la siguiente conclusión: Marilyn Monroe, en su día fue una estrella de Hollywood que con el paso del
tiempo se ha consolidado como una inspiración. ¿Será ella uno de los mitos que perduren con el paso del tiempo?
La meva valoració personal sobre aquesta sèrie no pot ser més bona. Ha sigut una de les poques que ha aconseguit enganxar-me i fer que cada Dilluns em senti davant el televisor per seguir-la, sent fidel a la cita (Al canal Calle 13 a les 21.30 cada Dilluns).
Així que cal donar les gràcies a Aaron Korsh, el seu creador i els seus productors executius Doug Liman i David Bartis per haver creat aquesta genial peça televisiva.
Suits la clave del éxito, va ser una de les grates sorpreses de la cadena nord-americana USA Network. Sis milions d'espectadors van veure l'estrena de la serie als E.E.U.U el 23 de Juny de 2011. La cadena per cable emissora d'altres serials televisius com Ladrón de Guante Blanco o Royal Pains, va apostar per aquesta producció d'Universal Cable Productions, una productora que forma part de la companyia televisiva de la NBC.
L'argument de la serie ja el descobrireu vosaltres quan la mireu (no seré spolier), però si que aquesta no és una serie d'advocats convencional i prova d'això és que aquesta ja s'ha emès en 29 països d'arreu del món amb números d'audiència molt positius. Té un tret distintiu, és diferent.
En essència no podem parlar d'una comèdia o un drama, en aquest sentit els crítics l'han destacat per ser una dramèdia (un híbrid entre drama i comèdia). Així els autors van saber diferenciar moments de drama amb moments còmics, donant molta més claredat al diàleg.
Evidentment el fet de que sigui una sèrie d'advocats fa que el llenguatge jurídic cobri molt més força, per això als primers capítols moltes vegades costa entendre certes coses degut a aquest tecnicisme. A mesura que la serie avança el llenguatge es molt més familiar i et convida a formar part del joc del dret. En aquest sentit la sèrie va dirigida a un públic culte però no específic, es a dir, la serie la pot veure tothom no va dedicada únicament a advocats i gent de dret.
Gravada a Toronto, presenta una estructura molt variada. Cada cas es diferent i dintre del mateix cas podem trobar altres casos i trames entre els personatges. Per això, com moltes sèries, exigeix seguir-la per poder relacionar les històries i trames. Però de ben segur que si seguiu els primers episodis us acabeu enganxant perquè presenta una estructura amb finals oberts i molta intriga sobretot. Cada Dilluns és un desitjar el pròxim Dilluns.
A tot aquest entramat d'intriga cal sumar-li també un dinàmica procedimental que recorda a series com CSI o NAVY: Investigación criminal. Aquest components de recerca i investigació dels casos i també dels que participen al cas propulsa a la seva màxima expressió la importància de la informació. El tenir informació sobre el teu oponent implica tenir cert avantatge i estar més a prop de la victòria.
Així aquest element tan competitiu que té la serie presenta un heroi que renega de la tradicionalitat d'aquest i presenta un Harvey Specter (Gabriel Macht), el protagonista, prepotent, arrogant i irònic, però que per sobre d'això idealitza l'èxit. Exemplifica la lluita i la victòria per sobre de qualsevol ètica moral. Tot i presentar tots aquests trets, l'espectador s'identifica amb aquest i veu en ell un personatge carismàtic i fins i tot comparteix les seves inquietuds i pensaments.
En aquest elitisme de l'advocacia, si presenta la imatge ja vista de Harvey Specter i la d'un altre protagonista, Mike Ross (Patrick J.Adams), que personalitza tot el contrari que el primer. Aquest esdevé un personatge amb grans capacitats intel·lectuals que es veu submergit en assumptes de drogues i que per fortuna aconsegueix una feina a Pearson&Hardman, un bufet d'advocats. Es una persona simple i que vesteix amb aparent elegància i es presenta com el contrari de Harvey Specter i es veu submergit en la dicotomia de ser com Harvey o mantenir la seva essència.
Aquesta antítesis d'ideals amaga una reflexió que s'exposa a la sèrie: El poder de la imatge. Tots els publicistes estaran d'acord amb mi que per vendre s'ha de tenir una bona aparença. Així la sèrie presenta el vestit (''traje'' en castellà) com a font d'èxit: Suits(''traje'' en anglès), la clave del èxito; el missatge és clar.
Actualment la segona temporada ja s'està emetent a Espanya i la cadena nord-americana, Usa Network i la productora Universal Cable Productions tenen pensada la emissió de la 3ª temporada als E.E.U.U. a l'estiu del 2013, sense data.
Finalment no em queda més que tornar-vos a recomanar enganxar-vos a aquesta sèrie, jo ja ho he fet.
El día 23 de abril, de hace casi trece años, apareció el reality
show más importante de España que, para alegría de muchos, todavía hoy,
sigue funcionando. Se trata de “Gran Hermano”, el programa que mejor
representa el concepto de tele-realidad.
Si recuerdas momentos como ¿quién me pone la pierna encima para que
no levante cabeza? ¡Quién! de Jorge Berrocal (GH 1), la boda entre Emilio y Eva
(GH 2), Pedro hablando con las cabras (GH 4), “Fresita” a punto de ser
aplastada por una vaca mientras gritaba “¡Aída!” (GH 5), el “nominator”
de Pepe Herrera y Dayron (GH 7), el juego de las gemelas Pamela y Conchi (GH 9), los continuos “edredonings” de Arturo (GH 11), Marta y su pinza (GH
12+1) o el accidente de Álvaro a los
pocos minutos de entrar en la casa (GH 14) estás en el sitio indicado pues
quien escribe estas palabras se declara fan incondicional del programa.
El género de los llamados reality show, tal y como lo
entendemos en la actualidad, nace en Holanda, en la década de los 90, de la
mano de George Orwell, en el momento en que se decide llevar a la gran pantalla
su novela “1984” escrita en 1948. La novela, de ficción distópica,
planteaba como vivirían los humanos en 1984 y lo imaginaba bajo la vigilancia
del Gran Hermano, líder indiscutible de una de las grandes potencias, Oceanía,
que, Orwell pensaba, estarían dividiendo el mundo. Gran Hermano era un dictador
que vigilaba a todos los habitantes mediante cámaras de vídeo (instaladas en
cada casa, oficina, escuela…) para conocer cada uno de sus movimientos y
asegurarse de que nadie hacía ni decía nada en contra del régimen. En caso
contrario, eran castigados en la habitación 101, un espacio de tortura donde se
sometía a los sujetos a aquello que les causaba más terror para borrar de sus
mentes lo que obstaculizase su amor por Gran hermano, habitación que años más
tarde daría lugar a la creación del famoso confesionario.
El gran éxito de Gran Hermano 1 llevó a los
concursantes a protagonizar una película bajo
la dirección de Antonio Hernández, en 2001.
El formato fue creado por el neerlandés John de Moly desarrollado por su productora Endemol, una
compañía perteneciente a Mediaset España Comunicación, al mismo de Mol y a Goldman
Sachs quienes también produjeron programas como “Operación Triunfo”, “Atrapa
un millón” o “Crónicas Marcianas”. Gran Hermano fue emitido
por primera vez en Holanda, en 1999, llevando a cabo la gran idea de grabar 24
horas al día la convivencia de, generalmente, doce personas desconocidas entre
sí, seleccionadas a partir de un casting previo, en una casa construida para la
ocasión a la vez que debían superar diferentes pruebas semanales. Dicho
programa, tuvo tanto éxito que fue adaptado en más de 70 países marcando un
antes y un después en la historia de la televisión y llegando así a España.
Se considera que el género de tele-realidad tuvo dos etapas: la
anterior a Gran Hermano y la posterior. Así en 1948, en España, ya
apareció el primer reality show. Llevaba por nombre “¿Quiere usted ser torero?” y trataba de una serie de participantes que se reunían en la
plaza Vistalegre de Madrid para demostrar que reunían las cualidades para ser
toreros.Resulta difícil imaginarse a
nadie viéndolo ya que ¿quién tenía televisión? Se conoce, sin embargo, que en
ese mismo año habían emisiones regulares de televisión únicamente en Estados
Unidos y Gran Bretaña.
La absoluta realidad es lo que nos ofrece este programa junto con
galas y debates que conforman la parte de talk show. Los concursantes
son la clave, pero ¿sabías que muchos de ellos acabaron sufriendo problemas
psicológicos? En Polonia, el concursante Ireneusz Grzegorczyk enloqueció
durante su estancia en la casa por lo que fue expulsado;lo hicieron con camisa de fuerza llevándole a
un manicomio después de que se subiera al techo de la casa, en calzoncillos,
gritando que nunca se rendiría. En Estados Unidos, Justin Sedik le puso un
cuchillo en la garganta a su pareja por lo que fue retirado. Lo mismo le
ocurrió a Scott Weintraub quien enfurecido empezó a lanzar muebles. En
Argentina, Emanuel le practicó el juego de la asfixia a una de sus compañeras
tapándole todas las vías respiratorias para producirle el desmayo.
La realidad no tiene límites y queda demostrado. Alemania, fue la
primera edición, sin fecha de finalización previa, ubicada en una villa
artificial con tres casas, una granja, un taller, una factoría de textil, un
supermercado, un gimnasio y una iglesia. El record de días de encierro: un año,
365 días.¿Te atreverías a entrar?
