dimecres, 3 d’abril del 2013

Que el tiempo no haga el olvido. La voz dormida.




A pesar de la cantidad de críticas negativas que recibió La voz dormida (la mayoría de ellas por el posicionamiento del director a favor del bando de “los vencidos”), creo que es una grandísima película que intenta que no dejemos nunca en el olvido todos aquellos años oscuros. Tengo que decir que no he leído la novela en la que está basada, por lo que no puedo hacer comparaciones, solo opino sobre la película.

Fue nominada a 9 premios Goya, de los cuales ganó 3: mejor actriz revelación (María León), mejor canción original (Nana de la hierbabuena, Carmen Agredano) y mejor actriz de reparto (Ana Wagener); en septiembre de 2011 participó en la sección oficial del Festival de San Sebastián, en la cual premiaron a María León con la Concha de Plata a la mejor actriz; este mismo mes y año fue seleccionada por la Academia de Cine junto a La piel que habito y Pa negre para competir por el Oscar a mejor película de habla no inglesa por España (finalmente fue Pa negre); en octubre del mismo año fue seleccionada para participar en la sección Cinema Europa de la 55ª edición del Festival de Londres.

Como he dicho anteriormente, la película de Benito Zambrano está basada en la novela homónima de Dulce Chacón. Se sitúa en el marco de la Posguerra, en los inicios del Régimen Franquista. Pepita, interpretada por María León, es una muchacha humilde que desde su pueblo de Córdoba se traslada a Madrid porque su hermana Hortensia (Inma Cuesta), que está embarazada, la han apresado y encarcelado en la cárcel de las Ventas. Pepita entra a trabajar como sirvienta en una casa del bando franquista, por lo que lo primero que le exigen es que nadie se entere de que su familia es republicana. Pepita hace todo lo que está en su mano para sacar a su hermana de la cárcel, pero todo esfuerzo es inútil: después de unos meses condenan a Hortensia a la pena de muerte, aunque no procederán a la ejecución hasta que no nazca su bebé. Es entonces cuando Hortensia quiere asegurarse de que su hermana se hará cargo de su hija cuando ella no esté.
Paralelamente, el marido de Hortensia, “el Cordobés” (Daniel Holguín), anda escondido junto al “Camisa Negra” (Marc Clotet) porque están en busca y captura. A pesar de la bondad e inocencia de Pepita y de que ella busca la reconciliación de los dos bandos porque no se declara republicana ni franquista, sale perjudicada por ser hermana y cuñada de quien es.


La voz dormida es una película que me dejó días y días pensando, reflexionando y buscando respuestas a preguntas difíciles de explicar. Me metió dentro de la historia nada más empezar, por lo que sufrí el miedo que sentía Pepita, la rabia e impotencia de Hortensia, el dolor de cada uno de los personajes.

Zambrano ha sabido escoger a los actores y actrices perfectamente. Todos han hecho una enorme interpretación de su personaje, sobre todo María León. Recuerdo que al empezar la película, cuando salió ella, dije que qué fallo haberla cogido para interpretar un papel así porque a ella los dramas no se le daban bien, ella era de comedias. A los 5 minutos me arrepentí de mis palabras. Inma Cuesta representa a la perfección a una mujer luchadora, con unos ideales firmes, una mujer fuerte y orgullosa. Es ella quien canta en la película la nana de la hierbabuena, de Carmen Agredano, una canción que te transmite muchísimo y que te conmociona aún más.  


Los escenarios en los que transcurre la acción son muy reales y creíbles. Están muy bien ambientados en la época. Según cuenta el director en el making off de la película, les costó mucho encontrar los escenarios adecuados, ya que en Madrid ya no quedan calles de los años 40. Pero lo que más les costó fue encontrar una cárcel que se pareciera a la de entonces. Es una cárcel con unas características que ya no hay, así que tuvieron que recurrir a una cárcel de Huelva, la única que les permitía construir decorados y ambientarla de manera que les sirviera. Además utilizan unos colores que te transmiten esa España gris y oscura del momento. No vemos colores alegres ni vivos en ningún momento.

Creo que La voz dormida es una de las pocas películas sobre la Posguerra, o incluso aquí incluyo la Guerra Civil, que ha sabido reflejar el horror que se vivió. De las pocas que una vez la ves, se te queda grabada para toda la vida.

Mi pregunta es: ¿Por qué Zambrano tiene que recibir tantas críticas negativas por el hecho de que se posicione a favor de los republicanos y no han valorado más allá de ese detalle? ¿Acaso no estamos en un sistema democrático, con libertad de expresión y pensamiento? Sí que hubo víctimas tanto de un bando como de otro, pero es que la película está situada una vez vence el bando nacional, una vez se pone en marcha el Régimen Franquista. La película quiere rendir homenaje a las víctimas de entonces, todas las que sufrieron la brutal represión de Franco. Es decir, es entonces cuando las víctimas pasaron a ser solo de un bando.
Zambrano da comienzo a la película con este texto:
“En abril de 1939 terminaba la Guerra Civil española y empezaba la dictadura del General Francisco Franco y su Nuevo Régimen Nacional-Católico. Habían sido tres largos años de horror y muerte. Pero con el fin de la guerra no llegó la paz, ni la reconciliación.
Esta película quiere ser un homenaje a todas las mujeres que lloraron en silencio en las puertas y en las tapias de los cementerios.
A las mujeres que se sacrificaron por los encarcelados y los perseguidos.
A todas las mujeres que murieron en las comisarías, en las cárceles o frente a los pelotones de ejecución.”

¿Murieron mujeres franquistas en comisarías, cárceles o frente los pelotones de ejecución? Creo que no.
Entonces no digan que Zambrano ha hecho una mala película por dedicársela a ellas, por recordar lo que pasó y lo que fue, por no callar lo que a demasiados les interesa que quede en el olvido.

Todo me hace pensar que en este país las verdades siguen doliendo.

Sonia Martínez Campillo

             Els videoclips, promoció per sobre la qualitat?

Els videoclips són unes peces audiovisuals normalment amb una durada curta, ja que esta condicionada al temps que dura la cançó, i amb una intenció més o menys promocional.

La intenció promocional del videoclip es va començar a fer molt patent a partir dels anys 80/90, en aquesta època ja podem trobar videoclips que tenen molta més importància pel format que per la cançó en si. D’aquesta manera la part musical perd molta importància i es passa a donar rellevància a la posada en escena, a la coreografia, a la història que presenta el format audiovisual... Això fa que molts grups o cantants que musicalment no tenen tants recursos o no són tant bons com altres puguin tenir un èxit aclaparador gràcies als grans videoclips i a les superproduccions audiovisuals que realitzen. Així doncs a partir dels anys 80/90 es comencen a invertir molts diners en produccions audio-musicals,  i comencen a haver persones que es dediquen a dirigir videoclips, tot i que després alguns d'ells també fan cinema. Un gran exemple d’això és el videoclip de les Spice Girls Wannabe 

és un videclip que explica la història d’unes noies que es colen a la festa d’un hotel de luxe de Londres. És performatiu, perquè surt el grup interpretant la cançó, però també podriem dir que és una mica narratiu, ja que explica la història de que entren a l’hotel de luxe, i ensenyen el que van fent allí dins.  Destaca pel joc de moviments que fan amb la càmara, està en moviment constantment, hi ha pocs plànols estàtics,  i per haver, gairebé tot el temps, imatges com una mica desenfocades, com si fos un efecte especial, així doncs es pot dir que juguen amb els efectes especials i les noves tecnologies. També és molt important la coreografia i els salts que fan les noies. Finalment cal destacar la vestimenta de les noies que contrasta totalment amb la decoració,  els vestits i tratges que porten altres persones que surten al videclip, és una forma de destacar al grup en tot moment. Aquest videoclip és un exemple molt clar de promoció, ja que molta gent ha imitat la coreografia que es repeteix durant tot el videoclip, durant aquella època moltes noies joves intentaven imitar la vestimenta que portaven les Spice Girls... així es pot veure com es dóna molta més importància a la posada en escena, la coreografia i els vestits que a la cançó, no es té molt en compte la qualitat musical.

Cal destacar que durant els anys 80 és quan apareix MTV que fa grans produccions de videoclips, i està emetent tot el rato aquest tipus de formats per la televisió, era un canal adreçat només als videoclips. Això afavorí a que apareixessin aquestes grans superproduccions

Actualment aquesta intenció promocional s’ha accentuat més, fins el punt de que grups que no eren coneguts fent una cançó i un videoclip casolà s’han fet famosos, i han pogut acabar gravant maquetes i fent concerts a nivell estatal i/o regional.Un gran exemple d’aquest fet és la cançó Jenifer, dels Catarres, tot i que també influí molt la lletra de la cançó, es convertí en un gran èxit de l’estiu del 2011 gràcies al videoclip i la difusió que anà fent la gent al veure el videoclip i escoltar la cançó per les xarxes socials. 

Aquest videoclip destaca per ser narratiu, la part que surten els dos nens petits, i també performatiu, tots els plans fixes on el grup va ensenyant dibuixos o paraules, relacionades amb la lletra de la cançó. A més també és molt important el canvi d’escenaris que van fent, i el solapament de les dos històries, el grup, i els nens. La vestimenta també és un factor clau, perquè els tres components del grup van vestits iguals per destacar per sobre l’altre gent. Es podria dir que és un videoclip seguint una mica la línia dels que feia Spike Jonze, ja que aprofiten les noves tecnologies per fer difusió i per gravar. A més graven al carrer i juguen una mica amb l’atzar, tots els plànols que surt el grup són al carrer sense tenir-ho tot preparat, i el grup no es presenta com a grans estrelles, si no com a persones normals. Seria un videoclip al estil dels que fan la blogothíque, ja que també utilitzen internet per produir, distribuir i exhibir, tot i que el so no està enregistat en directe. Cal destacar que aquest fenomen en bona part ha estat gràcies a l’aparició de youtube, ja que permet pujar vídeos de forma gratuïta a internet, per tant es pot fer difusió i donar-se a conèixer sense la necessitat de gastar grans quantitats de diners, es podria dir que són produccions de videoclips low cost.

Tot i això segueixen havent superproduccions, fins al punt de que es posi una data d’estrena d'un videoclip a la xarxa, i la gent estigui pendent d’aquella data per veure un videoclip determinat. Avui dia aquestes superproduccions es solen donar sobretot als EUA, tot i que també n’hi ha de catalanes i espanyoles, però en menor mesura. Un exemple d’això el videoclip de Lady Gaga Bad Romance 

és un curt molt poètic, ja que no explica una història, si no que vol que es relacioni amb les emocions, tot i això si que surt la cantant, i té una coreografia molt marcada. Destaca molt per la vestimenta i el color blanc que s’utilitza en tot moment, com donant una sensació de manicomi, bogeria, i el contrast de llum que hi ha en algunes escenes.
Un altre exemple a nivell català és el videoclip aniversari, de Manel 

Aquest format destaca per ser totalment narratiu, explica una història, i fins i tot va una mica més enllà de la durada de la cançó. Juga molt amb la fantasia i els efectes especials. Està com ambientat a l’antiguitat, així es pot aconseguir que la gent recordi el grup pel videoclip més que per la cançó en si, perquè és un videoclip que crida molt l'atenció.
També cal destacar que alguns grups o cantants utilitzen algun altre personatge famós per fer el videoclip, i així se li dóna més importància a la producció i fa que la gent estigui més interessada en veure el videoclip, un exemple d’això és el videoclip de la Shakira Gitana, on surt el Rafa Nadal (tenista). 


Amb tot això es pot observar com la industria musical ha deixat de donar importància a la música en si, i ha passat a donar molta més importància a la imatge de les bandes o els/les cantats sense tenir en compte si aquelles persones realment tenen talent per la música o fan produccions bones, només tenint en compte la imatge i la posada en escena. Per tant la imatge és el més important per sobre de tot, s'ha deixat de banda el talent musical, per donar pas a aquelles bandes i cantants que tenen una imatge bona, i/o molts diners per invertir en super produccions. Tot i això, com hem pogut veure, hi ha alguns grups que amb la seva pròpia producció casolana, han pogut arribar a fer-se famosos, tot i que son pocs grups en comparació als altres, i tampoc asseguren la qualitat musical.


Marina Pérez Got

 

Una oda al elitismo


"Soy la Reina Cotilla, vuestra mejor fuente de información sobre la escandalosa vida de la élite de Manhattan", así es como empiezan los 121 capítulos de las 6 temporadas de la exitosa serie de televisión estadounidense Gossip Girl. Esta serie fue creada por Josh Schwartz, creador también de la serie The O.C con la que guarda un cierto parecido, y Stephanie Savage, y fue emitida por primera vez en la cadena The CW. Gossip Girl está basada en las novelas homónimas de la escritora Cecily von Ziegesar.



La serie narra las extravagantes vidas de un grupo de jóvenes de la alta sociedad de la ciudad de Nueva York, más en concreto de la zona del Upper East Side. Está pensada para atraer a un público joven y adolescente; pero tuvo mayor alcance, ya que consiguió atraer a edades más maduras gracias a las historias paralelas sobre la vida de los padres de los protagonistas. Ha ganado diversos premios, entre ellos la Mejor Serie de Drama cuatro veces consecutivas, y Serie Revelación.

Lo cierto es que Gossip Girl es una auténtica oda al elitismo. El dinero es primordial para poder pertenecer a ese exclusivo grupo de la sociedad; pero además, aquellos que son menos adinerados o para ellos "pobres" son marginados e incordiados. Un claro ejemplo es el personaje de Dan Humphrey (Penn Badgley), conocido como "el chico solitario";  es el único que no es rico, vive en un pequeño loft en Brooklyn, y además viaja en metro, a diferencia de sus amigos que lo hacen en lujosas limusinas. El poder que tiene el dinero no se queda aquí, también parece que el dinero lo pueda comprar todo: la madre de Serena van  der Woodsen (Blake Lively), Lily Rhodes o van der Woodsen o Bass, se casa varias veces por dinero dejando de lado a su verdadero amor, Rufus Humphrey con el que finalmente se casa; Chuck Bass (Ed Westwick) es el principal derrochador que llega a "vender" a su novia Blair Waldorf (Leighton Meester) a su tío por no perder el Empire Hotel, que es su mayor inversión;  también como por culpa de falsear cuentas bancarias para obtener más dinero, "el Capitán", el padre de Nate Archibald (Chace Crawford), acaba siendo encarcelado; o por último, como Karol Rhodes hace todo lo posible por conseguir su parte de herencia de su madre Cece, que incluso llega a contratar a una actriz para hacerse pasar por su hija y nieta de Cece.

El lujo despampanante que exhibe Manhattan y sus protagonistas seduce a todo aquel que vive durante un tiempo en sus aceras y, sobretodo, en sus fiestas. Los seduce de tal manera que vuelve al más humilde en tosco y malvado, lo convierte como en un nativo del Upper Est Side; y este es el caso de Jenny Humphrey (Taylor Momsen), hermana de Dan. Jenny pasó de ser una dulce y buena niña de papá a ser otra arpía cruel, creadora de complots, a modo parecido a Blair. No tan solo encontramos a Jenny con este perfil, también Ivy Dickens, la falsa Charlotte Rhodes (prima de Serena), que después de que se descubriera quien era realmente trata de destruir a Lily para tener un sitio en ese mundo.

Jenny Humphrey (Taylor Momsen)
Ivy Dickens (Kaylee DeFer)

La moda es otro ítem importante en la serie. Exteriormente, en cada temporada los protagonistas van vestidos según la moda predominante en el contexto real de la sociedad neoyorkina o estadounidense.  Además vemos dos estilos femeninos diferentes: Blair, más tradicional, y Serena, más provocativa y juvenil. También podríamos considerar la serie como una forma diferente de publicitar las grandes marcas: Marc Jacobs, Ralph Lauren, Dior, Chanel, etc.; ya que en sí, son las grandes marcas de la alta sociedad. Dentro de la serie no solo vemos  moda en la vestimenta de los personajes, sino que también aparece como trabajo serio de éxito. La madre de Blair tiene una exitosa empresa de moda "Eleanor Waldorf", en la que sus vestidos están muy bien reconocidos socialmente. También Jenny trabaja para Eleanor como becaria e intenta crear su propia línea de moda junto a Agnes, su socia. Incluso la misma Blair trabaja para una revista de moda y acaba con la empresa de su madre a su mando.Sin olvidarnos, de las múltiples fiestas con pasarelas de moda.

Serena van der Woodsen (Blake Lively)
y Blair Waldorf (Leighton Meester)

Vemos que la vida de estos chicos está muy lejos de la supuesta vida de un adolescente  normal. No hablo tan solo a nivel económico, sino también de comportamientos y valores. No hay adolescentes de tan solo 16 años que ahogan sus penas en whisky ni contratan a prostitutas de lujo con consentimiento de sus padres; no hay adolescentes que se escapan, se van a otro país y no son encontrados; o que se lían con sus profesores y sus padres lo aprueban; ni tampoco hay padres que les dicen a sus hijas: "nunca serás tan joven, ni tan guapa, ni tan delgada". Estos comportamientos no son los normales en chicos de su edad. Sin embargo, detrás de toda esta crítica también encontramos problemas reales: padres demasiado exigentes, problemas alimentarios, chichos que quieren encontrarse a sí mismos y no a los que les dictan, falta de una figura paterna, etc. Todos los personajes de la serie tratan de superar las expectativas que sus padres tienen sobre ellos, ya que se sienten infravalorados: Chuck quiere manejar por el mismo el gran imperio de Industrias Bass; Blair quiere dejar de ser débil (aunque muestre a todo el mundo que es poderosa) y ser independiente y fuerte, responsable de algo grande; Dan quiere entrar en el mundo del Upper East Side a partir de la escritura, siendo un gran escritor de relatos; Nate no quiere ser el típico triunfador por enchufe y se hace director por el mismo de un gran periódico, el NYspectator; y finalmente, Serena quiere dejar de ser la niña que se monta juergas con grandes escándalos y centrar la cabeza en un chico, sin cometer los errores de su madre.

La trama de toda la historia está basada en sabotajes y complots en contra ellos mismos, contra sus padres o personas ajenas. En gran parte de estas aventuras interactúa "la Reina Cotilla" (GossipGirl) es una persona anónima con un blog que cuelga posts de todos los cotilleos y rumores que la gente le envía a su mail. Estos posts van directos a los móviles de todo aquel de Manhattan que siga a la Reina Cotilla. Ha sido la causante de muchos disgustos y desgracias en la vida de los protagonistas, aunque realmente su función es simplemente informar y colgar lo que le envían; podríamos decir que es la opinión pública del Upper East Side. En la serie está representada como una voz en off que nos va adelantando lo que podría pasar a continuación, aunque nunca deja nada claro. En el último capítulo de la serie, la propia Reina Cotilla revela su identidad mediante un pequeño relato colgado en el NYspectator (¿os podéis imaginar quién es, no?).




En mi opinión, la serie (situada en las nuevas series de ficción) ha dejado mucho que desear, ya que la gran trama que tuvo la primera temporada no las han tenido las siguientes. Las siguientes temporadas han sido una vuelta a los mismos enredos y problemas. Capítulo tras capítulo tienes una  extraña sensación de déjà vu, pero con personajes nuevos y alguna nueva aventura. Para mí, Chuck Bass es el único personaje con más jugo, ya que durante toda la serie va evolucionando. Su personaje de villano va rebajándose hasta mostrar su lado más dulce y bondadoso -gracias a su alter ego en femenino Blair-; es al que llamaríamos un "malvado carismático". Además, Ed Westwick se adapta perfectamente al acento y estilo americano a pesar de ser inglés. A parte de toda esta crítica, tengo que reconocer que es una serie adictiva; el lujo, el sexo, el desenfreno, las fiestas, el amor y sobre todo, el ambiente real de Nueva York engancha. Te imaginas compartiendo vida con ese grupo de amigos o viviendo sus vidas por las calles de la gran ciudad, intentando descifrar quien puede ser esa Reina Cotilla que les ha estado siguiendo desde el instituto.


Elena Fariña Puertas
Grado en Periodismo


                                     

dimarts, 2 d’abril del 2013

L'importància del cinema per representar els fets, fets i conflictes de les Guerres Mundials




En la meva publicació m’agradaria parlar sobre dos de les pel·lícules que vam veure a l’assignatura de Història del món contemporani el passat quadrimestre i que em va agradar: Senderos de Gloria i Noche y Niebla.

Senderos de Gloria és un molt bon exemple del paper que té el cinema alhora de representar i explicar els fets, ja que aquesta pel·lícula està basada en fets reals, i permeten aquesta acció, donar una idea i entendre el que va succeir.
És una pel·lícula que es desenvolupa en una època i un context històric molt precís, tenint en compte el gran nombre de conflictes i de moments que van succeir en aquella època, durant la Primera Guerra Mundial. La pel·lícula es situa a França, el 1916, en el front francès de Verdum, i es mostra d’una forma molt realista, el que va passar en les trinxeres i sobretot, l’atac suïcida del exercit francès contra les posicions alemanyes en Agnoc; que per cert, va ser un punt estratègic amb molta importància pel desenvolupament de la Gran Guerra.
La pel·lícula està basada en fets reals; aquesta explica la història que va succeir durant el intent de obtenir el control de Agnoc, i les conseqüències d’aquest intent, del conflicte: el fracàs. El fracàs del conflicte va ser a causa d’un atac erroni i mal planejat. 

El director, Stanley Kubrick en la pel·lícula, té com a principal objectiu mostrar la relació i la jerarquia dels que manen i els que obeeixen. Kubrick mostra una jerarquia on tots volen el poder, on hi ha una lluita per obtenir-lo. Destacar del director que va realitzar la pel·lícula a l'edat de 28 anys.
En la pel·lícula no es mostra la típica guerra contra l’enemic, sinó que es centra més en la lluita internat que hi ha, que existeix, dins del mateix exèrcit. Per exemple, l’exèrcit alemany  mai apareix, perquè no té importància per l’autor respecte l’objectiu de la pel·lícula.  A causa de la seva denuncia, no la podem considerar una pel·lícula anti- militar “externa”; el que vull dir és que la pel·lícula no denuncia la guerra, els conflictes bèl·lics, directament, sinó tot el que es mou, internament, dins de l’exèrcit i de les ordres i de cada conflicte.

El director sobretot denuncia la ignorància autoritària; fa un anàlisi de la realitat a partir de substituir els conflictes de classes socials per enfrontaments entre oficials i soldats. Segons Kubrick, exposa la situació on els soldats, en aquell moment, no tenien cap possibilitat de canviar ni millorar la seva situació i les seves condicions miserables de vida.
Finalment, comentar que Kubrick també denuncia la gran oposició entre els oficials i els soldats; sobretot a partir de com els oficials se’n porten tota la glòria de les victòries i el reconeixement per part dels politics i dels mitjans de comunicació. Tracten als soldats com si no fossin persones, fins al punt de mata’ls com si d’animals es tractessin; els drets humans i les vides dels seus soldats no tenen cap tipus d’importància per ells.








I de l'altra pel·lícula, Noche y Niebla comentar que forma part de la Segona Guerra Mundial, a diferència de la pel·lícula anterior que és de la Primera Guerra Mundial, i d'aquesta manera exposo dos exemples d'aquest cinema que mostra i permet fer una ullada a la història passada.




Igual que en Senderos de Gloria, Noche y Niebla ens permet observar, per un costat, la crueltat, el fet de no respectar res, de tenir tan clar uns ideals, que aquest passen per sobre del tracte humà. I per un altre, el sofriment desbordat dels que van viure aquella situació en la seva pròpia pell. 

En la pel·lícula existeix una veu en off, que ens intenta explicar lo inexplicable. En aquesta ens trobem escenes de la situació arquitectònica d’aquell camp de concentració, un cop ja no s’utilitza. I el material gravat pels mateixos nazis durant aquell període, fet que encara empitjora la situació, ja que ells eren conscients del que feien, i es sentien orgullosos.

M’ha semblat impressionant la facilitat, per part dels nazis, en crear camps de concentració, de crear una certa jerarquització, diferents classes en els camps, el fet de aconseguir una producció a partir del sofriment humà, de mata per diversió,... considero que és inexplicable com una persona, o un grup de persones, poden pensar d’una forma tan perversa;  de com és pot pensar en com treure el màxim de benefici, sense caure en cap moment, en l’idea de que darrere de tot això, hi ha milers de persones sofrint i morint dia a dia.
Em considero una persona bastant receptiva i amb la ment oberta, però crec que mai acabaré d’entendre situacions com les viscudes als camps de concentració, tan per part dels nazis als jueus, com d’altres dictadures on hi ha hagut algun tipus de esclavització i explotació humana. No mentre al cap la idea de com unes persones utilitzaven a unes altres per fer experiments químics i mutilacions experimentals, o com s’intentava dia a dia humiliar a aquest, per fer-los sentir vulnerables i culpables d’aquella situació.

Considero que els nazis alemanys ho tenien tot massa pensat, planejat, perquè és inexplicable pensar en com en un parells d’anys pot sorgir l’idea de identificar les persones que hi ha en un camp de concentració amb un triangle, amb inicials,... o com hi havia propaganda, al principi, sobre que els camps eren uns llocs amb habitatges, amb hospital,etc, provocant l’idea d’un lloc agradable i fomentant la seva acceptació.
Durant la pel·lícula una de les coses que més m’ha impactat és com en alguns camps hi havia zoo, una orquestra, etc, és a dir, els camps, per als nazis alemanys, era un lloc de diversió, era un lloc sense relació amb el sofriment humà o , era un lloc on el sofriment humà era divertit.
És una pel·lícula que permet observa el que som capaços de fer les persones humanes, i el que som capaces de suportar.
També comentar la maquiavèl·lica idea d’utilitzar el cos humà mort per fer abono o sabó. En la meva opinió, hi ha un límit, o hauria d’haver un límit dins de cada persona per ficar-se al lloc dels altres i saber el que està bé i el que no, o com es sentiria aquella persona pensant que una de aquelles persones podria ser el seu germà, la seva dona, el seu fill,... Penso que el cas dels camps d’extermini no té, en un principi, moltes diferencies amb els fets que passaven durant l’Imperialisme i el tracte que rebien els habitants dels poblats indígenes per part dels colonitzadors, ja que en aquelles situacions, els indígenes també devien viure en un infern.

Finalment, dir que considero que és una gran pel·lícula, tot i que hi ha imatges que impacten molt. És una pel·lícula que et permet fer un salt en el temps i obrir els ulls del que va passar realment i com podia arribar a ser un dia a dia en aquells camps. Et permet, tan conèixer la postura, les idees , les intencions, dels creadors de tan dolor: els nazis alemanys; com el sofriment de les persones que van viure alguna etapa de la seva vida dins d’aquells filferros amb espines, i dels que van morir.







Totes dos pel·lícules han estat comentades a partir de informació de Internet, de llibres de Història i comentaris de classe.

Gràcies pel vostre temps,
AIDA RIBAL- Publicitat i Relacions Públiques

dilluns, 1 d’abril del 2013

L'alpinisme i el món audiovisual

Arriscar la vida en esports com l'alpinisme amb l'intent de pujar els cims més elevats del món pot semblar una temeritat que només poden dur a terme aquelles persones ben preparades que coneixen i estimen la natura. Per aquest motiu, els qui no tenim aquest coratge i preparació ens hem de conformar amb fer ascensions de menys complexitat, o bé, veure les grans gestes i objectius inassolibles per a molts de nosaltres a través de la finestra que proporcionen els llibres i el món audiovisual. Aquest últim, fa temps que mostra la muntanya a través del documental, un gènere cinematogràfic molt desmarcat de la ficció que preten presentar la realitat des d'una perspectiva informativa; així com també a l'hora de fer pel·lícules i grans produccions d'aventures cinematogràfiques. En aquest sentit, a continuació m'he volgut centrar en els programes i films documentals enfocats al muntanyisme i fer esment d'una pel·lícula d'aventures que el converteix en el seu element principal. La finalitat d'aquest post és, doncs, copsar com s'ha plasmat l'alpinisme al món audiovisual.


Primerament, vull destacar un dels grans programes pioners del format documental de muntanya que hi ha a Espanya i s'emet setmanalment els diumenges al segon canal de la televisió pública espanyola des de fa bastants anys, Al filo de lo imposible, un serial documental d'esports d'aventura i alpinisme. Si cliqueu sobre el nom del programa hi ha un enllaç que us permetrà veure el documental que es va emetre en motiu de l'ascenció al K2 l'any 1994 i que va estar dirigit i realitzat per Sebastián Alvaro.
 

En la mateixa línia que aquest serial documental esmentaré un film documental anomentat L'altra cara del K2 (2004), produït per Televisió de Catalunya i realitzat per Narcís Noguera i Xavier Casillanis que té una durada d'un 30 mintus aproximadament i es basa en l'expedició catalana que es va dur a terme al K2 l'any 2004 en què es volia assolir l'ascensió del cim més complicat del món a través de la via més difícil, la Magic Line. Cal destacar que la majoria d'imatges de l'ascensió són recollides pels mateixos alpinistes cosa que aporta més autenticitat al documental.

  



Aquests dos documentals els podem emmarcar dintre de la modalitat expositiva, atès que en presenten un narrador que explica com es van desenvolupant uns fets o esdeveniments. A més, també hi intervenen testimoniatges i protagonistes de les mateixes expedicions. En el cas de L'altra cara del K2 es dóna molta importància al narrador omniscient (veu over), preval un so asincrònic, és a dir, que no es correspon a les imatges (quan hi ha intervencions i sona música mentre surten imatges de l'expedició). A la vegada, aquestes també serveixen com a il·lustració del que succeeix. Així, doncs, podem copsar característiques bàsiques de la modalitat expositiva apareguda als anys 30.



Aquest tipus de programes i films documentals han donat peu a altres programes amb formats més diversificats com és el cas de Temps d'aventura (Canal 33), enfocat als esports d'aventura amb reportatges afegits al mateix programa, o el cas de Desafío Extremo (Cuatro), un programa d'aventures presentat per Jesús Calleja.



Més recentment, hem pogut gaudir d'un altre film documental sobre muntanyisme, aquest cop protagonitzat pel corredor, esquiador i alpinista Kilian Jornet i dirigit per Sébastien Montaz-Rosset. A fine line (2012) ens explica la seva trajectòria, la seva filosofia de vida, la seva manera d'entendre l'esport i la natura, un film a través del qual podem descobrir els projectes que té entre mans. És un film documental que no té un narrador que vagi explicant els esdeveniments que es van succeint, agafa un tret de la modalitat documental interactiva. La història no és explicada per una veu externa sinó a partir dels seus protagonistes i testimonis que la conformen; és el que s'anomena suma de veus individuals.

 



A trets generals, podem copsar diferències en el tipus de narrador dels tres documentals esmentats, però els tres donen un paper molt destacat als testimonis i protagonistes del documental i volen mostrar el que succeeix a la realitat. Això aporta proximitat i a la vegada subjectivitat; en els tres documentals s'expliquen vivències personals i s'hi exposa la cara més agra de l'alpinisme, la mort. En definitiva, aquests documentals intenten reflectir l'alpinisme, la muntanya, des de diferents perspectives, construint a partir d'una realitat existent.



Tanmateix, com ja hem dit, l'alpinisme ha estat protagonista de pel·lícules i films de gran format, com és el cas de la pel·lícula d'aventures nordamericana Límit Vertical (2000) un film d'acció dirigit per Martin Campbell, amb actors com Bill Paxton, Scott Glenn o Chris O'Donnell, ambientat a la mítica i ja esmentada muntanya del K2, en el context d'una ascensió que es troba en condicions de temps adverses i fa que l'expedició no pugi tornar. Això fa que hi hagi una missió de rescat al voltant de la qual es desenvolupa tot l'entramat de la pel·lícula. Pel que fa als aspectes argumentals, és la típica pel·lícula d'acció amb final feliç. Tot i això, el film aprofita l'espectacularitat de la muntanya per fer una representació d'aquesta molt ben simulada, i moltes vegades hi ha una sobreespectacularització, probablement amb la intencionalitat d'impressionar l'espectador.

 

Amb aquests exemples, doncs, podem veure la importància del documental i les pel·lícules d'aventures a l'hora de conèixer el món de l'alpinisme i poder-nos apropar a llocs sovint inaccessibles.



Moltes gràcies. 
Salut.

Joan López i Soler
Grau en Periodisme