L'importància del cinema per representar els fets, fets i conflictes de les Guerres Mundials

En la meva publicació m’agradaria parlar sobre dos de les pel·lícules que vam veure a l’assignatura de Història del món contemporani el passat quadrimestre i que em va agradar: Senderos de Gloria i Noche y Niebla.

Senderos de Gloria és un molt bon exemple del paper que té el cinema alhora de representar i explicar els fets, ja que aquesta pel·lícula està basada en fets reals, i permeten aquesta acció, donar una idea i entendre el que va succeir.

És una pel·lícula que es desenvolupa en una època i un context històric molt precís, tenint en compte el gran nombre de conflictes i de moments que van succeir en aquella època, durant la Primera Guerra Mundial. La pel·lícula es situa a França, el 1916, en el front francès de Verdum, i es mostra d’una forma molt realista, el que va passar en les trinxeres i sobretot, l’atac suïcida del exercit francès contra les posicions alemanyes en Agnoc; que per cert, va ser un punt estratègic amb molta importància pel desenvolupament de la Gran Guerra.

La pel·lícula està basada en fets reals; aquesta explica la història que va succeir durant el intent de obtenir el control de Agnoc, i les conseqüències d’aquest intent, del conflicte: el fracàs. El fracàs del conflicte va ser a causa d’un atac erroni i mal planejat. 

El director, Stanley Kubrick en la pel·lícula, té com a principal objectiu mostrar la relació i la jerarquia dels que manen i els que obeeixen. Kubrick mostra una jerarquia on tots volen el poder, on hi ha una lluita per obtenir-lo. Destacar del director que va realitzar la pel·lícula a l'edat de 28 anys.

En la pel·lícula no es mostra la típica guerra contra l’enemic, sinó que es centra més en la lluita internat que hi ha, que existeix, dins del mateix exèrcit. Per exemple, l’exèrcit alemany  mai apareix, perquè no té importància per l’autor respecte l’objectiu de la pel·lícula.  A causa de la seva denuncia, no la podem considerar una pel·lícula anti- militar “externa”; el que vull dir és que la pel·lícula no denuncia la guerra, els conflictes bèl·lics, directament, sinó tot el que es mou, internament, dins de l’exèrcit i de les ordres i de cada conflicte.

El director sobretot denuncia la ignorància autoritària; fa un anàlisi de la realitat a partir de substituir els conflictes de classes socials per enfrontaments entre oficials i soldats. Segons Kubrick, exposa la situació on els soldats, en aquell moment, no tenien cap possibilitat de canviar ni millorar la seva situació i les seves condicions miserables de vida.

Finalment, comentar que Kubrick també denuncia la gran oposició entre els oficials i els soldats; sobretot a partir de com els oficials se’n porten tota la glòria de les victòries i el reconeixement per part dels politics i dels mitjans de comunicació. Tracten als soldats com si no fossin persones, fins al punt de mata’ls com si d’animals es tractessin; els drets humans i les vides dels seus soldats no tenen cap tipus d’importància per ells.

I de l'altra pel·lícula, Noche y Niebla comentar que forma part de la Segona Guerra Mundial, a diferència de la pel·lícula anterior que és de la Primera Guerra Mundial, i d'aquesta manera exposo dos exemples d'aquest cinema que mostra i permet fer una ullada a la història passada.

Igual que en Senderos de Gloria, Noche y Niebla ens permet observar, per un costat, la crueltat, el fet de no respectar res, de tenir tan clar uns ideals, que aquest passen per sobre del tracte humà. I per un altre, el sofriment desbordat dels que van viure aquella situació en la seva pròpia pell. 

En la pel·lícula existeix una veu en off, que ens intenta explicar lo inexplicable. En aquesta ens trobem escenes de la situació arquitectònica d’aquell camp de concentració, un cop ja no s’utilitza. I el material gravat pels mateixos nazis durant aquell període, fet que encara empitjora la situació, ja que ells eren conscients del que feien, i es sentien orgullosos.

M’ha semblat impressionant la facilitat, per part dels nazis, en crear camps de concentració, de crear una certa jerarquització, diferents classes en els camps, el fet de aconseguir una producció a partir del sofriment humà, de mata per diversió,... considero que és inexplicable com una persona, o un grup de persones, poden pensar d’una forma tan perversa;  de com és pot pensar en com treure el màxim de benefici, sense caure en cap moment, en l’idea de que darrere de tot això, hi ha milers de persones sofrint i morint dia a dia.

Em considero una persona bastant receptiva i amb la ment oberta, però crec que mai acabaré d’entendre situacions com les viscudes als camps de concentració, tan per part dels nazis als jueus, com d’altres dictadures on hi ha hagut algun tipus de esclavització i explotació humana. No mentre al cap la idea de com unes persones utilitzaven a unes altres per fer experiments químics i mutilacions experimentals, o com s’intentava dia a dia humiliar a aquest, per fer-los sentir vulnerables i culpables d’aquella situació.

Considero que els nazis alemanys ho tenien tot massa pensat, planejat, perquè és inexplicable pensar en com en un parells d’anys pot sorgir l’idea de identificar les persones que hi ha en un camp de concentració amb un triangle, amb inicials,... o com hi havia propaganda, al principi, sobre que els camps eren uns llocs amb habitatges, amb hospital,etc, provocant l’idea d’un lloc agradable i fomentant la seva acceptació.

Durant la pel·lícula una de les coses que més m’ha impactat és com en alguns camps hi havia zoo, una orquestra, etc, és a dir, els camps, per als nazis alemanys, era un lloc de diversió, era un lloc sense relació amb el sofriment humà o , era un lloc on el sofriment humà era divertit.

És una pel·lícula que permet observa el que som capaços de fer les persones humanes, i el que som capaces de suportar.

També comentar la maquiavèl·lica idea d’utilitzar el cos humà mort per fer abono o sabó. En la meva opinió, hi ha un límit, o hauria d’haver un límit dins de cada persona per ficar-se al lloc dels altres i saber el que està bé i el que no, o com es sentiria aquella persona pensant que una de aquelles persones podria ser el seu germà, la seva dona, el seu fill,... Penso que el cas dels camps d’extermini no té, en un principi, moltes diferencies amb els fets que passaven durant l’Imperialisme i el tracte que rebien els habitants dels poblats indígenes per part dels colonitzadors, ja que en aquelles situacions, els indígenes també devien viure en un infern.

Finalment, dir que considero que és una gran pel·lícula, tot i que hi ha imatges que impacten molt. És una pel·lícula que et permet fer un salt en el temps i obrir els ulls del que va passar realment i com podia arribar a ser un dia a dia en aquells camps. Et permet, tan conèixer la postura, les idees , les intencions, dels creadors de tan dolor: els nazis alemanys; com el sofriment de les persones que van viure alguna etapa de la seva vida dins d’aquells filferros amb espines, i dels que van morir.

Totes dos pel·lícules han estat comentades a partir de informació de Internet, de llibres de Història i comentaris de classe.

Gràcies pel vostre temps,
AIDA RIBAL- Publicitat i Relacions Públiques

L'alpinisme i el món audiovisual

Arriscar la vida en esports com l'alpinisme amb l'intent de pujar els cims més elevats del món pot semblar una temeritat que només poden dur a terme aquelles persones ben preparades que coneixen i estimen la natura. Per aquest motiu, els qui no tenim aquest coratge i preparació ens hem de conformar amb fer ascensions de menys complexitat, o bé, veure les grans gestes i objectius inassolibles per a molts de nosaltres a través de la finestra que proporcionen els llibres i el món audiovisual. Aquest últim, fa temps que mostra la muntanya a través del documental, un gènere cinematogràfic molt desmarcat de la ficció que preten presentar la realitat des d'una perspectiva informativa; així com també a l'hora de fer pel·lícules i grans produccions d'aventures cinematogràfiques. En aquest sentit, a continuació m'he volgut centrar en els programes i films documentals enfocats al muntanyisme i fer esment d'una pel·lícula d'aventures que el converteix en el seu element principal. La finalitat d'aquest post és, doncs, copsar com s'ha plasmat l'alpinisme al món audiovisual.

Primerament, vull destacar un dels grans programes pioners del format documental de muntanya que hi ha a Espanya i s'emet setmanalment els diumenges al segon canal de la televisió pública espanyola des de fa bastants anys, Al filo de lo imposible, un serial documental d'esports d'aventura i alpinisme. Si cliqueu sobre el nom del programa hi ha un enllaç que us permetrà veure el documental que es va emetre en motiu de l'ascenció al K2 l'any 1994 i que va estar dirigit i realitzat per Sebastián Alvaro.

 

En la mateixa línia que aquest serial documental esmentaré un film documental anomentat L'altra cara del K2 (2004), produït per Televisió de Catalunya i realitzat per Narcís Noguera i Xavier Casillanis que té una durada d'un 30 mintus aproximadament i es basa en l'expedició catalana que es va dur a terme al K2 l'any 2004 en què es volia assolir l'ascensió del cim més complicat del món a través de la via més difícil, la Magic Line. Cal destacar que la majoria d'imatges de l'ascensió són recollides pels mateixos alpinistes cosa que aporta més autenticitat al documental.

  

Aquests dos documentals els podem emmarcar dintre de la modalitat expositiva, atès que en presenten un narrador que explica com es van desenvolupant uns fets o esdeveniments. A més, també hi intervenen testimoniatges i protagonistes de les mateixes expedicions. En el cas de L'altra cara del K2 es dóna molta importància al narrador omniscient (veu over), preval un so asincrònic, és a dir, que no es correspon a les imatges (quan hi ha intervencions i sona música mentre surten imatges de l'expedició). A la vegada, aquestes també serveixen com a il·lustració del que succeeix. Així, doncs, podem copsar característiques bàsiques de la modalitat expositiva apareguda als anys 30.

Aquest tipus de programes i films documentals han donat peu a altres programes amb formats més diversificats com és el cas de Temps d'aventura (Canal 33), enfocat als esports d'aventura amb reportatges afegits al mateix programa, o el cas de Desafío Extremo (Cuatro), un programa d'aventures presentat per Jesús Calleja.

Més recentment, hem pogut gaudir d'un altre film documental sobre muntanyisme, aquest cop protagonitzat pel corredor, esquiador i alpinista Kilian Jornet i dirigit per Sébastien Montaz-Rosset. A fine line (2012) ens explica la seva trajectòria, la seva filosofia de vida, la seva manera d'entendre l'esport i la natura, un film a través del qual podem descobrir els projectes que té entre mans. És un film documental que no té un narrador que vagi explicant els esdeveniments que es van succeint, agafa un tret de la modalitat documental interactiva. La història no és explicada per una veu externa sinó a partir dels seus protagonistes i testimonis que la conformen; és el que s'anomena suma de veus individuals.

 

A trets generals, podem copsar diferències en el tipus de narrador dels tres documentals esmentats, però els tres donen un paper molt destacat als testimonis i protagonistes del documental i volen mostrar el que succeeix a la realitat. Això aporta proximitat i a la vegada subjectivitat; en els tres documentals s'expliquen vivències personals i s'hi exposa la cara més agra de l'alpinisme, la mort. En definitiva, aquests documentals intenten reflectir l'alpinisme, la muntanya, des de diferents perspectives, construint a partir d'una realitat existent.

Tanmateix, com ja hem dit, l'alpinisme ha estat protagonista de pel·lícules i films de gran format, com és el cas de la pel·lícula d'aventures nordamericana Límit Vertical (2000) un film d'acció dirigit per Martin Campbell, amb actors com Bill Paxton, Scott Glenn o Chris O'Donnell, ambientat a la mítica i ja esmentada muntanya del K2, en el context d'una ascensió que es troba en condicions de temps adverses i fa que l'expedició no pugi tornar. Això fa que hi hagi una missió de rescat al voltant de la qual es desenvolupa tot l'entramat de la pel·lícula. Pel que fa als aspectes argumentals, és la típica pel·lícula d'acció amb final feliç. Tot i això, el film aprofita l'espectacularitat de la muntanya per fer una representació d'aquesta molt ben simulada, i moltes vegades hi ha una sobreespectacularització, probablement amb la intencionalitat d'impressionar l'espectador.

 

Amb aquests exemples, doncs, podem veure la importància del documental i les pel·lícules d'aventures a l'hora de conèixer el món de l'alpinisme i poder-nos apropar a llocs sovint inaccessibles.

Moltes gràcies. 
Salut.

Joan López i Soler

Grau en Periodisme 

Holy Motors

Holy Motors (2012), la nova producció del director francès Leos Carax, és considerada una de les obres amb més genialitat i originalitat del cinema actual. Discordant i estranya, aquells que l'han vist poden afirmar que, el que és Inception pels somnis, Holy Motors ho és pel cinema.    

La pel·lícula segueix la història de Monsieur Oscar (Denis Lavant), un actor que, amb la seva limusina, la qual també utilitza com a camerino per maquillar-se i disfressar-se, arriba a totes les seves "cites" on es transforma en persones completament diferents. En un mateix dia pot arribar a ser una dona vagabunda, un home boig que rapta a una model (Eva Mendes), un assassí a sou, un executiu, un pare de família, un actor d'animació... Però tots els papers els viu d'una manera tant realista i intensa que et fa preguntar-te fins quin punt està actuant. Què és realitat i què és ficció?


El film s'obre amb la imatge d'Oscar aixecant-se en una habitació de caire màgic i obscur, la qual porta a una sala. Quan ell hi entra, descobrim que és una sala antiga de cinema, ocupada per un públic hipnotitzat  per la pel·lícula The Crowd (1928).  Més tard, en una de les escenes dintre la limusina, veiem una part de la partitura de la pel·lícula Entr'acte (1924) de René Clair. Amb tot això, podem afirmar que Holy Motors és un tribut al cinema mut, una celebració al cinema en general, a l'efecte que té sobre el públic i com aquest pot transformar la realitat.

Tot i que des del primer punt de vista la pel·lícula sembli no tenir una narrativitat coherent, això no impedeix que el film es pugui entendre, doncs cada "cita" és individual, no existeix cap relació entre elles, excepte el seu actor principal, Oscar.  Es pot observar com cada una de les cites a les que atèn ens porten a través dels diferents gèneres cinematogràfics: terror, ciència ficció, drama, musical, acció... 

Carax ens presenta aquesta peça futurista postmoderna  relacionant la vida com cinema: tots som actors de la nostra pel·lícula sense càmeres i al llarg d'aquesta anem canviant de personatge. Qui som realment, i què és els que ens fa ser nosaltres? Bé, doncs per Carax tindre només una identitat és el pitjor que et pot passar.  Com molt bé es pot interpretar en una de les escenes de la pel·lícula, quan M.Oscar està parlant amb la seva "filla" i aquest li diu que el càstig que tindrà per mentir serà ser ella mateixa.  

Tot i que al film, es pot sobreentendre que el que és la realitat és el que succeeix dintre la limusina, la qual ens recorda al llargmetratge de Cronenberg, Cosmopolis, al final descobrim que no són solament simples vehicles, sinó que són els holy motors, el motor del cinema. 


      

Gràcies i disfruteu de la pel·lícula.

Laura Alija.

Crisi + Publicitat = X

Des de sempre, la publicitat ha tingut el principal objectiu d'oferir impactes audiovisuals per tal de vendre un producte, un servei, o una recomanació. Són molts els professionals del camp audiovisual els quals treballen amb tècniques i formes que cridin la nostre atenció, i que per tant, faciliti la memorització dels productes que ensenyen. La publicitat, moltes vegades (per no dir sempre), molesta, ens persegueix, ens atabala, ens fa cantar les seves cançons, i sí, ens fa modificar les nostres formes de vida i la nostre cultura. Podríem catalogar-la com a un gran monstre modificador de la nostre societat? Una arma per transmetre conductes, cultures i valors? Una forma de veure'ns reflectits en la gran pantalla? Un Big Brother (com en el famós llibre 1984) que ens controla i ens manipula? No ho sabrem mai del cert. El que si podem afirmar, és que la publicitat està aquí, ha viscut, ha sobreviscut i batallarà per a quedar-se (Veni, Vidi, Vici). Però, podríem considerar la publicitat com un intent d'acostament de les grans marques cap als seus consumidors i la societat? Podria ser un reflex del moment social i econòmic que vivim?

Si posem la mirada enrere, veurem que el material audiovisual que teníem cap als anys 80, estava molt recarregat de pessimisme. Coincidint amb la fi del moviment hippie, la societat estava vivint un moment de canvi. Manifestacions, primaveres, reivindicacions dels drets de les persones, demandes de canvis en el món laboral, social... la societat estava malament. Els milers d'artistes i directors cinematogràfics, van entrar dintre el "bucle" del pessimisme i creien que tot estava fet, tot estava inventat. Què es podia fer per tal d'intentar ser creatiu i innovador? Només s'hi podia veure una única solució i una via lliure per sortir del pas: reinventar, agafar tot el que estava creat, i tornar-ho a treure al mercat però amb modificacions que es poguessin ironitzar el que ja s'havia fet. O com el moviment del streampunk, que posaven la mirada enrere i tornaven a agafar la nostàlgia de poder imaginar objectes i elements que es podrien inventar. El fet és que la societat estava en decadència. Ens trobarem en un període igual? Estarem vivint una Segona Postmodernitat? 

D'ençà l’inici de la crisi econòmica que ens afecta des del 2008, la nostra societat ha entrat en un període de decadència, mal estar i pessimisme. Cada vegada són més les persones que creuen que hem de viure el dia a dia, sense pensar en un futur: hi haurà futur? Que en serà de nosaltres en els pròxims anys? On estarem? La veritat és que moltes respostes sobre el nostre camí i el nostre destí, segueixen obertes, expectants a trobar una resposta. Cada vegada són més les persones que es troben en la situació de desocupació laboral, i per trist que soni, cada vegada hi ha més desocupació. Tot això fa que la societat en general, entri en una espècie de bucle de pessimisme i d'alteració de la seva conducta i del seu estat psicològic. La gent se sent sola, sense ningú amb qui confia ni recolzar-se. Tots sabem del cert que, un dels nostres objectius en aquesta vida és el fet de tenir una ocupació laboral, d'aquesta forma, ens sentim realitzats i útils en la societat (m'agradaria dir que, aquest "fenomen" ja el vaig "criticar" amb el meu Treball de Recerca). Però malauradament, totes les persones que actualment no en tenen, es senten inútils i "poc servibles" en la societat. Cada vegada són moltes les persones que, per molts estudis universitaris que tinguin, ajuden (i dic ajuden amb un toc irònic), a créixer i augmentar les taxes d'atur del nostre país. Dia rere dia, són més els casos de violència i morts que els mitjans de comunicació intenten amagar amb altres notícies per tal de desviar l'atenció de l'opinió pública. Crec que, ara mateix, podríem recolzar, afirmar i canviar, allò que sempre hem sentit: Els diners no fan la felicitat; per un: Els diners fan la felicitat. Actualment, si realitzéssim un estudi sobre el grau de felicitat de la població, els números estarien en negatiu i amb unes taxes elevadíssimes de no-felicitat. En definitiva, ens sentim sols.

La publicitat, sempre ha sigut un reflex sobre l'estat de la societat: quant l'economia global anava en augment, els mitjans de comunicació eren una batalla campal entre la competència de preus i de productes. Molts impactes publicitaris intentaven fer que el públic consumidor d'una determinada marca, es canviés i comencés a consumir productes de la competència. El fet és que tothom estava amb un bon estat anímic, i per tant, els publicistes i comunicadors, no s'havien de preocupar pas pel que la societat pogués pensar ni sentir. S'havia de vendre, consumir i produir; s'havia de cridar l'atenció del públic amb espots i impactes publicitaris de gran format i amb una gran despesa econòmica darrere de cada campanya. El cert és que, actualment cada un dels impactes publicitaris que rebem pels nostres sentits, ha canviat de rol. La societat no es troba en un estat anímic alegre (sempre hi poden haver excepcions, està clar), sinó que la situació actual és molt preocupant. La gent se sent sola, i necessita sentir el recolzament d'algú altre el qual li digui: "Ei, tot i que et recordem i volem que consumeixis els nostres productes, estem amb tu".

Ara per ara, i la meva opinió és que, la batalla campal que abans deia que feia sis anys podíem veure en els impactes publicitaris, ha desaparegut per complet. No vull donar a entendre que actualment estiguem exemptes de veure una certa competència entre les diferents marques, sinó que vull fer especial referència al fet que, el caire competitiu de la publicitat ha estat atenuat per tal d'oferir el seu costat més càlid i fer-se més proper al ciutadà afectat per la crisi. Per tant, abans podíem veure en alguns espots publicitaris algunes vides "elitistes" (gent amb una certa classe social), per passar a veure escenes d'una vida quotidiana on un dels punts més importants a transmetre és que per molta crisi que hi pugui haver, hem de seguir cuidant dels nostres.

Un exemple d'això, seria l'espot publicitari que va realitzar aquest mateix any la marca de llet: Central Lechera Asturiana, creat per l'agència publicitària Bassat Ogilvy.  

                                            Espot Central Lechera Asturiana Febrer 2013 

Tal i com es pot veure, el missatge d'esperança el qual es crea, és l'element central d'aquest espot. Tot i les penúries que estigui passant aquest país, s'ha d'apostar pels joves i els nens (en aquest cas). Un missatge en el qual s'apel·la als sentiments i a les emocions, per demanar que els nens intentin créixer feliços. Tot i així, si es llegeix entre línies el missatge publicitari, veure'm clarament que "es demana" que la llet per excel·lència, per preservar i aconseguir la felicitat en cada casa, és la llet de la marca Central Lechera Asturiana. 

Però, aquest intent d'acostament a la societat, no només es pot veure en aquest espot; sinó que aquests mateixos missatges els quals estic fent referència, s'estan tornant l'element central en cada un dels espots publicitaris. Un altre bon exemple d'això, seria l'espot que va fer la fundació Once pels seus 75 anys (que també ha sigut creat per l'agència publicitària Bassat Ogilvy). La Fundación Once, des de sempre ha apostat molt fort per intentar construir la igualtat sense importar el fet de tenir una discapacitat que redueixi les capacitat psíquiques d'una persona. Tot i així, i tal i com diu en un determinat moment de l'espot, hem d'aconseguir tenir il·lusió i energia en tot moment per sortir endavant. Repeteixo, que s'aposta molt fort per aquest col·lectiu (i que des del meu punt de vista, si ho portem a la situació social i econòmica actual, és un dels més afectats per la crisi), tot i així, per tal d'esborrar els estereotips que creem nosaltres mateixos, l'espot no deixa de fer referència a la societat en general. 

                                                

                                               Espot Fundación Once Desembre 2012

Per tant, i per tancar aquesta reflexió, m'agradaria establir un debat i que deixéssiu les vostres opinions respecte la meva. Vull deixar constància que en tot moment, aquesta reflexió és pròpia i que per tant, és totalment discutible. 

Encetava aquesta entrada remarcant els objectius comercials de la publicitat des dels seus inicis. Grans empreses i marques, inverteixen en publicitat per a donar a conèixer els seus productes, i d'aquesta manera, aconseguir molts més clients. Any rere any, les aportacions audiovisuals que s'han fet en el camp publicitari, han anat augmentant, aconseguint que cada espot cridés molt més l'atenció, i que per tant, d'aquesta forma, s'aconseguís "memoritzar" d'una forma més fàcil. Des del meu punt de vista, la publicitat ha anat evolucionant i s'ha anat acostant (cada cop més) cap a la població. Per sort (o per desgràcia), és la primera crisi econòmica que visc, i per tant, la meva reflexió pot ser nul·la. Però d'ençà l'any que vaig decidir estudiar Publicitat i Relacions Públiques, poc a poc, m'he anat fixant molt més en els anuncis publicitaris, i he aconseguit veure'ls des d'una altre òptica. Al meu entendre, la publicitat, sempre ha hagut de recrear escenes que fossin properes al públic al qual es vol dirigir. D'aquesta manera, si s'està anunciant un producte encarat cap a un públic "adinerat" les imatges i el fraiming que se'ns mostrarà, seran pròpies de la "categoria" que se li vol oferir al producte. Tot i així, d'ençà que vam entrar en aquest període de crisi global, la publicitat ha deixat d'oferir-nos grans imatges on es podien veure famílies en bona posició econòmica, per tal d'oferir-ne amb famílies humils i que d'alguna forma, estan afectades per la crisi. És obvi, que si portem aquesta reflexió al mercat dels perfums i altres productes més cars, les imatges que hi podrem veure seran les de sempre: situacions elitistes i d'alt standing. Tot i així, les marques que han sigut sempre més familiars, han canviat totalment el seu rol, i estan començant a oferir escenes per potenciar l'esperança i l'esperit que ha de seguir viu tot i estar en temps de crisis. Cal dir que, darrere d'aquest missatge positiu, també hi juga un terreny important el fet de remarcar la idea de què tot i la situació aquella marca sempre estarà allà. 

Des del meu punt de vista, tal i com passava en l'era de la postmodernitat que a l’inici d'aquesta reflexió esmentava, crec que ens estem trobant en una situació igual, si més no, semblant. Tot està inventat, i com aquell qui diu, tot està fet. Què hem de fer per cridar l'atenció? Tal i com ens cantava Bob Dylan: "Els temps canvien", però sincerament, crec que el nostre temps canvia i cap a pitjor. No vull entrar en una discussió política ni social, però al parlar de comunicació, és inevitable parlar d'aquests dos termes. Tot i així, crec que estem revivint el mateix context, i que per tant, el millor que es pot fer es recrear, i aprofitar qualsevol cosa i element per tirar endavant.

Així doncs, creieu que el món publicitari s'està transformant i està aconseguint fusionar el caire tradicional de la publicitat juntament amb el context social? O bàsicament és una altra tècnica de màrqueting per tal d'aconseguir més consumidors? Creieu que és possible aquesta fusió del caire comercial amb el context social, o bàsicament s'està apel·lant als sentiments i les emocions de les persones per tal d'aconseguir el seu objectiu? Podríem parlar d'una nova tècnica de màrqueting?

Gràcies pel vostre temps!

Marc Fàbregas Roselló - Grau en Publicitat i Relacions Públiques

"Always look on the bright side of life"

La “Vida de Brian” dels Monty Python pot semblar una pel·lícula simplement còmica i desmitificada sense gaire sentit, però hem d’advertir que conté varis detalls històrics de gran interès. Primer de tot, però, m’agradaria fer una petita introducció del que van ser i van suposar per la cultura britànica els Monty Python, un grup britànic d’humoristes que van sintetitzar l’humor britànic dels anys 60, 70 i 80. Van obtenir la fama amb la sèrie de televisió Monty Python’s Flying Circus (El Circ Ambulant dels Monty Python), una sèrie basada en sketchs breus que en moltes ocasions incloïen una càrrega de crítica social i on l’absurd total i el surrealisme tenien un paper important. Podríem dir que, d’alguna manera, suposen el paradigma de l’humor anglès. El seu estil irreverent, flegmàtic i de marcat accent sexual, els hi ha proporcionat major popularitat ara que quan estaven en actiu, per allà els anys 80. Amb la seva presència van aportar no solament un humor absurd, sinó que ens van mostrar una filosofia de vida centrada en   l’acceptació d’una vida rutinària, plena de tòpics i vulgaritat.

La pel·lícula comença amb un to molt cerimoniós que aviat es trenca amb la intervenció de la mare de la criatura... Comencem ja amb les confusions i els mal entesos quan els Reis Mags es confonen d’estable. La història del Brian adult comença amb l’assistència a un dels suposats sermons que el Jesús va fer; malgrat això, els Python focalitzen l’atenció en una absurda discussió entre alguns dels assistents, que ve motivada per una acusació de “narizotas” (cal tenir en compte que els Python sempre jugaven amb les dobles lectures entre els nassos i els jueus, llençant-los dures crítiques). 

Continuem parlant del personatge de la mare del Brian, que suposa l’antítesi de la Verge Maria, i podem dir que es tracta d’un personatge groller, molt interessat i que es prostitueix a la milícia romana oblidant-se del patiment del seu poble (jueu). Per l’altra banda, l’aparició d’una bona quantitat de predicadors, fa referència a un moment històric en què la gent necessitava ser guiada, necessitava escoltar i creure en allò que se li estava explicant. Per aquest motiu, al Brian li apareixeran tota una sèrie d’adoradors als que ni tan sols pretenia parlar. Ràpidament, Brian es converteix en un Déu al que cal adorar; un Déu en el què es creu amb els ulls tancats faci el que faci o digui el que digui. Cada acció seva, desemboca en una interminable discussió entre els seus seguidors i les interpretacions que se’n poden fer. Curiosament, els seus seguidors, passen a multiplicar-se per centenes en qüestió d’una nit, sense cap tipus de criteri.

Tornant a parlar del rerefons cultural de les aportacions dels Monty Pyhton, veiem el “treballet” que ha de fer Brian per al grup; quan comença a fer pintades a les parets contra els romans, i és sorprès in fraganti, el soldat romà l’obliga a fer un repàs de les declinacions llatines en tota regla i a fer 100 còpies. En definitiva, un dels ensenyaments que els Monty Python ens volen fer entendre durant tot el film, és que aprenguem a pensar per nosaltres mateixos, que reivindiquem la nostra individualitat i la nostra autonomia, i ho fan a través de la figura del Brian (seudoJesús) en un dels moments importants de la pel·lícula, quan es dirigeix a les masses des de la balconada de la seva humil casa.

Com a curiositat i per comprovar de nou la transcendència i la importància del grup humorístic que ens ocupa, cal dir que el propi George Harrison (membre de The Beatles, possiblement el grup musical més conegut del món), hi apareix, per petició pròpia, a la pel·lícula, i a més a més, n’és el productor principal.

El final de la pel·lícula, és una exaltació a la vida, i com és molt recurrent i típic en els Python, es redueix a una cançó, que ha passat a ser mundialment coneguda com un cant a l’optimisme amb l’estampa dels crucificats de fons que ballen al seu compàs: Always look on the bright side of life (Mira sempre cap al cantó brillant de la vida). 

Explicats els principals moments i escenes de la pel·lícula, cal fer un últim apunt: la Vida de Brian no és cap crítica ni a l’Esglèsia com a entitat, ni com a religió ni res per l’estil; el que pretenien Monty Python, era, com no, fer riure, i ho fan agafant la història d’una figura universal com a marc de referència. Així, al recórrer els passos de la vida de Jesús, el que pretenen i aconsegueixen és crear una història que ens desperta el nostre costat més humà, amb un principi i un final (trist o alegre i esperançador?) La resposta està en la cançó.

Nàdia Mata Freixedes
Grau de Periodisme

'Callejeros' o l'anècdota feta quotidianitat

Cuatro va aterrar al panorama televisiu espanyol per cobrir la vacant que deixava el Canal Plus, del mateix Grup PRISA. L'aposta era agosarada: obrir un canal gratuït per tal de poder competir les 24 hores amb les úniques televisions existents en aquell ja llunyà (en temps i tele) any 2005. Cuatro va néixer amb la voluntat de deixar de banda el cinema (intenció de què va desistir pocs mesos després de sortir a l'aire) i d'abocar-se a una televisió dirigida a un públic jove i amb un contingut innovador, tot inspirant-se en formats de programes que ja tenien èxit a d'altres televisions europees o dels Estats Units.

I si Cuatro té algun buc insígnia (amb perdó dels ja emèrits Gabilondo, Lama i Carreño), sens dubte duu el nom de Callejeros. Aquest programa, que ja s'ha fet un lloc en la vox populi televisiva, acumula vora 350 edicions repartides en les vuit temporades en què el canal l'ha mantingut en antena: des de 2005 fins avui. Callejeros respon a un dels formats emmarcats en el si de la Neotelevisió; una de les noves formes que justifiquen el trencament amb els trets que, històricament, havia caracteritzat l'espectre televisiu des del seu naixement.

Es tracta d'un docureality que presenta, ja en la seva definició, la primera disjuntiva pròpia de la Neotelevisió: és un informatiu que, a més, entreté o és un programa d'entreteniment que, a més, informa? O altrament dit: no ens podem permetre de catalogar Callejeros només en el camp de la ficció o només en el de l'entreteniment, atès que el programa es dedica a retratar determinades realitats (funció informativa), però se centra en aquells aspectes, com ara espais o protagonistes que poden captar d'una manera més fàcil l'atenció de l'espectador (funció d'entreteniment). 

A més, Callejeros també incorpora d'altres característiques intrínseques de la Neotelevisió. Així, és una clara demostració del fet que no tan sols l'star-system del moment pot dominar el protagonisme televisiu, sinó que la gent anònima i els seus problemes quotidians també poden ser objecte del focus d'atenció d'aquests tipus de televisió. Aquest era, segurament, un dels vessants principals del programa que es palesava, sobretot, en les primeres edicions (atès que, actualment, ha anat fent un gir cap a una òptica més sensacionalista), tal com podem veure en la primera edició de Callejeros, que recollia el desenvolupament d'un part: 

Callejeros, tant en els seus inicis com actualment, que, com s'ha dit, té un punt més groc (enfoca realitats com la misèria, la nit o la delinqüència), no deixa de ser un programa de reporters que segueix una temàtica determinada en cadascun dels seus programes. La controvèrsia que hi podem trobar és en la funció de creació de realitats que el programa duu a terme: mostren com a comunes determinades situacions que ben segur que no ho són, tan sols pel fet d'atraure públic i donar èmfasi als aspectes que poden suscitar més polèmica o crear més crítiques. A tall d'exemple: moltes de les frases de joves ebris que després tenen fama gràcies a programes de zàpping, són una mostra representativa de qualsevol dels controls d'alcoholèmia que tenen lloc a les carreteres? És evident que no, cosa que fa paradoxal el fet que es dediquin uns quants minuts del programa a aquests 'espectacles' que no tindrien lloc si no hi hagués una càmera. Evidentment, aquest és un dels exemples més paradigmàtics d'aquesta realitat no-existent (o 'anecdòticament existent') i creada, a partir de la presència d'una càmera, per la televisió i el docureality Callejeros:

Cal entendre el fet que no tan sols es tracta d'un programa estrictament documental, sinó que també vol un punt d'espectacle, basat això sí, en la quotidianitat. La pregunta és si la quotidianitat (la part de 'reality' del docureality) de Callejeros és real o no; si és comuna o s'aproxima més a les realitats que reflecteixen els reality shows (aquestes sí, més hàbilment determinades per tal de generar polèmica). I sí és així: Callejeros ha perdut la seva part de 'documental'? Tot plegat, preguntes per a una reflexió per tal de mesurar el biaix d'allò que ens mostra Callejeros.

L'aproximació del programa a les característiques de la premsa groga vénen marcades també pels reportatges enregistrats als barris i zones més empobrits de les principals ciutats de l'Estat espanyol. La quotidianitat reflexada aquí ja no és la de la ciutat sinó la del barri més pobre de la urbs. 

Així, per posar un exemple, quan el programa fa un reportatge de Madrid, se centra en el barri de Lavapiés (i també en la Puerta del Sol, d'on només mostren actes delictius com ara robatoris); quan es roda a València, entren a les cases més modestes del Cabanyal i a Barcelona, al Raval:

És obvi que aquestes realitats existeixen i que no cal amagar-les, però tornem al cap del carrer: en tant que 'reality', Callejeros hauria de mostrar d'altres vessants de la ciutat de Barcelona. El fet que no ho faci evidencia el tret dels reality show de crear espectacle, amb la diferència que Callejeros els busca fora i els fa passar per habituals.

Amb tots aquests elements damunt la taula, Callejeros presenta les característiques habituals, en major o menor grau, d'un docureality, format pròpiament característic de la Neotelevisió. Ara bé, pot (o podrà) preservar la condició de programa entre la informació i l'entreteniment, o el seu acostament a la premsa groga ha sentenciat aquesta definició? Capritxos de la Neotelevisió.

Gerard Recasens Pérez

Grau de Periodisme