Si hay una pelicula que me ha cambiado la vida, ha sido esta "Todo sobre mi madre" (1999) Almodóvar, tras una larga etapa en la que utlizaba tramas histéricas y muy rocambolescas, opta rodar esta pelicula sensiblera y llorona, eso sí, sin perder de vista a sus adorables personajes de siempre, travestidos y prostitutas estan más presentes que nunca.
Basándose en la historia de Manuela, la cual intepreta magistramente Cecilia Roth, Almodóvar construye una trama magistral en la que consigue mezclar, amistad, religión, bondad y la parte más cruda de la vida, sin perder nunca de vista el amor incondicional.
Manuela, abandona Madrid, después de la muerte de su hijo Esteban(Eloy Azorín), por causa de un atropello. Vuelve a Barcelona, para buscar al padre de su hijo, e informarle no solo de su nacimiento, sino de su muerte, Esteban contaba con 18 años. Allí se reencuentra con "La Agrado" (Antonia Sanjuan)una prostituta poligonera, la cual años atrás era hombre y camionero, y retoman una relación de amistad cortada de forma repentina tras la huida de Manuela al enterarse de su embarazo.
Tras esto el genial director, crea una serie de tramas entrelazadas que consiguen tocar la fibra incluso de aquel más insensible.
Cuenta con la aparición de Marisa Paredes, que en el film es Uma Rojo, que es en parte la que logra unir un poco a todos los personajes de la pelicula. Actriz de teatro, interperta por toda España la obra "Un tranvia llamado Deseo". Esta obra y Manuela estan intimamente relacionadas a lo largo de todo el largometraje, ya que la interpretó de joven y es la obra que va a ver con Esteban a un teatro de Madrid la misma noche en la que el joven muere.
Cuenta con un reparto increible,Candela Peña, la oscarizada Penélope Cruz, Rosa Maria Sardà, Fernando Fernan Gómez, Toni Cantó.Solo alguien tan increible y con el genio de Alomdóvar, puede conseguir reunir a un elenco tan impresionante de actores y actrices y no parecer ni rebuscado ni cargado, ni absurdo.
A destacar también una más que conseguida banda sonora, que consigue que tu corazón acabe latiendo al ritmo de la música y de las emociones que pretende transmitir.
Dialogos hilariosos, graciosos, sensibles y surrealistas, se juntan en 101 minutos de una de las obras maestras del cine español. Cuenta con un palmarés impecable a nivel tanto nacional como internacional. Los más destacados, 7 premos Goya, Oscar a la mejor pelicula extranjera, un Globo de Oro y así hasta un total de 25 premios.
Para aquellos que no habeis tenido el placer de disfrutarla, os cuelgo un pequeño trailer, el resto, más adelante
Em desperto ben d’hora ben d’hora ben d’hora, engego la televisió i no em mostren cap millora en l’economia del nostre país, sinó al contrari, no para de caure. Sembla que tots els sectors estiguin afectats per aquesta crisi, i la publicitat no n’és pas una excepció. Tot i la caiguda de la inversió publicitària a televisió, l’ús de famosos als anuncis no ha parat de créixer, fins a representar un 23% del total de la publicitat emesa en aquest mitjà. Però tot i la introducció amb un to depriment i la xifra mostrada, no pretenc fer ni molt menys un anàlisi de si és rentable o no la participació d’aquestes persones a la publicitat, sinó un anàlisi sobre les figures en sí que hi apareixen, i el que poden arribar a representar.
Les empreses desvelen que els seus preferits per als anuncis són els esportistes, els presentadors de televisió i els actors, per aquest ordre.
Un estudi realitzat per Expert i Personality Media, revelen que el passat 2012 la celebritat que més va sortir per televisió en publicitat a Espanya va ser Jesús Vázquez, presentador, participant en campanyes com de la companya telefònica Jazztel o donant a conèixer productes deDanone.
Que transmet aquest personatge? Bàsicament confiança. Per què? al tractar-se d’un presentador de televisió, el públic se’l fa com un més de “casa”, ja que la seva presència és constant al llarg de la setmana, veient el seu rostre i escoltant la seva veu durant hores en els programes i concursos de televisió que presenta. Involuntàriament, la gent li agafa un cert apreci, i aquest factor és clau a l’hora de vendre un producte, ja que te’l mostra algú a qui li tens una certa confiança, tot i no conneixe’l personalment.
Ara em vull centrar en un cas d’una marca en particular, i en qui han apostat pels seus anuncis. Es tracta de la marca Bimbo, on durant l’últim any hem pogut veure a Eduard Punset i a Leo Messi promocionant els seus productes. Inclús en un dels espots, se’ls pot veure als 2 junts (tot i que es nota massa que no van coincidir en el rodatge).
Quin ha sigut probablement el criteri de l’empresa per seleccionar a aquests 2 personatges? Podriem dir que els 2 són considerats genis en els seus respectius sectors, tan diferents un de l’altre, apart de ser molt coneguts. Alguna altra versió, segurament més malévola, seria la d’utilitzar un personatge molt intel·ligent i un altre que no ho sigui gaire, tot i ser molt reconegut, i fer-ne així un contrast diferent. El tòpic dels futbolistes segueix sent que no són precisament individus massa cultes i intel·ligents, i més si els sentim parlar en rodes de premsa, aleshores plorem. Però tot i l’apreciació, dubto molt que el criteri hagi sigut l’últim esmentat, només era un apunt.
Però, que ens aporta realment cadascun d’ells? En el cas d’Eduard Punset, un personatge tan reconegut per la seva labor com a divulgador científic i escriptor, que ens mostri les característiques positives d’un producte, provoca que li tinguem un plus de confiança. Inclús arriba a ser graciós el seu paper a l’anunci, on és rodejat de noies joves i maques, que donen una imatge d’innocents i influenciades pel criteri de Punset. En el cas de Leo Messi, la seva figura és bàsicament idolatrada per molts, el que li dona un prestigi en particular que el pà de motlle que tu menges, l’anunciï el teu esportista preferit.
A continuació posaré dos casos de com pot arribar a ser de cruel la publicitat. En el primer cas, producte de la marca Indasec, aportant una protecció en forma de compresa per les dones amb pèrdues d’orina. Ja fa uns anys que l’encarregada de promocionar aquesta marca és Concha Velasco, veterana actriu, cantant i ballarina espanyola.
Però la crueltat no està en la seva figura, sinó amb el testimoni de l’anunci, la Mercedes! Una dona de 50 anys, poc atractiva, on Concha Velasco, amb 23 anys més que la pobra dona, mostra una imatge molt més envejable. Sí, són cruels. La meva mare amb 56 és més similar a Concha Velasco (i no perquè es pixi a sobre) que a la pobra Mercedes, que amb tots els respectes, però aparenta uns quants anys més dels que te. Què ens representa? Doncs que una dona de 74 anys, amb un estat de salut aparentment bo, amb una bona imatge i presència, doni confiança i seguretat a altres dones més “normals”, agafant el concepte de normal com la pobra Mercedes.
I finalment el cas de Carmen Machi, anunciant iogurts amb fibra de Danone per anar de forma regular al lavabo i no sentir molèsties intestinals.
Segurament quedaria poc creïble veure a Elsa Pataky anunciant un producte així, però en canvi, utilitzant una figura d’una actriu de 49 anys, molt poc atractiva, però que cau en gràcia a la població per les seves interpretacions, aconsegueix emetre també confiança i aconseguir que molta més gent es senti identificada, ja que no tothom és model, i per tant, aconsegueixen causar més proximitat a través d’una imatge menys estilitzada i natural.
Això ens demostra la importància de la imatge en la comunicació. Tot està completament controlat, cap fil se’ls hi escapa. Us imagineu a Carmen Machi fent un anunci de Victoria Secret o a Eduardo Gomez (Maxi de “La que se avecina”) en un anunci de Gillette? No veritat? (Maleïts estereotips, pensarà més d'un...).
Finalment podem apreciar com la publicitat ha canviat les seves formes durant els anys. Podem entendre que ha evolucionat o s’ha transformat per tal d’arribar al consumidor a través de diferents tècniques. Mentre que en la publicitat clàssica, s’utilitzava un criteri molt més informatiu, donant a conèixer sobretot les característiques del producte, en la publicitat postmoderna, utilitzen un criteri molt més vinculat a les emocions, obviant en molts casos les característiques d’allò que estant promocionant. En els casos mostrats anteriorment, veiem com utilitzen el recurs de fer servir famosos per emetre un missatge més típic de la publicitat clàssica i informativa, on ens donen diferents detalls del producte, ja sigui per la seva composició o utilitat.
Gràcies per dedicar uns minuts a aquesta entrada.
Xavier Fornós Ciurana Grau de Publicitat i Relacions Públiques
- No es cierto! La publicidad no me influye para nada! - ¿Estás... completamente segur@?
Hasta hace bien poco la publicidad se había limitado a transmitir información sobre los atributos utilitarios de los productos (publicidad informativa), basándose en un modelo de compra donde el individuo es considerado como un ser racional que escoge a través de la comparación, posicionándose por la mejor opción de compra. En estos últimos años ya no solo se limitan a transmitir información, sino que también al mismo tiempo en provocar emociones y sentimientos. El entorno de saturación de los medios y de los mercados en el que se desenvuelven hoy en día la mayor parte de empresas, las impulsa a recurrir a este tipo de estrategias publicitarias, en un intento de huir del anonimato de sus anuncios, de la indiferencia y una nueva forma de añadir valor a sus marcas (Branding emocional). Este tipo de publicidad que sobrepasa los argumentos meramente racionales ha empezado a ser una de las más escogidas para triunfar, seducirnos y crear un vinculo más duradero con el consumidor. Un contenido emocional que en la mayoría de las ocasiones despertará un impulso positivo, ya sea en forma de sonrisa, recurso o acción, en el consumidor.Porque ya no sólo se vende un producto, sino también experiencias y sensaciones. Y esta más que comprobado: "la perspectiva recíproca que suponen las emociones: por un lado consiguen el agrado y el recuerdo para el receptor y, por parte del emisor, crean un vinculo con su público desde una perspectiva más cercana que la estricta e impersonal" donde "la publicidad emocional produce el doble de beneficios a largo plazo que cualquier otra forma publicitaria".
Generalmente, a todos nos gusta compartir nuestras pasiones con otras personas: viajar, leer, hacer deporte y por supuesto, la PUBLICIDAD. La televisión es una de los elementos que genera sentimientos encontrados y genera un debate que parece no tener fin. Aunque reciba multitud de criticas por todos nosotros tanto espectadores como profesionales, aun así... no dejamos de mirarla. Siempre esperamos que nos sorprenda una vez más con una creatividad sobresaliente, como si se tratara de un mago del cual esperamos otro truco mejor para despertar nuestra imaginación. Esto reaparece en los medios para seguir esbozando una sonrisa que nos permiten trasladarnos a mundos idílicos. Nos hemos acostumbrado a la fascinación y al espectáculo que cada día se superan en el complejo mundo de los medios de comunicación La publicidad no deja de ser una actividad profesional ligada al consumo. Una propuesta lúdica inspiradora, verdaderas obras fusionando imagenes, sonido, musica con el fin de que el público despierte sus fantasías a través de las propuestas comerciales. Después de todo hay que reconocer que algún que otro anuncio que hemos visto por televisión se nos ha quedado gravada en la retina, nos ha dibujado una sonrisa o nos deja desubicados, intentando buscarle una lógica a ese anuncio absurdo. Detrás de todo esto, inconscientemente, acabamos otorgando una imagen, ciertos valores, sensaciones o emociones a las marcas que se publicitan. Aunque no quedan impunes de criticas donde se puede poner en duda la credibilidad de sus anuncios y del mensaje que nos transmite.
EFECTO AXE:Ya tan conocidas campañas publicitarias de esta marca, este es uno de sus últimos spots. Te muestran que no te vas a comprar el perfume-colonia Axe, porque es un producto eficaz que te protege durante todo el día, con una sensación de limpieza impecable. Si no porque olerás tan bien, te sentirás tan viril y atractivo que te convertirás en el "terror de las nenas" incluso "hasta las ángeles caerán".
· · · · · · · ·
ESTRELLA DAMM - Mediterránemamente: Te demuestra lo que puedes llegar a descubrir compartiendo una cerveza de Estrella Damm, pero no por su sabor, ni elaboración, ni calidad... sino por el calor del verano, del amor, amigos, fiesta y estilo de vida veraniego común de la costa mediterránea.
· · · · · · · ·
VOLKSWAGEN - The Force: Un pequeño y divertido Dath Varder merodea por la casa intentando poner a prueba su infalible poder, aunque finalmente no lo consigue sin la pequeña ayuda de su padre con su Volkwagen. El poder que te otorga un coche de esta marca es tal, que incluso te facilita la vida familiar, no se especifica las aspectos técnicos del coche, sino la sensación que provoca y transmite. Por otra parte haciendo referencia a un "mundo idílico" con una casa perfecta, grande con jardín y una familia nuclear muy feliz.
· · · · · · · ·
THREE - The pony: Otro anuncio aunque no transmitido en España ya que pertenece a una compañía telefónica inglesa. Es un anuncio estúpido, un pequeño pony bailando el "moonwalk" al ritmo de la celebre canción "Everywhere" de Fleetwood Mac. Lo único que esta compañía quiere hacer entender a sus clientes que las "cosas estúpidas también importan", como el hecho de ponerte Internet en el dispositivo móvil.
· · · · · · · ·
Es una pequeña muestra de la multitud de anuncios que acuna este tipo de publicidad, como otras conocidas marcas como Mixta, Coca-Cola, Nike, etc. Donde el objetivo de todo esto es llegar al espectador y llegar en su top-mind.
Desde mi punto de vista, este tipo de publicidad que lucha por llegar a los "corazones" de los clientes, intentando a la misma vez satisfacer necesidades materiales como otras expectativas internas (sensaciones y emociones). A veces es tal la repercusión del mensaje y el impacte que ejerce hacia el espectador, que este luego recuerda el anuncio pero no la marca.
Aun así, el mundo de la publicidad seguirá luchando sin tregua y sin término.
No se per on començar la meva entrada... Sincerament vaig una mica perdut però, el que més greu em sap de tot és que la meva afirmació sigui totalment certa. Per tant, estructuraré diferents visions d'aquest fet, perquè és un fet, i intentaré explicar-ne les causes, efectes i posterior futur.
Definitivament el cinema tal i com el coneixem avui en dia ESTÀ MORT. Senyors, res és per sempre. Però confio a pensar que aquest art és com l'energia: no es destrueix sinò que es transforma.
El Cinema, nascut durant diferents períodes determinats de la història, és el resultat d'un conjunt d'investigadors i llurs invents que van acavar conformant un aparell capaç de generar moviment, també és una evolució (com tota cosa que neix) que passa pel blanc i negre mut, el blanc i negre sonor, el sonor i a color, el digital, el 3D i... I què? què hi ha més enllà de tot això? Està tot inventat? He d'agraïr a la meva professora de corrents estètics l'afirmació de que tota trama s'ha repetit al llarg de la història del cinema. Fins i tot al blanc i negre mut ja hi havia trames que es repetien! Però ara ja és tot molt exagerat, frases que es repeteixen, escenes que ens són familiars, plànol rere plànol que ja no ens sorpren... La càmara ja no dona més de sí.
On està el problema llavors? En la falta d'idees? D'originalitat? Renovació? Masses preguntes ja. Jo crec que el cinema ha de reestructura la seva forma d'una manera diferent a la que hem vist fins ara. No ens queda cap dubte de que el cinema és un art com és la música, la pintura, la fotografia, el teatre... I si ens fixem una mica més, veiem que és una barreja de totes elles, cadascuna li dona una forma totalment diferent a la que tindria sense ella. Llavors? Llavors jo opino que hi ha un excès de paraules en un art que es basa en la imatge i el so. Els actuals fonaments del Cinema han estat i són les paraules, un paper escrit del qual se n'extreuen unes idees, una estructura totalment calculada. S'hauria de donar més acció a la part dreta del cervell sincerament.
Des de ven petits ens ensenyen a sumar, restar i llegir com a prioritat davant del dibuix i la creativitat, aquí trovem el primer error, i aquest és un fet que no es passa per alt, ja que, més endavant, quan ideem una trama, no la pensarem en imatges, no la elaborarem en imatges, sinó que ho farem en una cosa que s'anomena guió, deixant de banda una cosa tant valuosa com l'observació i el dibuix. Si es vol escriure ja hi ha els llibres i els poemes, caiem en l'error d'escriure allò que volem en imatges, hauriem d'apendre a gravar i observar més avans que endinsar-nos en un món més científic, tot forma part de nosaltres però es dona prioritat a una intel·ligència per sobre d'una altra menor però, la nostra identitat és la cultura, si només fos per les lletres i els números seriem robots.
Bé, faig un parèntesis tot i saber que encara no he resolt la meva preocupació principal, com li diria un pare a un fill, amb calma i amor, no tinguis por, el Cinema no va morir, sinó que aspirava a convertir-se realment en un art superior que englovés a la resta. Imagina't la millor melodia del món, els millors colors del món, les millors paraules del món... tot en un mateix lloc. Això és el cinema, la potència del so i la imatge en harmonia, sense donar prioritat a cap element en concret, parlant el necessari i just per a cada moment (lliurant-se d ela tirania de les paraules), posant la música exacta en cada moment, el silenci allà on toca, el negre de la imatge inexistent al seu lloc i llavors obtindràs un nou Cinema, cinema que deixa de banda l'anterior i tots els bons records que comporta, les sales plenes fins a dalt d'espectadors, les tires i més tires de rotlle de negatius per filmar...
El nou Cinema es retira als grans certamens, festivals nacionals i internacionals, és torna més exclusiu, dona pas a noves generacions com les sèries, sitcoms, etc. Noves generacions que interactuen amb l'espectador, li donen més vidilla. Però el cinema, ai fill, el cinema es desplaça per deixar de ser un fenòmen de masses, la gent el veurà a les seves cases per internet i aquest seguirà evolucionant, no se cap a on, ni de quina forma, però continuarà i amb la imatge com a bandera principal, n'estic segur. Això és tot.
A continuació citaré algunes pel·lícules que personalment opino que són el camí a seguir pel nou Cinema i la etapa posterior al postmodernisme:
La publicitat és una activitat comunicativa que vol aconseguir uns
objectius dins la comercialització i el consum, que és vendre un producte. Està
sempre el nostre voltant: al carrer, a la televisió, a la ràdio, etc., i moltes
vegades ens influeix a l’hora de triar algun producte o un altre.
Uns dels anuncis que estan sempre molt presents en la publicitat són els
anuncis alimentaris, o si més no, els establiments alimentaris, presentant
sempre els seus productes. Una de les industries alimentàries que fa més
anuncis és la industria del menjar fast food. Aquesta dada va
acompanyada amb l’augment de cada any de l’obesitat en la societat, però sobre
tot, en l’obesitat infantil.
És per aquest fet, que és interessant analitzar la publicitat alimentària,
però sobretot aquesta on s’anuncien establiments alimentaris o productes de
menjar ràpid. També veure quina és la manipulació ideològica que es fa
mitjançant aquests anuncis perquè la gent en consumeixi, sobretot el nens, tot
i sabent que són productes perjudicials per la salut.
Un bon exemple seria la cadena alimentària MacDonal’s, cada any
augmenta més les seves vendes tenint cada dia 47 milions de clients, i obrint
nous establiments en tot el món, estan present en 119 països i convertint-se
així amb la principal cadena de restaurants de menjar ràpid.
Si ens posem a analitzar aquests tipus d'anuncis veurem que la gran majoria
mostren els seus productes a càmera lenta, això és un bon indicador per saber
si un anunci de menjar és de menjar ràpid o no. Els publicistes ens volen fer
ganes de menjar aquell producte, i per això fan caure tots els ingredients de
forma lenta. Es veu per exemple com cauen tomàquets i al caure els i surten
gotes d'aigua per mostrar-nos que es fresc; els talls de pollastre com cauen i
al caure reboten; o mostren com cau lentament la salsa.
També veurem que la gran majoria, sobretot els anuncis dels establiments,
van adreçats a un públic infantil. Els anuncis mostren que dins d'aquests
restaurants els nens són els reis, estant per damunt de l'autoritat dels pares.
També insten a que els nens vulguin anar-hi a través de les joguines, un model
de màrqueting que va impulsar MacDonal's
i que va tenir i encara té un gran èxit.
Però per què va adreçada els nens? MacDonal's
va ser la cadena que va començar a fer anuncis amb els nens com a
protagonistes, perquè s'havia que si els nens de petits i anaven, al llarg de
la seva vida tornarien. Un altre motiu és perquè si els nens hi tenen ganes
d'anar, no pararan d'insistir als pares perquè els hi portin.
Un altre element de la publicitat fast food és l'ecologia i els productes
frescos. Ens el últims anys la gent ha qüestionat la qualitat d'aquests
productes i a causa d'això les marques de menjar ràpid han començat a fer
anuncis mostrant paisatges bonics, tomàquets frescos, enciam frescos, pastures
de vaques, etc., per fer veure el públic que els seus productes són frescos i
de qualitat. Fins i tot MacDonal's va
canviar el fons del seu logotip: abans apareixia la "M" de la marca
sobre un fons vermell i en l'actualitat apareix la "M" rere un fons
verd, ja que aquest color s'associa amb l'ecologia.
Antic logotip amb el fons vermell.
Actual logotip amb el fons verd.
En conclusió, cada vegada cuinem menys i més ràpid, i aquest menjar ràpid
no té les mateixes qualitats d'un menjar que ens podem cuinar nosaltres. Com he
dit al principi això va acompanyat amb un augment de l'obesitat i el sobre pes,
sobretot ens els infants a causa de les cadenes de menjar fast food, es per això que us plantejo si aquest tipus de
publicitat s'hauria de censurar tal com van fer amb la publicitat del tabac
perquè la gent deixés de fumar.
Jordi Murtró Balañà.
Periodisme.
dijous, 18 d’abril del 2013
Los miserables
(2012), una nueva apuesta por el cine musical
A lo largo de la historia del cine (sonoro), se han producido
muchas películas pertenecientes al género musical; películas que todos
conocemos, como: El mago de Oz (1939), Cantando bajo la lluvia (1952), Sonrisas y lágrimas (1965), Grease (1978), etc. Todas ellas combinan, por un lado, diálogo y por otro, interpretación musical de diversas canciones. En cambio, la
película Los miserables (2012) es
exclusivamente musical, en la que no hay apenas diálogo, es decir, los
personajes se comunican continuamente cantando, exceptuando alguna frase, en la
que lo hacen hablando. Se puede apreciar que a lo largo de la película sólo hay
unas cuatro o cinco melodías distintas, las cuales se van repitiendo, cambiando
en cada caso la letra, para adaptarse al contexto o la escena en que se
encuentran los personajes.
Los miserables (2012) se trata de una película musical peculiar porque además de (prácticamente)
no incluir diálogo hablado, las canciones que interpretan los actores son en
directo, es decir, el audio no se ha separado del vídeo para ser modificado posteriormente
retocando posibles errores y mejorando la calidad de este, sino que el audio
que oímos al ver la película es el que había cuando se grababa cada una de las
escenas. Esto se ha hecho, posiblemente, para dar un toque más natural a la
historia, ya que es la voz real de dichos actores. Este aspecto también la
diferencia de otras películas musicales.
La película Los
miserables (2012), dirigida por Tom Hooper y protagonizada por Hugh
Jackman, Russell Crowe y Anne Hathaway entre otros, está basada en el musical que
recibe el mismo nombre, de Alain Boublil y Claude-Michel Schönberg, que a su
vez está basado en Los miserables, la
novela francesa de 1862, escrita por Victor Hugo.
Pero esta no es la única adaptación cinematográfica de la
novela –aunque sí es la única musical–. A
lo largo del siglo XX se han hecho numerosas películas de Los miserables, en diferentes países, además de alguna que otra
serie de televisión y además de dibujos animados sobre dicha novela.
Pero lo que realmente logró dar a conocer casi, se podría
decir, internacionalmente, la historia que cuenta Hugo en su novela, fue el teatro
musical basado en la misma, iniciado en 1985, el cual sigue aún vigente. El musical
de Los miserables, procedente de
Inglaterra, ha sido representado en teatros de distintos países y durante más
de veinticinco años, y ha sido visto por millones de personas. En vista del éxito
que ha tenido, otros países han querido hacer su propio musical, como en el
caso de España.
Bajo mi punto de vista, una película no puede transmitir o llegar
a las personas, de igual manera que la música. La historia de la novela puede resultar un tanto pesada cuando es transmitida a través de personajes que actúan y hablan entre
ellos, pero puede resultar más amena y sobre todo llegar más al espectador cuando
se transmite cantando, de forma que se omiten algunas cosas irrelevantes de la
historia y se apela mucho más a los sentimientos de cada uno de los personajes. Tal vez esta sea la clave del éxito de dicho musical.
Los Miserables, ambientada en la Francia de
principios del siglo XIX, trata sobre la vida de Jean Valjan, al cual
tras haber estado 19 años preso por robar una barra de pan, le es concedida la libertad condicional. A pesar de ser libre,
es rechazado por la sociedad por ser quién es, así que decide cambiar su
identidad y dejar de ser Jean Valjan para siempre. Unos años después se ve convertido
en alcalde y en propietario de una fábrica. Una de las trabajadoras de esta,
Fantine, es despedida al descubrirse que
tiene una hija. Esta se ve obligada a hacer de todo para poder mantenerla, hasta
que acaba enfermando y antes de morir el alcalde le promete que cuidará de su
hija. Entonces va a buscar a Cosette, la niña, y marchan de allí escapando del
inspector Javert, que había descubierto que el alcalde era el fugitivo Valjan. Después de vivir
en distintos lugares escapando de la ley, llegan a un sitio donde Cosette se
enamora de un revolucionario, que junto a sus amigos quiere enfrentarse al
sistema para acabar con la pobreza y la explotación de las clases bajas. La revolución
fracasa, pero gracias al protagonista, Marius sobrevive al ataque y finalmente
se casa con Cosette y así Valjan puede morir tranquilo porque sabe que Marius
cuidará de ella.
Así pues, se trata de un relato bastante espeso que puede resultar difícil
de hacer llegar a la gente y de causar interés. De manera que tras haberse
hecho numerosas películas sobre el tema, que quizás no acababan de marcar a la
gente, y tras el éxito que ha tenido el músical,
Tom Hooper ha apostado por unir ambas cosas: cine y música, creando una
película completamente musical que ofrece lo que el musical, añadiéndole la interpretación
de los personajes por parte de actores y actrices, y una puesta en escena mucho
más real que permite al espectador adentrarse en la historia más fácilmente.
Se trata de una película que a mí, personalmente, me ha emocionado
bastante. Sobre todo destacaría dos escenas: la de Fantine cuando inerpreta Dream I dreamed, cuando ve que lo único
que tiene en la vida es una hija a la que ni siquiera puede mantener; y la de
Éponine, cunado canta On my own, al darse
cuenta de que el chico al que ama es incapaz de percatarse de ello
y solo puede verla como una amiga, mientras se enamora de Cosette.
Al principio me costó engancharme a la película porque no
estaba acostumbrada a ver películas sin diálogo hablado, pero poco a poco me
iba haciendo a la idea y cada vez me sentía más adentrada en la historia. Lo que
no me gustó de la película fue el hecho que Cosette y Marius se enamoraran de
la nada tras verse una sola vez, cosa que es bastante superficial y poco
creíble. En cambio, en otras películas de Los
miserables esta parte de la historia está más elaborada. Otro dato que
destaco como algo negativo es la duración del film; hay escenas que se podían
haber ahorrado para no hacer tan extensa la película (dura 158 min.), porque para personas como
yo, a las que les guste la música no les importará mucho, pero la gente que no
sea tan aficionada a la música o al menos a ese tipo de música, se les hará
eterna.
A continuación os propongo a los que hayáis tenido la
oportunidad de verla que digáis vuestra opinión sobre qué os parece que sea
musical ¿la música es excesiva o no echáis en falta conversaciones habladas? ¿Qué
os parece que el audio sea en directo: bien porque suena más natural o mal
porque falta calidad en las voces? ¿También os ha parecido demasiado extensa? Si
queréis podéis contestar comparándola con otras películas musicales que hayáis
visto o con otras versiones de la misma.
