Una realitat amagada

"El Gabinet del Dr. Caligari"

Sabem que pel·lícules avantguardistes com “El gabinet del Dr. Caligari” del 1920 o “Nosferatu, el vampir”, estrenada dos anys després, són considerades clàssics del cinema expressionista. Malgrat que el terror sigui una de les sensacions que ens arriben al veure pel·lícules com aquestes, l’objectiu d’aquests films era reflectir, a través de l’art, la desesperació del poble alemany a causa de la situació socio-política del país després de la famosa Primera Guerra Mundial. Però ara bé, què sabem de l’expressionisme alemany?

Primer de tot, caldria fer un incís en allò en què va consistir la industria cinematogràfica dins de la República de Weimar, el règim polític on s’inclou aquest corrent. Amb el final de la Primera Guerra Mundial, Europa va quedar dividida i Alemanya va romandre aïllada de la producció fílmica exterior amb una forta recessió econòmica. Dit això, Alemanya es va veure obligada a construir una producció pròpia que satisfés les necessitats del mercat interior. Així, durant el període d’entreguerres es va consolidar una potent indústria en la qual els professionals més competents es van agrupar sota l’estudi cinematogràfic: UFA. D’aquesta manera, al 1919 l’expressionisme es va institucionalitzar i ja era capaç de competir amb altres tradicions fílmiques fins donar-se a conèixer al 1920 amb l’estrena de “El gabinet del Dr. Caligari”, un film mut de Robert Wiene.

Per a qui no ho sàpiga, l’argument del film es situa en una fira d’una ciutat alemanya on una de les atraccions és El Gabinet del Doctor Caligari. En ella, durant el dia, s’exhibeix al somnàmbul Cesare qui és capaç de predir el futur sota el poder del malvat Caligari qui l’obliga, durant la nit, a cometre crims dins la població. En una de les seves prediccions, Cesare anuncia a un noi anomenat Alan que morirà abans de l’alba. Així va ser, el jove Alan va aparèixer assassinat. Arran d’aquest succés, Francis, un amic d’Alan sospita del doctor Caligari i comença a investigar juntament amb la seva nòvia Jane qui es segrestada per Cesare, així com mana el doctor. Caligari, no obstant, li ordena al somnàmbul matar-la, però aquest es nega atès que és captivat per la noia. Per tant, després d’una persecució de la gent del poble cap a Cesare, aquest acaba morint exhaust. Finalment, Caligari, per la seva banda, aconsegueix escapar de la policía i es refugia en un manicomi on arriba Francis per descobrir que en realitat el director del centre és el mateix Caligari qui havia adquirit la personalitat d’un firaire del segle XVIII del nord d’Itàlia que hipnotitzava a un somnàmbul anomenat Cesare per matar a persones. Ara bé, tot això s’agrupa dins d’un flashback que s’explica a partir d’un pròleg i un epíleg que apareixen a la versió final del film. En ells apareix Francis, com un boig, que es tancat al manicomi on s’imagina tots els fets que formen el nus de la història. Finalment, a partir de la tècnica del flashback, retornem al manicomi on el jove reconeix a Cesare com a pacient del centre i al famós Caligari com a director d'aquest.

 Tràiler

Però ara bé, què fa que “El Gabinet del Dr.Caligari” sigui el paradigma expressionista? Tenint en compte que l’expressionisme va ser un moviment que qüestionava l’exactitud del naturalisme i proclamava, alhora, la voluntat de manifestar l’interior de l’artista podem dir que aquesta pel·lícula plasma gairebé totes les característiques d’aquest corrent fent que la realitat sigui més real a través de la “deformació expressiva”.

Així doncs començarem parlant del decorat del film on hi predomina la distorsió de la posada en escena. Sembla ser que tot el que se’ns presenta són interiors amb decorats extravagants i desmesurats de la mateixa manera que s’observa en els exteriors que apareixen en ocasions comptades. Un exemple d’exterior seria la ciutat que apareix presentada en un dibuix al inici i que podria fer referència a l’art d’avantguarda que es va desenvolupar a Alemanya als anys 20. És un art que s’esplaia al llarg del film i que presenta la humanitat dins d’un món distorsionat a través de figures allargades i punxegudes.

Així, seguint l’eix de l’expressionisme, se’ns mostra una escenografia grotesca amb una il·luminació que compta amb forts contrastos de llums i ombres, així com blancs i negres. Aquests jocs són utilitzats per destacar la presència dels personatges o l’expressió del seu rostre que és il·luminat mentre el fons roman fosc.

Alhora, una altra de les característiques seria la interpretació forçada dels actors que actuen de manera exagerada i convulsa. D’aquesta manera donen vida a uns personatges que compten amb una gran expressivitat dramàtica en els gestos i en els trets físics com poden ser els típics ulls desorbitats i foscos que contrasten amb la blancor de la pell, com en el cas de Cesare.  Així, d’aquesta manera, el maquillatge i la vestimenta s’apropa als costums de la pantomima.

S’ha de dir que a la pel·lícula gairebé no hi ha moviments de càmera i sovint es presenten les escenes amb plans generals que enalteixen l’escenografia.  El que sí que predomina és el text escrit que ens ajuda a seguir el fil narratiu de la història juntament amb les transicions per fer foses en negre que destaquin alguna part de l’acció. Finalment, l’ús de la música és un recurs que s’utilitza al llarg de la pel·lícula i que acompanya la història de manera que varia en funció de la seva intensitat dramàtica.

Amb “El Gabinet del Dr. Caligari” s’havia superat la frontera i internacionalitzat l’expressionisme alemany, fet que influiria posteriorment a altres artistes com Alfred Hitchcock. Però ara bé, qui millor expressa les característiques d’aquest moviment i plasma els matisos del film de Robert Wiene és Tim Burton amb pel·lícules com “Eduardo Manostijeras” (1990), Núvia Cadàver (2005) i Frankenweenie (2012). Els personatges i els contrastos de colors fan que les pel·lícules s’associïn entre elles i estableixin connexió amb el film alemany del 1920.  Amb tot això m’agradaria fer un incís i és que a pel·lícules com “Eduardo Manostijeras”, “Frankenweenie” i “El Gabinet del Dr. Caligari” hi ha un predomini de l’experimentació dels éssers vius. Així, Eduardo va ser creat a partir d’un robot de la mateixa manera que Sparky, el gos de Victor Frankenstein, ressuscita gràcies a un raig en el laboratori del seu amo i, finalment, parlem de Cesare qui representa l’experiment d’un home que actua com a servent submís del Dr. Caligari.

Finalment, voldria acabar aquesta entrada retornant al film de Robert Wiene. Per què dic que és una realitat amagada? Doncs bé, malgrat que el film conté nombroses lectures sociològiques, per als guionistes, Carl Mayer i Hans Janowitz, la història original era una metàfora política sobre els perills de l’autoritarisme. Així Caligari personifica l’autoritat absoluta que converteix al seu subordinat, Cesare, en una víctima innocent del poder de la mateixa manera que el poble alemany es va sotmetre a l’inflexible Estat. Això es vincularia perfectament amb les paraules de Kracauer qui deia que “les pel·lícules d’una nació reflecteixen la seva mentalitat d’una forma més directa que altres mitjans artístics". I vosaltres, quina lectura podeu extreure d’un film que tanta transcendència ha tingut per a la història del cinema?

                                                                                                                Aida Paredes Font (Periodisme)