L'evolució del cinema 3D

Encara que molts pensem que el 3D és una tècnica nova i recent, la seva història es remunta quasi des dels inicis del cinema, encara que durant els últims anys s’han incrementat les produccions i cada cop són més realistes. La finalitat del cinema en tres dimensions és aconseguir la sensació de profunditat, encara que s’estiguin veient imatges en un pla, i açò ha costat el seu temps en aconseguir-ho.

  

William Freese-Greene

La primera tècnica per fer una pel·lícula en tres dimensions es va patentar en 1890 i ho va realitzar William Freese-Greene, però el seu mecanisme era tan complex i estrany que ràpidament va ser rebutjada. El següent pas en perfeccionar aquesta tècnica, donat per Frederick Eugene Ives, va arribar deu anys després amb la seva càmera de dues lents, però tampoc va tenir l’èxit que s’esperava. Més tard arribaria la separació de la imatge basada en dos colors, en què s'introduïa el concepte de les ulleres amb vidres de color blau i roig. Amb aquesta tècnica, l’any 1915  es va fer la primera exhibició de cinema en tres dimensions. Es van projectar tres curtmetratges: unes escenes rurals dels EUA, una selecció d'escenes de la pel·lícula Jim the Penman i un documental sobre les cascades del Niàgara. Aquest nou experiment va ser un fracàs, ja que les imatges quedaven difuminades.

Van haver  d’esperar fins a 1922, concretament el 27 de setembre, per veure la primera pel·lícula en 3D en sales de cinema,  The Power of Love, utilitzant el sistema de dos projectors. 

Fotograma de Bwana Devil

Als anys 50, el cinema 3D va augmentar davant l'empenta de la televisió, ja que havien d’atraure l’atenció dels espectadors que la televisió els estava furtant. Van arribar llavors les pel·lícules en color, ja que fins aleshores el sistema de divisió per colors feia que, encara que es rodés en color, als cinemes només podia ser gaudida en blanc i negre. Bwana Devil va ser la primera pel·lícula en 3D a color i el primer gran èxit de taquilla, encara que la reproducció de vegades es veia interrompuda al  haver d’ajustar el sistema ideat per ML Gunzberg, que consistia en dos rotllos de pel·lícula que havien projectar-se alhora i perfectament sincronitzats, cosa que no sempre passava i per tant s’havia de corregir. A més, l'efecte tridimensional només s'aconseguia en els seients centrals i algun que altre cop les ulleres causaven mals de cap en els espectadors.

Posteriorment al 3D se l’incorporaria el so estèreo amb House of Wax, de manera que el cinema era més realista. 

Abans dels anys 70, Arch Oboler va dotar de nou d’un dinamisme al món del 3D amb la invenció del sistema Space-Vision 3D. Ara, les imatges se superposaven a la mateixa tira de pel·lícula i es projectaven amb un sol equip, el qual havia de disposar d'una lent especial. Amb aquest nou avanç ja no eren necessaris dos projectors com en els d’abans. 

Als 80 la innovació en el 3D la van fer els cinemes IMAX. En aquest cas, s'utilitzen dos lents de la càmera per representar als ulls dret i esquerre. Aquesta gravació queda emmagatzemada en dos rotllos de pel·lícula per separat, i després es projecta de forma simultània. La primera pel·lícula projectada en IMAX 3D va ser Space Station (2002), encara que el vertader boom comercial en IMAX 3D va ser The Polar Express (2004), un any després que James Cameron realitzés el llargmetratge Ghosts of the Abyss (2003) amb la mateixa tècnica.

Actualment, el format REAL D és el sistema que s'està perfilant com la nova forma de fer cinema tridimensional, ja que és un sistema que permet projectar pel·lícules tant en dos dimensions com en tres. Només és necessari un projector. Aquest projecta de forma alternativa la informació que ha d'anar a l'ull dret i a l'ull esquerre.  És per això que algunes sales de cinema convencional han començat a exhibir pel·lícules en tres dimensions, però això sí, les ulleres continuen sent necessàries per aconseguir l’efecte. Un exemple és Beowulf  (2007), una de les primeres pel·lícules que s'ha projectat en un cinema no especialitzat.

Però el cinema tridimensional també està fent presència a les televisions. Avui en dia amb les Smart Tv pots veure aquest tipus de pel·lícules i t’estalvies haver de desplaçar-te a un cinema per gaudir de les mateixes obres i inclòs per la televisió et resulten més barates, d’aquesta manera la televisió es torna a igualar amb el cinema, encara que no és el mateix veure una pel·lícula en un cinema que en una televisió. 

Si el boom del cinema 3D dels anys 50 va ser per distingir-se de la televisió i atreure al públic perquè la gent podia veure els mateixos films des del seu domicili, ara ens trobem en la mateixa situació. Llavors, quina serà la nova proposta dels cinemes per tornar a guanyar-se al públic? Tal vegada un cinema 3D sense ulleres?

Raül Monterde Segura
Comunicació Audiovisual