'Callejeros' o l'anècdota feta quotidianitat

Cuatro va aterrar al panorama televisiu espanyol per cobrir la vacant que deixava el Canal Plus, del mateix Grup PRISA. L'aposta era agosarada: obrir un canal gratuït per tal de poder competir les 24 hores amb les úniques televisions existents en aquell ja llunyà (en temps i tele) any 2005. Cuatro va néixer amb la voluntat de deixar de banda el cinema (intenció de què va desistir pocs mesos després de sortir a l'aire) i d'abocar-se a una televisió dirigida a un públic jove i amb un contingut innovador, tot inspirant-se en formats de programes que ja tenien èxit a d'altres televisions europees o dels Estats Units.

I si Cuatro té algun buc insígnia (amb perdó dels ja emèrits Gabilondo, Lama i Carreño), sens dubte duu el nom de Callejeros. Aquest programa, que ja s'ha fet un lloc en la vox populi televisiva, acumula vora 350 edicions repartides en les vuit temporades en què el canal l'ha mantingut en antena: des de 2005 fins avui. Callejeros respon a un dels formats emmarcats en el si de la Neotelevisió; una de les noves formes que justifiquen el trencament amb els trets que, històricament, havia caracteritzat l'espectre televisiu des del seu naixement.

Es tracta d'un docureality que presenta, ja en la seva definició, la primera disjuntiva pròpia de la Neotelevisió: és un informatiu que, a més, entreté o és un programa d'entreteniment que, a més, informa? O altrament dit: no ens podem permetre de catalogar Callejeros només en el camp de la ficció o només en el de l'entreteniment, atès que el programa es dedica a retratar determinades realitats (funció informativa), però se centra en aquells aspectes, com ara espais o protagonistes que poden captar d'una manera més fàcil l'atenció de l'espectador (funció d'entreteniment). 

A més, Callejeros també incorpora d'altres característiques intrínseques de la Neotelevisió. Així, és una clara demostració del fet que no tan sols l'star-system del moment pot dominar el protagonisme televisiu, sinó que la gent anònima i els seus problemes quotidians també poden ser objecte del focus d'atenció d'aquests tipus de televisió. Aquest era, segurament, un dels vessants principals del programa que es palesava, sobretot, en les primeres edicions (atès que, actualment, ha anat fent un gir cap a una òptica més sensacionalista), tal com podem veure en la primera edició de Callejeros, que recollia el desenvolupament d'un part: 

Callejeros, tant en els seus inicis com actualment, que, com s'ha dit, té un punt més groc (enfoca realitats com la misèria, la nit o la delinqüència), no deixa de ser un programa de reporters que segueix una temàtica determinada en cadascun dels seus programes. La controvèrsia que hi podem trobar és en la funció de creació de realitats que el programa duu a terme: mostren com a comunes determinades situacions que ben segur que no ho són, tan sols pel fet d'atraure públic i donar èmfasi als aspectes que poden suscitar més polèmica o crear més crítiques. A tall d'exemple: moltes de les frases de joves ebris que després tenen fama gràcies a programes de zàpping, són una mostra representativa de qualsevol dels controls d'alcoholèmia que tenen lloc a les carreteres? És evident que no, cosa que fa paradoxal el fet que es dediquin uns quants minuts del programa a aquests 'espectacles' que no tindrien lloc si no hi hagués una càmera. Evidentment, aquest és un dels exemples més paradigmàtics d'aquesta realitat no-existent (o 'anecdòticament existent') i creada, a partir de la presència d'una càmera, per la televisió i el docureality Callejeros:

Cal entendre el fet que no tan sols es tracta d'un programa estrictament documental, sinó que també vol un punt d'espectacle, basat això sí, en la quotidianitat. La pregunta és si la quotidianitat (la part de 'reality' del docureality) de Callejeros és real o no; si és comuna o s'aproxima més a les realitats que reflecteixen els reality shows (aquestes sí, més hàbilment determinades per tal de generar polèmica). I sí és així: Callejeros ha perdut la seva part de 'documental'? Tot plegat, preguntes per a una reflexió per tal de mesurar el biaix d'allò que ens mostra Callejeros.

L'aproximació del programa a les característiques de la premsa groga vénen marcades també pels reportatges enregistrats als barris i zones més empobrits de les principals ciutats de l'Estat espanyol. La quotidianitat reflexada aquí ja no és la de la ciutat sinó la del barri més pobre de la urbs. 

Així, per posar un exemple, quan el programa fa un reportatge de Madrid, se centra en el barri de Lavapiés (i també en la Puerta del Sol, d'on només mostren actes delictius com ara robatoris); quan es roda a València, entren a les cases més modestes del Cabanyal i a Barcelona, al Raval:

És obvi que aquestes realitats existeixen i que no cal amagar-les, però tornem al cap del carrer: en tant que 'reality', Callejeros hauria de mostrar d'altres vessants de la ciutat de Barcelona. El fet que no ho faci evidencia el tret dels reality show de crear espectacle, amb la diferència que Callejeros els busca fora i els fa passar per habituals.

Amb tots aquests elements damunt la taula, Callejeros presenta les característiques habituals, en major o menor grau, d'un docureality, format pròpiament característic de la Neotelevisió. Ara bé, pot (o podrà) preservar la condició de programa entre la informació i l'entreteniment, o el seu acostament a la premsa groga ha sentenciat aquesta definició? Capritxos de la Neotelevisió.

Gerard Recasens Pérez

Grau de Periodisme