Ayer fui a ver Django Desencadenado, la última de Tarantino aquellos a quien Tarantino les resulte un gran director, la película es genial y sin lugar a dudas está dentro de su forma de hacer las cosas. 

Conté 75 muertes, supongo que serían más, ya que durante una matanza en un grupo, no me quedó muy claro cuántos Vivian y cuantos morían.

Opté, por fijarme en la forma en la que estaba hecha la película, los planos, la iluminación y la interpretación de los actores. 

Diré, que la iluminación es terrible, unas faltas de sombras o de malos enfoques, que no entiendo como a alguien de la talla de Tarantino se le pueden. Supongo que para pasar. 

¿Los actores? Jaime Fox hace un gran papel de "negro vengador", pero claro, no sé yo sí al fin y al cabo es el personaje que más le pega. Vamos a dejarlo en que resulta creíble y listos.

Se me cayó un mito, lo reconozco abiertamente, Don Jhonson se fue al suelo de golpe, es innegable que el tiempo pasa y lo hace para todos, pero... ¡Por favor! Jhonson era un mito erótico para cualquier mujer que haya crecido en la década de los 80 y 90. Corrupción en Miami. Ayer lo vi de nuevo y solo me queda decir: 

- Don cariño ¡Como te han puteado estos años!

Samuel L. Jackson, como siempre, impecable, bien, un gran papel.

 Dicaprio ¿Qué queda de Jack? Os lo diré ¡Nada! Te dan ganas, tal y como está ahora, de que se hunda con el Titanic. Aunque no dejaré de reconocer que el papel que realiza es impecable, frío, calculador... Pero otro para que el tiempo ha pasado.

Se pretendió hacer de una historia de amor, una del oeste, con reminiscencias innegables a Leone, más presente que nunca en las escenas a caballo pero en medio de un pueblo. Jugadas con los zooms i escenas más parecidas a un thriller que a una del oeste. El beso, casi al final y solo las sombras, después sí que se ve un poco. Llevaba toda la peli esperando a ver cuándo se reencontraban y sinceramente, tras tanto tiro, esperaba un poco más de pasión. Llamadme ñoña, es lo que tiene la edad.

Tiros, muchos tiros, demasiados tiros, incontables tiros, y explosiones y ruido y sustos y feedbacks. Vaya que en 165 minutos, dio para que allí metiera lo que quisiera. Amputaciones, intento de amputación, peleas a muerte, agresiones animales y a burlas y vejaciones hacia el género negro. 

Resumiendo. Recomendable para aquellos fans de Tarantino, para aquellos que no sean devotos del mismo, mejor ir a ver otra. 

Saludos a tod@s

MUNDO DEL VIDEOCLIP: ¿TODO INVENTADO?

“Un videoclip es un formato audiovisual fundado y alentado por la industria discográfica como estrategia de marketing para favorecer la venta de discos”.

 Pese a que en sus inicios no era ese el objetivo que se pretendía conseguir con la combinación de vídeo y música, sería una frase totalmente aplicable a lo que estos representan hoy en día. La sociedad, que gracias a los avances tecnológicos de las últimas décadas se ha convertido en consumidora diaria de música, espera los vídeos de sus artistas favoritos para verlos una y otra vez, y los que controlan el negocio esto lo saben. Tal es la importancia de los videoclips que en 1981, sale al aire la MTV (Music Television), el primer canal televisivo que emite videoclips durante las 24 horas del día, aunque en un principio solo mediante la televisión por cable estadounidense. Significativo, cuanto menos, es que el primer videoclip emitido por la cadena fuese Video Killed the Radio Star de The Buggles, buena definición de lo que sucedería a posteriori debido al “fenómeno videoclip”. El portal de internet YouTube, lanzado en 2005 con el objetivo de que la gente compartiese libremente sus vídeos, es otro de los ejemplos del poder de los videoclips. Este género copa 8 posiciones en la clasificación de los 10 vídeos más vistos del portal a día de hoy.

 28 años más tarde del lanzamiento del primer videoclip (Bohemian Rhapsody de Queen), y 22 años más tarde del nacimiento de la primera cadena televisiva dedicada exclusivamente a este género, son miles, por no decir millones, los videoclips que se han realizado. En este artículo me gustaría centrarme en los recursos que directores y grupos musicales han utilizado a lo largo de este tiempo, tratando de dotar a sus videoclips de algo que les haga diferentes y/u originales. Aunque visto lo visto a día de hoy está todo inventado. Antes de entrar a analizar elementos, analicemos los escenarios en los que algunas bandas se han situado en algunos de sus más famosos videoclips.

  DESIERTO COMO ESCENARIO. Más habitual en grupos que en solistas, son muchos los que han utilizado un desierto como escenario para sus videoclips. Así a bote pronto: Violadores del Verso, U2, The Killers o Foo Fighters son algunos de los ejemplos. Si lo analizamos como un elemento independiente, ver a estos grupos encuadrados en un desierto, podría simbolizar un momento duro en sus carreras, o la travesía hacía un momento mejor, aunque esto sea solo una libre interpretación.

  FRONTMAN EN LO MÁS ALTO DE UN EDIFICIO. Otro elemento habitual en los videoclips, y más habitual en solistas que en grupos, es la aparición de los componentes en lo más alto de un edificio. Interpretado de nuevo de una manera libre, los artistas pueden pretender simbolizar el momento álgido de sus carreras, colocándose en lo más alto, por encima de nadie. Eminem, Pitbull, Take That o Nelly Furtado lo han hecho.

  FRENTE AL MAR. Ya sea en la orilla de una playa o en lo alto de un acantilado, son muchos los grupos o solistas que han elegido este emplazamiento como escenario de sus videoclips. Dejando a un lado los típicos videoclips de canción del verano, donde todo se resume en mujeres en bikini y una gran fiesta (vease Danza Kuduro de Don Omar o cualquier canción de Sonia y Selena), los hay otros que quizá lo hayan utilizado con un sentido más complejo. Coldplay, James Blunt, Hurts o Muse han aparecido actuando cerca del mar, o en el medio directamente, quizá tratando de mostrar algún sentimiento entristecedor a través de su videoclip. Dejando a un lado los escenarios donde aparecen escenificados los grupos, pasaré a analizar algunos gestos o elementos que muchos grupos han tenido en común a lo largo del tiempo en sus videoclips.

  HACER LA CRUZ. Más propio de solistas que de grupos, y quizá con ciertos toques religiosos, muchos artistas aparecen en ciertos momentos de algún videoclip con los brazos estirados cual Jesús de Nazaret en la cruz. Desde mi punto de vista, igual que mostrarse en lo más alto de un edificio, hacer la cruz, e inevitablemente compararse con Jesús, les da aires de grandeza a estos artistas (gesto también común en deportistas), como pueden ser por ejemplo: Justin Bieber, Usher, Pitbull o Michael Jackson. Mención a parte merecen Lady Gaga y Madonna, que no es que hagan la cruz en sus clips, como los anteriormente nombrados, si no que han incluido imágenes de crucifijos en varios de sus videoclips.

  PURPURINA, PURPURINA EVERYWHERE. Son muchos los artistas que llenan o bien el decorado o bien su cuerpo de purpurina, quizá con la intención de ofrecer una imagen glamourosa, y aunque no siempre el glamour está relacionado con las mujeres, son mayoria las artistas del género femenino que utilizan este elemento: Shakira, Ke$ha, Jennifer Lopez o Katy Perry por ejemplo.

  MANERAS DE ROMPER UN PIANO. Los hay que hacen genialidades con el piano, fuera de sus videoclips, como pueden ser Billy Joel o Elton John. Luego también los hay, que prefieren hacer aparecer un piano en sus videoclips, con el único objetivo de deteriorarlo o romperlo. Estos los podríamos diferenciar en dos tipos: los que los ponen en la orilla de una playa para que las olas del agua pudran la madera (véase Álex Úbago o Hurts de nuevo) y los que los hacen explotar o caer desde una altura indeterminada (véase Fun o James Morrison). A diferencia que con otros elementos de videoclips, no soy capaz de explicar que lleva a algunos directores o grupos musicales a hacer eso con los pianos.

  MANERAS DE TRATAR BIEN UN PIANO. A su vez hay otros artistas o grupos, que aman un poco más lo que les da de comer, y tratan mejor sus instrumentos. Es el turno de esos artistas que salen en su videoclip tocando un piano. Los hay que hacen genialidades como los antes mencionados Elton John, Billy Joel, o como el grupo británico Muse, que los utiliza en bastantes de sus videoclips. Y los hay que se desconocía que sabían tocar este instrumento como por ejemplo Will.I.Am, pero que al menos, no lo hace explotar.

  ¿PÚBLICO? ¿PARA QUÉ?, SI HAY MANIQUÍS. Algunos artistas, o quizá por petición de sus directores, no se sabe por que motivo, hacen aparecer en sus videoclips uno o varios maniquís. El motivo que yo le encuentro, analizándolo fríamente es el ahorro en el presupuesto, aunque quizá a cada artista le inspire una cosa diferente el uso de figuras de cuerpos humanos inertes. Algunos de los artistas que coinciden en su uso son: A-Ha, Franz Ferdinand, los grandes Pet Shop Boys o los españoles Las Nancys Rubias.

  TELEVISIONES Y/O PROYECTORES ENCENDIDOS. Algunos artistas también coinciden en mostrarnos en sus vídeos imágenes superpuestas con el escenario, pero en forma de televisor encendido (que puede mostrar alguna imagen, como ha hecho Dire Straits, Muse, Eminem o Snoop Dogg, o puede mostrarse apagado como hemos visto antes con James Morrison), o bien, en forma de imagen reflejada por un proyector, como lo ha hecho Plan B, o el rapero español Nach.

 Para finalizar, como guinda a este pastel que he compuesto analizando similitudes entre los videoclips, y dejando a banda el análisis de ciertos elementos o componentes, analizaré la similitud en la temática. Temáticas para las historias contadas en los videoclips hay muchas, pero me gustaría señalar la cantidad de artistas que deciden crear su videoclip en torno a la Guerra, ya sea alguien que está combatiendo allí, que marcha a la guerra, o que muere estando de guerra. Podemos dar muchos ejemplos: Green Day, My Chemical Romance, Metallica, 30 Seconds To Mars o Katy Perry.

 Tras este análisis de muchos aspectos diferentes en torno al mundo de los videoclips, concluyo afirmando la hipótesis que he planteado, que casi todo, por no decir todo, está ya inventado en esta rama de la gran industria que es la música, cosa que no significa que se sigan haciendo videoclips de calidad. Disfrutad de la recopilación de videoclips que he hecho en el día de hoy, hay grandes artistas de diversos géneros, algunas muy buenas canciones, clásicos, temazos y videos de gran calidad. Y ¡gracias por vuestra atención!

 AITOR URBANO MEDINA

Quins valors transmet la publicitat de begudes alcohòliques relacionats amb el seu consum?

Publicitat i alcohol és un tema que ha estat estudiat per un gran nombre de persones, fet que no és d'estranyar ja que segons les estadístiques un 3,5% de la població amb 11 anys ja ha provat l’alcohol, 1.700.000 persones reconeixen que consumeixen abusivament els caps de setmana, un 49% reconeix el seu us durant l’últim mes, mentre que un 15% és consumidor habitual. El 10% de les morts registrades durant un any al nostre país són causades pels efectes del seu consum, al 50% d'accidents de trànsit i al 35% dels laborals l’alcohol hi està present.  Aquestes impactants dades fan que l’objecte d'estudi resulti tema de diversos debats socials amb la fi desbrinar el que aquest tipus d'anuncis transmeten per aconseguir que cada vegada més població sigui consumidora d'aquest tipus de begudes.

«Nuestra droga nacional es el alcohol. Tendemos a considerar el uso de cualquier otra droga con especial horror. »

(William Burroughs, 1956)

En l’actualitat, la publicitat s’ha convertit en un vertader fenomen social que exerceix una gran influència als consumidors a l’hora de crear estils de vida i a adoptar certs valors.  El primer objectiu de la publicitat és vendre, per això la indústria de begudes alcohòliques utilitza la comunicació publicitària

mitjançant missatges amb trets i característiques concretes.

L’influència que exerceix la publicitat de begudes alcohòliques en els adolescents és un problema social que va en augment. La psicologia s’ha convertit en un aliat de la industria publicitària, això influeix a l’hora de concebre certs aspectes que apareixen als anuncis, per exemple: la figura femenina, aquest element sol aparèixer com a reclam publicitari i objecte sexual, fet que provoca la reacció d'alguns sectors pel tracte discriminatori. Els estudis sobre comunicació de begudes alcohòliques esmenten l'agenda setting ja que el medis de comunicació tenen gran influencia sobre el públic al determinar quines noticies tenen més interès.

«Bebo para olvidar que soy un borracho.»

(Antoine De Saint Exupery, 1943)

La isotopia de la naturalesa vol ser representada explícitament a la publicitat al·ludint el procés de producció, ja que apareix com el marc en el qual s'insereix el missatge publicitari. La mateixa isotopia és expressada de forma diferent en cada regió i presenta connotacions específiques que reflecteixen els valors de les diferents cultures. L’erotisme s’utilitza com a reclam, resulta un recurs freqüent i efectiu. El component eròtic es manifesta de dues formes: primer es recrea com a context en el qual es desenvolupa el consum de la beguda i desprès es materialitza en els cossos dels protagonistes. Sociabilitat, l'alcohol és un dels pocs productes on l’aïllament té connotacions negatives. L'estat d'embriaguesa és representa de forma positiva, afavorint les relacions socials per falta de prejudicis o timidesa. La isotopia de l'origen es refereix al lloc de procedència del producte, per això els creatius publicitaris fan ús d'aquests llocs establerts en la ment del consumidor.

A EUA les senyes d'identitat del país es basen en la llibertat, la independència i el patriotisme. Els espais més utilitzats són les tavernes com  al·lusió a la sociabilitat i la celebració. El llunyà oest és utilitzat com a recurs publicitari amb la representació de personatges com el cowboy (Jack Daniel's). La sensualitat i l'erotisme són presents en molts dels anuncis, especialment en el sector de les cerveses on la majoria de les models retractades comparteixen trets comuns: cos esculpit i melena rossa, cànon de bellesa de dona americana (Budweiser).

A Llatinoamerica l’escenari utilitzat són els llocs naturals, doncs la natura és un dels principals protagonistes pel seu caràcter paradisíac (Ron Cacique). També hi ha representacions a les platges, cabanes o als velers. La platja és la màxima expressió del calor, bon clima i sol com a context per a la festa i la diversió. La festa és un ingredient essencial als anuncis de begudes alcohòliques en general. L’ utilització de la figura de la dona per representar l’erotisme i la seducció és molt comú.

Anglaterra es caracteritza per l'esperit cosmopolita, Escòcia es defineix per la puresa dels seus paisatges i Irlanda mostra un caràcter festiu. El anuncis de licors importats d'Anglaterra prenen Londres com a bandera i escenari (Beefeater). El cas escocès el lloc suposa per si mateix garantia de qualitat i excel·lència. A Escòcia el whisky és denominació d’origen per la seva tradició i antiguitat. Els personatges dels anuncis  recreen la tradicionalitat  fent ús de la típica figura amb faldilla i gaita. Es recorre al pub com a context per al consum. A Irlanda els habitants es defineixen pel seu caràcter festiu, amb afició per la música i amb personalitat alegre. Utilitzen la naturalesa com escenari per presentar el producte i la puresa del seu gust.

Espanya té una imatge plegada d'estereotips construïts pel romanticisme del segle XIX, es tracta d’una Espanya folklòrica amb gitanes, bandolers, festa, migdiada, flamenc i sol. Els tòpics que apareixen als anuncis de licors, vins i cerveses es caracteritzen pel seu caràcter feliç i optimista. El personatge dels anuncis s'atribueix a la influència de les bones condicions climàtiques, ja que això dona energia i ambient de festa. Es reflecteix la naturalesa representada com la fertilitat de la terra actuant com a garantia de qualitat. Les dones en aquesta tipologia publicitària són caracteritzades per la bellesa, la passió i la seducció.

Així doncs, veiem com la finalitat dels anuncis de begudes alcohòliques és estimular la seva demanda a través d'estratègies de persuasió. Dites estratègies poden estar perjudicant la salut dels consumidors de mitjans informatius i publicitaris ja que configuren una imatge allunyada de la salut incidint en el procés d'èxit fàcil. Els trets identificatius d'aquesta tipologia publicitària és el recurs de model humà com a gran protagonista, els homes es troben més presents que les dones, mentre que el rol de representació de la dona apareix com a objecte de desig i seducció,  l'home es mostra independent, seductor i masculí. La idea fonamental que s'intenta associar al producte és el plaer. Una de les limitacions que se li imposa a la publicitat d'alcohol a Espanya és l'edat dels models que en ella es mostren, no poden ser menors d'edat.  Una de les pràctiques més qüestionables és el recurs a l’anomenada publicitat subliminal que s’adreça al subconscient del consumidor, els anuncis recreen imatges idíl·liques que s’allunyen de la realitat destinades a provocar la compra. Observem com el lloc de procedència del producte fa variar el tipus d'anunci.  La publicitat aprofita els trets que constitueixen la imatge d'un país mitjançant l'univers simbòlic de la regió. Hi ha un conjunt d'isotopies comunes com la naturalesa, l’erotisme, la sociabilitat i l’origen. Per mitjà de totes aquestes característiques es mostra una clara i estreta relació entre publicitat i societat,  ja que la publicitat reflexa el context cultural del producte i alhora és un element clau per a la construcció i el desenvolupament de la societat. 

Així doncs, la publicitat no solament transmet un missatge sinó que aconsegueix que aquest quedi gravat al subconscient de l’espectador creant una necessitat de dependència vers el producte anunciat. S’hi això ocorre es parla d’impacte publicitari. Molts anuncis no venen un producte, venen emocions. Això es fa visible a la publicitat televisiva que escenifica histories breus amb una gran càrrega emocional. Per tant, cal tindre compte amb el que la publicitat ens transmet ja que no és tot tal i com ens sembla.

Gràcies per dedicar-me el vostre temps.

 Laura Vargas-Machuca García

PO$MODERNI$MO: THE-DRUM - '$'

THE-DRUM es un dúo de música 'electrónica' de Chicago formado por Jeremiah y Brandon. El año pasado sacaron videoclip -realizado por Mary Rachel- de uno de sus temas: $. El vídeo en sí está formado por imágenes de archivo distorsionadas y con la imagen omnipresente del símbolo del dólar.

Todo el vídeo en sí es el posmodernismo llevado al extremo. La crítica no está en el primer plano, sino que subyace dentro de la captación de las imágenes por parte del espectador (conciencia del doble sentido). Unas imágenes que nos remiten únicamente a la parte más morbosa de la cultura de masas: el sexo enfocado en grandes culos, peleas entre mujeres, gente pisando dinero y demás; así como el retrato de este mundo-imagen -en términos baudrillarianos-. Es como si quisiera retratar la esquizofrenia -o alienación- colectiva a la que nos ha llevado este sistema. La idea del vídeo no es glorificar el dinero, sino que transmite esa idea de que el dólar es lo único que importa a la gente, el leit-motiv de la mayoría de las personas de hoy en día es únicamente la pasta. Como decía Wu-Tang Clan, C.R.E.A.M: Cash Rules Everything Around Me. Hay varias imágenes que nos remiten a esta idea, como la frase -sacada del título de un show televisivo- How to be a Stunna (stunna es alguien que despilfarra el dinero en cosas materiales y se vanagloria de ello) en el 1:30.

La música, en su parte lírica, es simplemente es una repetición de un sampleo de las palabras 'money', 'cocaine', 'hater' y demás; guarda una conexión muy fuerte con el vídeo (chapeau por la directora). Críticamente hablando no podría ser de otra forma, una letra que te diga lo que hay de malo y todo eso ya no tiene sentido, simplemente actuaría de panfleto. Antes, y hablo del Bob Dylan 'revolucionario' o del punk -por ejemplo-, sí que tenía sentido, pero ya no se puede hacer una crítica desde esa óptica. La óptica más óptima ahora -y que se muestra en este vídeo- es hacer una crítica usando las imágenes del sistema. El pelele de Justin Bieber, por poner un ejemplo, no ha asimilado esa óptica y hace el ridículo en escenarios con su canción súper-revolucionaria Pray.

La técnica usada tanto en el vídeo como en la música es la del remix -relacionada con la intertextualidad y con la fragmentación-, coger elementos ya creados y mezclarlos. Más características del lenguaje -posmoderno, claro que sí- del material en cuestión, decir que tiene una estética camp, el director es conciente de que es cutre, pero ahí reside su 'belleza'.

Según mi opinión, tanto la música como el vídeo cumplen con su cometido, el de criticar al sistema. Habrá gente que no lo captará, como no captan la 'filosofía' dentro de la música rap -donde el hablar de pistolas y de putas no es para exaltarlo, es para ver a dónde nos ha llevado el sistema a través de la historia de una persona (protagonismo del yo, microhistoria). De esto habla más extensa y lúcidamente Douglas Kellner en su libro Cultura Mediática.-

APUNTE: En el vídeo se usan imágenes de Lil B, por ejemplo, que lo que hace es criticar de la misma forma en que lo hace THE-DRUM.

Fernando Mayo Cristòbal

COCA-COLA I LES SEVES TÈCNIQUES PUBLICITÀRIES

COCA-COLA I LES SEVES TÈCNIQUES PUBLICITÀRIES

La publicitat és una tècnica de promocions, l’objectiu de la qual és informar al públic sobre l’existència de béns o serveis a través de mitjans de comunicació. A més fa ús de nombroses disciplines com la psicologia o la sociologia, entre d’altres. Molta gent es pregunta perquè Coca-Cola fa publicitat sent un producte que no la necessita per ser altament consumit. Està tan assumit per la societat i tan implantat que no necessita valer-se de la publicitat perquè la gent el consumeixi. Però, tot i que sigui molt reconegut, necessita publicitat ja que, si deixés de fer-se, la competència remuntaria les seves vendes. La gent, inconscientment, consumeix molt gràcies a la publicitat.

Tots coneixem els anuncis de Coca-Cola, la capacitat que tenen per atreure la nostra atenció d’una manera brillant. Creen anuncis a partir d’idees tan bàsiques que fins i tot semblen absurdes, però finalment aconsegueixen generar un gran moviment entre el públic. Això és resultat d’una tècnica utilitzada per molts anunciants, que és la d’actuar sobre els espectadors mitjançant els sentiments amb la finalitat d’assolir el seu gran objectiu: implantar l’eslògan “Coca-Cola dóna la felicitat”. Per observar això ens podem centrar en tres exemples molt diferents. El primer basat en un sentiment d’eufòria constant gràcies a aquesta beguda. És un anunci animat i surrealista, ja que inclou quelcom real i quelcom meravellós en un mateix espai. Els personatges que apareixen en aquest anunci comparteixen la vida real, amb les accions que això comporta (beure, caminar, parlar...) amb allò imaginari, com per exemple crear una explosió mundial a partir d’una beguda. A més, la temàtica es basa en un somni, fins i tot es podria relacionar amb la bogeria. El segon, en canvi, fa referència a un punt de vista totalment oposat. Des d’una òptica realista i amb un atac directe al nostre sentimentalisme, es mostren unes imatges dolces i entranyables amb la finalitat de generar un sentiment d’alegria barrejat amb una profunda tristesa. El tercer exemple és un anunci que resulta còmic per a l’espectador, però és fruit d’una de les accions més realitzades en la vida quotidiana. El futbol és un esport que mou un gran sentiment entre la majoria de la població, i quan el teu equip marca un gol la tendència és celebrar-ho abraçant a algú. D’aquí sorgeix la idea de fer aquest anunci publicitari.

Quan el que es vol transmetre és eufòria, alegria i animació no es pensa en altra cosa que en colors estridents, música animada i moviments ràpids. Aquesta descripció concorda a la perfecció amb l’anunci “Coca-Cola Big Splash”, que es va emetre en televisió per primera vegada a l’any 2008. Aquest anunci es tan simple que es basa en la tècnica utilitzada per fer-lo. Representa un tsunami de Coca-Cola que omple d’alegria i color una vida gris, avorrida i rutinària. Gràcies a aquesta inundació, es transforma en un lloc ple de colors i de gent amb la que compartir bons moments, és a dir, en un lloc idíl·lic. També té una gran influència la música utilitzada, ja que si en comptes de sonar What A Wonderful World de Joey Ramone s’escoltés qualsevol altra més lenta, la sensació causada a l’espectador no seria la mateixa. De la mateixa manera que no es pot transmetre un sentiment d’alegria amb un fons gris, no es pot transmetre amb una música trista. La música, en aquest cas, és el fil conductor d’aquest anunci, sense ella no tindria el mateix sentit.

El segon cas esmentat correspon a l’anunci publicitari conegut sota el nom de “Estás aquí para ser feliz”, vist per primera vegada un any després que l’esmentat primerament, el 2009. A diferencia de l’anterior, es pot observar que no hi ha cap relació entre l’anunci i la beguda anunciada. Aquesta és una tècnica utilitzada per molts anunciants: busquen impactar als espectadors a través de l’anunci i finalment mostren el seu producte per a que, inconscientment, relacionem les imatges amb quelcom anunciat, tot i que la relació sigui gairebé nul·la. Podem observar com els colors i l’alegria representada mitjançant una música estrident han desaparegut, i en el seu lloc trobem imatges tendres acompanyades d’una banda sonora agradable, però sense ser el fil conductor. Però tots dos anuncis coincideixen en un punt: representen la vida. Tant des d’un punt de vista totalment irreal fins a la realitat més pura com és el naixement. Aquí es pot observar el veritable objectiu d’aquesta empresa a l’hora de realitzar publicitat, és a dir, relacionar el concepte vida amb el de Coca-Cola. 

 

 

El tercer anunci fa referència tots aquells que utilitzen temes absurds per a crear uns grans espots publicitaris. Basant-se en una de les accions més comunes i banals que existeixen com és celebrar una victòria en el futbol, aquesta empresa ha fet un anunci amb quasi 1000 reproduccions a YouTube i moltes més en televisió. Es resumeix en una suma d’escenes amb un mateix esquema, variant únicament el seu final, que a cada escena se’n veu un de diferent. Aquesta és la tècnica que manté a l’espectador amb ganes de veure l’anunci sencer, ja que tot i saber el que passarà a la següent imatge (es celebrarà el gol), es manté a l’espectador amb un sentiment de nerviosisme per saber com ho farà. Des d’un home amb motoserres a les mans, passant per un altre recobert d’abelles, fins arribar a un zombie, tots ells inabraçables. D’aquí sorgeix el títol d’aquest anunci fet per a l’Eurocopa del 2008, “Inabrazables”.   

Per últim, i com a opinió personal, adjuntaré un vídeo que va realitzar Coca-Cola per a celebrar el seu 125è aniversari. En ell es pot observar clarament la gran força que suposa per a aquesta empresa el poder de la publicitat, ja que, sense cap emmascarament, mostren clarament la idea que en tots els seus altres anuncis ens introdueixen de manera inconscient: Coca-Cola dóna la felicitat. Ens manipula de forma directa, en canvi nosaltres no ho considerem així al veure-ho. La base d’una bona publicitat no està en el contingut, sinó en la forma en que es transmet. Com hem pogut observar, el contingut al primer anunci analitzat era irreal completament, i el tercer absolutament absurd, en canvi la manera de fer l’anunci és el que crea aquesta simpatia en els espectadors. Per tant, penso que la base en fer una bona publicitat és:

• Tenir clara la idea que es vol representar i el missatge que volem fer entendre als espectadors.

• Tenir la imaginació necessària per fer-ho de manera que resulti atractiu i entenedor.

• Commoure mitjançant imatges, música o elements que semblin poc rellevants als espectadors, ja que serà la manera més fàcil d’influenciar-los, atacant directament al seu inconscient.     

Gràcies per l’atenció.

Laura Martínez Gutiérrez